Txus Fernández i Montolí: “Els fills t’estimen”
Optometrista, escriptora i mare de la Mireia i l’Àlex, de 29 i 27 anys. Autora del ‘bestseller’ ‘L’Osvald, l’elefant musical’, publica ‘Els contes de la iaia Duli’ i ‘La iaia Duli i els contes de Vilatorreta’ (ed. Barcanova), escrits amb els seus fills
La iaia Duli no és un personatge de ficció, és la meva mare. Els contes comencen amb una visita a l’àvia, quan els nets li llegeixen els contes en veu alta.
M’encanta.
Vam treballar tots tres fent les correccions i no vam tenir cap problema, potser perquè sempre m’han ajudat llegint-me. Haver publicat tots tres em fa sentir molt orgullosa.
Ja són grans. Què et feia patir quan no ho eren?
Soc patidora, però ¿t’has plantejat què passa quan la situació és al revés? Què passa quan els fills pateixen per tu? Passa que el teu patiment es transforma en por de fer-los-hi mal.
T’escolto, Txus.
Era l’any 96, la Mireia tenia 7 anys i l’Àlex 5. Vaig tenir una depressió endògena, sense un motiu extern. D’un dia per l’altre vaig deixar de sentir-me riallera i dinàmica i vaig passar a estar angoixada. Tot i esforçar-me, estava trista i cada dia plorava.
Ja.
El mateix dia que vaig notar els primers símptomes, em vaig adonar que sola no me’n sortiria. Amb dos nens petits, treballant, espantada... Havia de demanar ajuda. Vaig buscar un psiquiatre que em va posar en tractament.
I com va anar?
Va ser molt dur. Tothom em deia que m’animés i jo n’era incapaç. No vaig deixar d’anar a treballar. És increïble com pots dissimular que no estàs bé, però també esgotador.
Qui més et va ajudar?
El meu pare va ser qui millor va saber consolar-me. Quan m’agafava plorera i angoixa el trucava i ell trobava les paraules adequades. Mai oblidaré aquelles converses, el seu afecte i com aconseguia tranquil·litzar-me.
M’emociones.
El sentiment de culpabilitat i la baixa autoestima deguda a la depressió es desborden quan tens fills petits. Ells em veien d’aquella manera i pensava que allò els afectaria per sempre. Calia explicar-los què li passava a la seva mare, però com?
Però ho vas fer.
Els vaig escriure el meu primer conte! A la mamà li havia passat una cosa molt curiosa: havia agafat la malaltia de plorar. De tant en tant se li obria l’aixeta dels ulls i plorava sense motiu; i tots ens hi havíem d’acostumar.
I ho van entendre.
La Mireia, un dia que veia que plorava, va seure al meu costat i em va dir: “No et preocupis, ja saps que és la malaltia de plorar. Vine, que veurem els dibuixos i et distrauràs”. Em va agafar la mà i em va dur a mirar la tele.
Ben fet, Mireia.
Un altre dia plorava al llit, ve l’Àlex amb un rotllo de paper de cuina i em comença a embolicar el cap com si fos una mòmia. “Així no necessitaràs mocadors -em va dir-. Oi que és més pràctic?” I em va fer riure.
Com ens estimen, els fills...
Si alguna mare té una depressió i llegeix això, que pensi que, a poc a poc, amb teràpia, se’n sortirà com me’n vaig sortir jo. I que els seus fills li donaran suport perquè l’estimen. Potser sí que seran uns infants més madurs, però això crearà amb ells un vincle molt especial.
