Allan Rabelo

“Mai ningú ha de sentir-se exclòs”

Il·lustrador, pare del Nico i padrastre de la Natàlia, de 6 i 15 anys. Treballa en publicitat i cinema fent ‘storyboards’. Publica ‘El viaje de Olavo’ (Edebé), escrit per Gabriela Rubio, que es presenta avui a la Casa del Llibre de rambla Catalunya

Allan Rabello és il·lustrador / FRANCESC MELCION Zoom

Vaig néixer al Brasil i de tant en tant hi torno amb el meu fill. Des que té un any i mig que hi anem, i m’he adonat que el meu país encara és extremadament masclista. Ho vaig veure així que vaig arribar a l’aeroport.

Com?

En el control de passaports, el policia em va preguntar repetidament on era la mare del nen. No ho acabava d’entendre. Per a ells és molt estrany que un pare viatgi amb el seu fill, que el pugui cuidar tot sol. Em va passar en diversos llocs. Fins i tot algú em va arribar a preguntar si és que viatjava sol amb el nen perquè la seva mare era morta. No entenien que la mare del nen petit permetés que una criatura viatgés sola amb el seu pare.

Què més et va sorprendre?

Que quan vas a un lloc públic i necessites canviar els bolquers d’una criatura, t’adones que tots els canviadors són al lavabo de dones. Consideren inimaginable que els pugui canviar un home.

I, al teu fill, què li sorprèn més del Brasil?

Una cosa que l’impressiona molt és veure els sensesostre. Aquí n’hi ha, però en una ciutat com Rio de Janeiro n’hi ha per tot arreu. Fins i tot pots veure-hi famílies senceres dormint al carrer, amb nens petits que et demanen diners o menjar. També em va fer una pregunta curiosa sobre els autobusos.

Quina?

Per què els autobusos no eren per als nens. I me la va fer justament després de pujar junts a un.

Què va observar?

Per entrar als autobusos de Rio cal fer girar un torn. Per passar-hi cal empènyer fent una força considerable, de manera que un nen petit no pot fer-lo rodar sense l’ajuda d’un adult. Segons la seva lògica, l’objectiu d’aquell artefacte no podia ser altre que impedir que els nens hi entressin. Em va fer riure.

Quan va néixer el nen, la teva parella ja tenia una filla de nou anys.

Al principi va ser una mica dur. Crec que les meves diferències amb la Natàlia eren pel fet que jo vaig ser educat d’una manera molt diferent de com s’educa ara els nens. A mi em van educar d’una manera molt estricta. I, a més, el nostre caràcter també era molt diferent. No va ser gens fàcil fer de pare d’una criatura acabada de néixer i, al mateix temps, convertir-me en la figura paterna d’una nena que ja gairebé entrava en la preadolescència.

I com us en vau sortir?

Amb molta paciència i procurant sempre que mai, en cap situació, ningú pogués sentir-se exclòs del nucli familiar.

Ets dibuixant, treballes a casa. Ho comparteixes amb els fills?

La Natàlia dibuixa molt bé, encara que li tira més el cinema. Amb el Nico estem començant a descobrir els còmics. Quan miro llibres per buscar-hi referències per dibuixar, li agrada mirar-los amb mi. Li agraden especialment els cotxes i els dinosaures, per això en el llibre que acabo de fer hi surten tants cotxes.

Explica’m un bon hàbit.

Mirem sèries i pel·lícules d’animació, sempre en versió original, i resulta que ara el seu nivell d’anglès és brutal sense haver fet mai cap classe. Increïble.