La motxilla escolar de 400 euros que porten tots els japonesos

Tòquio / JapóAl Japó, les expectatives culturals són constantment inculcades als nens a l'escola i a casa, i la pressió de grup té tanta influència com qualsevol autoritat o llei. Almenys en aparença, això pot contribuir al bon funcionament de la societat japonesa.

Durant la pandèmia, per exemple, el govern mai no va ordenar l'ús de màscares ni el tancament de locals, però la majoria dels ciutadans portaven la cara coberta en públic i es van abstenir d'anar a llocs concorreguts. Els japonesos tendeixen a estar en silenci mentre fan cua, obeeixen els senyals de trànsit i netegen el que embruten durant els esdeveniments esportius i de tota mena; han estat entrenats per a això des de la llar d'infants.

Portar la voluminosa motxilla randoseru a l'escola “ni tan sols és una norma imposada per ningú, però és una norma que tothom compleix”, afirma Shoko Fukushima, professora associada d'administració educativa a l'Institut Tecnològic de Chiba.

Aquesta primavera, el primer dia de classes –el curs escolar japonès comença a l'abril–, multitud d'alumnes ansiosos de primer curs i els seus pares van assistir a una cerimònia d'ingrés a l'escola primària Kitasuna, al barri de Koto, a l'est de Tòquio. Buscant capturar un moment icònic que es repeteix a través de generacions d'àlbums de fotos familiars japonesos, els nens, gairebé tots amb randoserus, es van alinear amb els seus pares per posar davant la porta de l'escola.

Una tradició que uneix generacions

“Una immensa majoria dels alumnes fa servir randoserus, i la nostra generació feia servir randoserus”, comenta Sarii Akimoto, el fill del qual, Kotaro, de sis anys, ha triat una motxilla beix.

Antigament, la uniformitat solia ser encara més marcada: els nens portaven randoserus negres i les nenes vermelles. No obstant això, darrerament, el creixent debat sobre la diversitat i la individualitat ha motivat les botigues a oferir les motxilles en un ventall de colors diversos i amb alguns detalls distintius, com brodats de personatges, animals o flors i forros interiors de diferents teixits.

Tot i això, la majoria dels nens continuen fent servir randoserus negres. Per altra banda, entre les nenes, el color lavanda ha superat el vermell en popularitat, explica l'Associació Randoseru. Fora de les variacions de color i del fet que ara tinguin més capacitat per portar més llibres i tauletes digitals, la forma i l'estructura de les motxilles s'han mantingut notablement constants al llarg de les dècades.

L'estatus gairebé totèmic de la randoseru es remunta al segle XIX, durant l'era Meiji, quan el Japó va deixar de ser un regne feudal aïllat per convertir-se en una nació moderna amb una nova relació amb el món exterior. El sistema educatiu va ajudar a unificar una xarxa de feus independents amb els seus propis costums en una sola nació amb una cultura compartida. Les escoles van inculcar la idea que "tothom és igual, tothom és família", explica Ittoku Tomano, professor associat de filosofia i educació a la Universitat de Kumamoto.

El 1885, Gakushuin, l'escola que educa la família imperial del Japó, va designar com a motxilla oficial un model inspirat en la motxilla militar holandesa coneguda com a ransel que derivaria en l'actual randoseru. A partir de llavors, expliquen els historiadors, aquesta motxilla es va convertir en el símbol omnipresent de la identitat infantil del Japó.

Símbol nacional

Les arrels militars de la randoseru van en la mateixa línia que els mètodes educatius japonesos. Els alumnes aprenen a marxar al compàs dels altres, entrenant-se tant al pati com a l'aula. El sistema escolar no només va ajudar a construir una identitat nacional; abans i durant la Segona Guerra Mundial, també va preparar els estudiants per a la mobilització militar.

Després de la guerra, el país va tornar a mobilitzar-se, aquesta vegada per reconstruir una economia amb treballadors obedients i submisos. Reconeixent la forta solidaritat que la randoseru simbolitzava, algunes empreses grans regalaven les motxilles als fills dels seus treballadors.

Aquest costum continua vigent. En una cerimònia celebrada a principis d'aquest any a la seu central de Sony a Tòquio, Hiroki Totoki, president de l'empresa, va parlar davant d'un grup de 250 alumnes de primer curs.

Totoki va descriure la cerimònia de lliurament de randoserus —la 66a de l'empresa— com “un vincle important que uneix les famílies”. Després del seu discurs, els treballadors de Sony van repartir les motxilles, totes amb el logotip de l'empresa gravat.

Els avis solen comprar la randoseru com a regal commemoratiu. Les versions de cuir poden ser força cares, amb un preu mitjà d'uns 60.000 iens, o 370 euros. La compra de la randoseru és un ritual que pot començar fins un any abans que la criatura ingressi a l'escola.

A Tsuchiya Kaban, una fàbrica de randoserus de gairebé 60 anys d'història ubicada a l'est de Tòquio, les famílies concerten cites perquè els seus fills s'emprovin models de diferents colors en una sala de mostres abans de fer les seves comandes, que després es processen a la fàbrica annexa. Cada motxilla triga un mes a muntar-se.

Shinichiro Ito, que aquesta primavera va anar a comprar-ne una amb la seva dona i la seva filla de 5 anys, Shiori, comenta que mai es van plantejar una alternativa. “Encara és la imatge que et ve al cap quan penses en una motxilla de primària”, explica Ito. Shiori va considerar models de diversos colors, com el blau clar i el rosa empolsat, abans de decidir-se per una randoseru de cuir gris que va costar més de 500 euros.

Cada motxilla de Tsuchiya Kaban té una garantia de sis anys, partint del supòsit que la majoria dels estudiants faran servir la seva durant tota la primària. Quan es graduen, alguns nens converteixen les seves motxilles usades en carteres o estoigs.

Darrerament, algunes famílies s'han queixat que aquestes bosses són massa pesades per als més petits. Una randoseru pot cobrir mig cos d'un nen mitjà de primer curs. Fins i tot buides, de mitjana pesen poc més d'un quilo.

La majoria de les escoles no disposen de casellers personals per als alumnes ni de gaire espai d'emmagatzematge als pupitres, per la qual cosa els estudiants solen portar llibres de text i material escolar de l'escola a casa i de tornada. I en una cultura que valora molt el treball dur, la paciència, la perseverança i la resistència, la lluita per alleujar els nens de la càrrega de la randoseru no ha arribat gaire lluny. "Els que no tenen cor diuen que "els nens d'avui són febles; en els nostres temps carregàvem aquestes pesades bosses", comenta la professora Fukushima.

Alguns fabricants han desenvolupat alternatives que conserven la forma de la randoseru però utilitzen materials més lleugers, com el niló. Tot i això, la seva acceptació ha estat més aviat lenta.

Un matí, Kotaro Akimoto, alumne de primer, surt cap a l'escola amb una motxilla que pesa gairebé tres quilos; aproximadament una setena part del seu pes corporal. Durant el trajecte de 10 minuts a l'escola, s'uneix a altres companys i alumnes grans. Tots porten randoserus.

A la classe de Kotaro, Megumi Omata, la seva mestra, ha col·locat un diagrama amb les tasques del matí, amb dibuixos que representen l'ordre en què els alumnes han de fer-les. Una il·lustració d'una randoseru indica el moment de guardar les motxilles.

Al final del dia, Kaho Minami, d'11 anys, una alumna de sisè amb una randonseru vermella amb flors brodades que ha portat des que va iniciar la primària, assegura que mai ha desitjat tenir un altre tipus de motxilla. “Perquè tothom fa servir una randoseru”, diu, “crec que és una cosa bona”.