Eloy Moreno

“Un nen pot ser el seu propi enemic”

Escriptor i pare de la Balma. Viuen a Castelló. Publica la seva quarta novel·la, ‘Invisible’ (ed. Nube de Tinta), sobre l’assetjament escolar, traduïda a diversos idiomes. També ha escrit la sèrie ‘Cuentos para entender el mundo’. Eloymoreno.com

Eloy Moreno és escriptor / AITOR ARANDA Zoom

Un dels primers dies del confinament la meva filla estava tota preocupada i em va dir que ella no pensava moure’s del sofà perquè li havien dit que el virus ja havia arribat a un parc que hi ha a prop de casa. Em va dir que aquell coronavirus era especialment perillós perquè era el rei dels virus, així que li vaig preguntar com sabia que ho era. Ella se’m va quedar mirant tota estranyada. “Per què és el rei? Doncs perquè porta la corona”.

Què és ser pare?

El més bonic que m’ha passat a la vida. És un tòpic, però és cert. Fins que no ets pare no te n’adones que cada dia hi ha moments preciosos. El fet de veure com va creixent, com va formant la seva personalitat...

Què et costa?

Discutir per alguna cosa. No m’agrada. Gairebé mai la renyo ni discutim, però quan passa, com que és esporàdicament, m’afecta més. Ara comencen a ser complicades les relacions a l’escola; comença a voler ser independent, més autònoma.

Al pati d’una escola et pots arribar a sentir terriblement sol.

Tots ens hem sentit sols en algun moment de la nostra vida i, per descomptat, el col·legi era una gran part de la nostra vida. Jo recordo que gairebé sempre estava amb amics, però estic segur que en algun moment em vaig sentir sol al pati.

Has escrit un llibre sobre l’assetjament a l’escola.

Alguns lectors creuen que és una novel·la autobiogràfica, però jo no vaig patir bullying. He parlat amb pares i he anat descobrint moltes històries. Conec casos d’amics i són temes molt delicats. Cal saber-los tractar bé.

El teu protagonista se sent invisible.

Ser invisible significa que no és important per si mateix. El pitjor que li pot passar a un nen és que ni ell mateix no es valori, que hagi perdut totalment l’autoestima, que es converteixi en el seu propi enemic. Al llarg de la vida sempre toparàs amb gent que et dirà que no vals res, que no ets important, però els pots ignorar. El problema és quan t’ho dius tu mateix.

Sovint et trobes gent que fa coses inexplicables perquè, de fet, només són nens espantats.

El nen de la meva novel·la no entén que hi hagi qui li fa coses dolentes i que ningú el defensi. Un dels objectius de la història era demostrar que els que miren i no fan res també són culpables. Vivim en una societat que té la filosofia de “mentre no em toqui, això no va amb mi”. He volgut escriure sobre els que no intervenen, els que no ajuden, els que miren cap a una altra banda.

Explica’m, resumit, un dels teus contes.

Dos nens patinaven sobre un llac glaçat quan, de sobte, el gel es va trencar i un d’ells es va enfonsar a l’aigua. L’amic va cridar demanant ajuda però, com que no venia ningú a ajudar-lo, va agafar una pedra i va començar a donar cops al gel fins que va trencar-lo i el va poder salvar. Quan això es va saber, ningú no entenia com era possible que un nen hagués pogut trencar una capa de gel tan gruixuda.

-Jo sí que sé com ho va fer -va dir un ancià.

-Com? -va preguntar-li la gent.

-No hi havia ningú a prop per dir-li que no podria fer-ho.