Així fa de pare
Criatures  /  Família 12/04/2022

Daniel Cid: "Els adolescents són pura energia"

3 min
Daniel Cid és escriptor i professor de dissent

Escriptor, professor d’estudis de disseny a la Winchester School of Art de Southampton (UK) i pare del Marçal i la Joana, de 21 i 14 anys. Publica L’espai d’un instant (Empúries), premi Just M. Casero de novel·la curta 2021

— Quan arribes de l’hospital amb el teu primer fill als braços i tanques la porta, ja des del rebedor dius: "Coi! I ara això com va?" Però millor no obsessionar-te i anar adaptant-te al que vingui, oi? 

Adaptació, paciència, observació...

— Quan els meus fills eren petits, m’agradava observar –fent veure que no era cosa meva– la capacitat que tenien de transformar un objecte qualsevol i donar-li un altre ús. 

I què observaves?

— Jo tenia un estudi en un àtic i la meva filla, de tant en tant, se l’apropiava. Hi desplegava cadiretes i cordes, omplia la taula de mil objectes, escrivia notes i notes indesxifrables en mil papers. La grapadora tenia un fil de llana lligat i tots els retoladors estaven capgirats. Si m’acostava darrere la porta, la sentia parlar. Eren unes converses ben llargues, xiuxiuejades. Només per ser escoltades pels allí presents. Allí dins hi havia un univers només desxifrable pels seus ocupants. 

¿Li preguntaves què hi feia, allà tancada?

— Un dia em deia que allò era una escola, un altre una oficina o una consulta de metge, una vegada em va dir que era un supermercat. Però sense voler donar massa detalls. Era el seu món. Un món que es movia entre petites coses intranscendents que en les seves mans es transformaven. 

Quines dificultats has de superar per ser el pare que desitges ser?

— El pare que desitjo ser? Ep! ¿Que potser som els primers de la història en ser pares? La humanitat ha anat criant sense la necessitat d’acudir a suplements de diaris. Ja n’hi ha prou de tanta tensió. Diria que tard o d’hora, en alguna ocasió, com a pare la cagaràs. Dona-ho per fet. 

Un cop dones això per fet, què més cal?

— Potser el millor és no obsessionar-se. Preparem als fills un bon sopar, que és una bonica forma d’estimar. Seiem a taula i conversem. És aleshores quan surt tot. Asseguts a taula, no arribes al segon plat que, mentre atanses el pa, així com qui no vol la cosa, ja ha sortit un tema que els preocupava. I la resta suposo que és anar fent. 

Anar fent és una cosa que sempre funciona.

— I sense posar-se transcendent, que a vegades sembla que ens hem posat molt pesats sublimant tot això de la paternitat. És una sublimació que diria que castiga més a les dones. A vegades sembla que la imposició d’una criança natural, fent-la sentir culpable si no ho fa, formi part d’un complot per tornar la dona a la llar.

I l’adolescència, ¿també la vas encarar amb aquesta tranquil·litat?

— Amb l’adolescència estava espantat per tot el que havia sentit. I, en canvi, la vaig gaudir un munt. Si quan són petits els veus desplegar el seu món a través de les coses, un adolescent sovint s’expressa amb una simple mirada o un silenci. Són pura energia. Busquen el seu jo adult i tu els molestes quan són davant dels altres. Ets una distorsió. Els fas sentir els nens que volen deixar de ser. Però en la intimitat, si els enganxes l’onada, és perfecte. Tens converses reveladores. 

Explica’m un detall que consideris significatiu.

— A Instagram, els dos fills em tenen bloquejat, i bé que fan. 

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir L'espai d'un instant a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

stats