Núria Pifarré 'Névoa'

“Amor i autodisciplina”

Cantant, compositora de fados i mare de la Greta, de 13 anys. El dissabte 23 de novembre presenta ‘Consciència de classe’ amb Vicenç Solsona al Teatre Sarrià de Barcelona, al FEEMéS - Cicle de Concerts Sense Intermediaris

Núria Pifarré és cantant de fados / PERE TORDERA Zoom

Tot el dia cantussejo coses sense ni adonar-me’n. M’ho fa veure la família. Hi ha un mecanisme inconscient pel qual una paraula o una frase em fa pensar en una cançó, i ja hi som.

¿I cantaves fados a la teva filla, quan era petita?

Doncs no. El fado no pot cantar-se a mitges, no pot taral·lejar-se. És un gènere molt potent, molt visceral, i no serveix gaire per entretenir criatures.

Pensava que els fados sempre eren tristos...

És cert que n’hi ha molts que són nostàlgics, tristos, tràgics, que parlen de desamor, de gelosia, de llunyania, de saudad e. Però també n’hi ha que parlen de coses quotidianes, de tafaneries de personatges de Lisboa...

¿I no has compost cap fado dedicat a la teva filla?

Abans de ser mare vaig escriure la lletra dedicada a una hipotètica futura filla. Es diu Desejo.

Com fa? Només una estrofa...

“Nuvems são berços / de mãos quentinhas, / isso é o que eu peço / para minha menina ”: “Els núvols són bressols / de mans calentones, / això és el que desitjo / per a la meva nena”.

I ara aquella hipòtesi ja és una adolescent.

I veig que ho està vivint amb tota naturalitat, acceptant el seu nou cos, disfrutant del nou grau d’autonomia i alhora entenent les noves responsabilitats que això li comporta. Quan l’observo amb les amigues les veig riure per tot i com es fan les grans. És entendridor.

Com resumiries la manera com l’eduqueu?

Els pilars on es fonamenta tot són l’amor i la disciplina. I encara afegiria autodisciplina, perquè sovint és dur i pesat mantenir-se en allò que has decidit a consciència que has de fer com a mare i no cedir a les pressions o als xantatges emocionals.

Explica’m alguna conversa vostra recent important.

Ella va anar a El Martinet, una escola pública de Ripollet que té una filosofia de pedagogia lliure molt interessant, que implica no fer exàmens ni deures a casa. Això vol dir que ella no té hàbits d’estudi individual a casa. La nostra vida, a casa, és diferent cada dia. Tant el seu pare com jo som artistes, així que la rutina no forma part del nostre dia a dia i això ho complica tot. Vaig detectar que era una cosa que havíem de resoldre aviat perquè si ella vol fer estudis superiors necessitarà aquests bons hàbits.

I li vas plantejar el tema.

Òbviament, no va saltar d’alegria. Vaig dir-li que hi ha coses a la vida en què es pot fer de més i de menys i que a casa mirem de ser flexibles en molts aspectes, sempre que tot plegat estigui justificat. Però si vol fer estudis superiors no podem ser flexibles i és important posar les bases ara perquè més endavant pugui triar què vol fer. Entre les dues vam dissenyar un horari de treball setmanal.

La teva filla ve als concerts?

De tant en tant, i s’ho passa bé. De fet, m’ho demana ella, de venir. Jo no la forço mai. No voldria causar l’efecte contrari i que acabés detestant el que faig. Quan tenia dos o tres anys va venir a un concert i el seu pare em va explicar que s’havia quedat embadalida i que li havia dit: “Papa, crec que m’estic enamorant de la mama”.