Núria Serrano-Ventós: “Estimar molt i molta paciència”

Aquest Minipop serà especial per al meu fill perquè, després d’un temps vivint a Anglaterra, es podrà retrobar amb els companys d’escola.

Què li agrada més?

Ell ha crescut amb el festival. A la primera edició tenia cinc anys. Se’n coneix tots els racons i secrets. Campa al seu aire amb els amics. Durant el festival estic tan ocupada que no puc estar gaire per ell, així que amb tots els fills de la gent de l’equip fan un miniequip. Tenen la seva pròpia samarreta de l’organització i amb la seva experiència ens ajuden a millorar any rere any.

Canvien molt els gustos d’un nen quan creix.

Pensant en nens de la seva edat fem tallers de DJ, fotografia o grafitis. Per als més petits hi ha un espai de descoberta sensorial, una platja amb sorra i aigua. Tenim un pàrquing de cotxets, canviadors, zones de descans... I, en general, tot està pensat perquè els nens s’hi puguin moure lliurement.

Què és fer de mare?

És el més bonic del món i el més difícil. És una responsabilitat enorme, però és una tasca molt agraïda. És estimar molt i tenir molta paciència. Acompanyar i deixar espai. De vegades no deixem que els fills assumeixin responsabilitats perquè els estem massa al damunt, especialment quan només en tens un, com és el nostre cas.

En què has tirat la tovallola?

En l’ordre. És impossible. No hi ha manera que tingui el seu espai endreçat. En això és com el seu pare i és motiu de discussions a casa. Ara, després fa unes batalles amb els legos i hi veus un ordre perfecte. A l’hora de jugar té una estètica i un ordre que ja m’agradaria que exportés a la vida real.

Deies que heu anat a viure fora.

Oferir al nostre fill l’experiència de viure en un altre país, amb una nova llengua, era molt enriquidor. Els nens tenen una capacitat inimaginable d’adaptar-se. En poc temps ja parlava l’anglès amb fluïdesa. Es va haver d’integrar i quan ho explica ell fa molta gràcia perquè diu que és de la colla dels raros, dels que s’han anat a trobar perquè han sigut els últims d’arribar i no els agrada el futbol. Però tot això és un aprenentatge brutal.

Hi ha hagut algun moment especialment dur?

Mentre vivíem fora va morir el meu pare i el Lluc ho va passar molt malament perquè estaven molt units. Això el va portar a reflexionar sobre l’existència. No oblidaré mai les nostres xerrades sobre què venim a fer en aquest món.

Un dia arribarà l’adolescència. Algun consell?

Que s’ho passi bé. L’institut és una etapa en qùe potser farà amics que li duraran tota la vida. Només li demano que tingui confiança en ell mateix i que mantingui la curiositat pel seu entorn.

Què t’ha fet riure, últimament?

Encara em fa riure veure’l anar a l’escola amb uniforme i corbata. A Anglaterra totes les escoles públiques tenen el seu uniforme. De fet, aquesta és de les coses que més li agraden. Va aprendre a fer-se el nus de la corbata ell sol, amb un tutorial del YouTube, després de constatar la meva absoluta incapacitat per fer-li un nus mínimament digne.