Èric del Arco: “Si un no hi arriba, l’altre l’ajuda”

El Guillem va néixer un 11 de juliol. Havia sigut un embaràs normal, amb un seguiment especial perquè semblava que el seu cap era una mica més gran del que marquen els indicadors. Li van fer més ecografies però no van veure que tenia un problema cardíac. Dos dies després de néixer va posar-se blau i li van diagnosticar que tenia l’aorta estreta i problemes a les vàlvules del cor. Li van fer cinc operacions en quatre mesos a l’UCI. I el Guillem va sobreviure. Les seves cicatrius ens ho recorden.

Les coses haurien pogut no anar bé.

No puc dir que ho assumís. Era una possibilitat i els metges deien que aquell era un cas molt especial. Tens por a què pot passar, a com serà tot, i és aquí on t’adones que no controles gairebé res de la vida, que les coses et passen i tu ets al mig. T’adones que l’equip mèdic salva vides cada dia com tu vens llibres. Són molts sentiments i sensacions, però la vida normal va tornant. Ara aquell temps el recordo dur. Ara el Guillem té vuit anys i està perfectament amb la seva aorta doble i el seu cor amb vàlvula reconstruïda.

Com ho va viure la seva germana?

Probablement li va afectar que el seu germà estigués ingressat quatre mesos. De tenir els pares per a ella sola, va passar a viure amb l’àvia durant l’estiu. Suposem que això marca alguns comportaments i potser ha alimentat algunes pors. Quan repassem les fotos d’aquells dies, hi veiem una mena de doble vida: la de dins de l’UCI, amb el Guillem i altres nens acompanyats per l’equip de neonats, i la realitat de casa, sopant i fent partides de jocs de taula perquè llavors a l’UCI només hi podies ser a unes hores determinades.

Tu vas perdre un germà.

Jo tenia dos anys i el meu germà va morir al cap de poc de néixer, també per una cardiopatia que aleshores era intractable. No el puc recordar i n’hem parlat poc amb la meva mare. Sé que els pares el tenien present. Al passadís de casa dels meus pares encara hi ha una fotografia d’ell, del Fredy.

A vegades la Mariona corre per la Documenta.

Es dedica a preparar els llibres per fer devolucions, els apila segons la distribuïdora. És una feina mecànica i distreta, perquè et passes l’estona voltant per la llibreria. Els llibres que relaciono més amb ella són els de Harry Potter. Vam començar a llegir junts els primers i a partir del tercer va continuar ella sola.

I amb el Guillem?

Ell llegeix Stilton, Rory Branagan i els Cinc. Però també em demana que li llegeixi Tolkien. Ara estem amb la història de Turin Turambar, fill d’Hurin de Dor-Lomin. Hi ha un fragment que m’agrada especialment.

Llegeix-me’l.

“Vingui, senyor Frodo! -li cridà-. No puc dur això en lloc de vostè, però el puc dur a vostè i això també. Apa, amunt! Vinga, estimat senyor Frodo. El Sam el portarà a collibè. Només li ha de dir on hem d’anar i ell l’hi durà”.

Una petita paradoxa...

Aquesta és la manera com veig la família. Si un de nosaltres no arriba, l’altre l’ajuda. Sempre. És el mateix que hem volgut fer amb Girem Full: arribar entre tots allà on no pots arribar tu sol.