Així fa de mare
Criatures 30/04/2021

María González Reyes: "L’amor és revolucionari"

2 min
Maria González Reyes és biòloga i professora

Biòloga, professora d’institut i mare del Martín i el Lucas, de 8 i 6 anys. Ecofeminista i activista d’Ecologistes en Acció, publica ‘Viure’ (Pagès Editors), il·lustrat per Virginia Pedrero, on aplega idees per a una nova manera de viure.

— En la meva primera baixa de maternitat tenia la sensació que em passava tot el dia a casa sense fer res productiu, que no feia res important. Però llegint algunes economistes feministes em vaig adonar que res en realitat era alletar, canviar bolquers, pensar què faria per dinar o fer pessigolles per fer somriure el meu petit. 

Tot això és molt. 

— La maternitat em va fer entendre que totes aquestes feines són essencials per a la vida, que no pots deixar de fer-les. Són feines que ens semblen invisibles perquè no tenen una traducció econòmica en el compte de resultats de cap empresa. Sent mare vaig entendre que allò essencial feia molt temps que ens resultava invisible, que quedava ocult a casa. Vaig experimentar en el meu propi cos que el patriarcat és molt més que una conducta masclista o violenta.

Què vas sentir que era?

— Que és el sistema que genera totes les opressions i discriminacions que patim les dones i també la natura. És un sistema construït històricament sobre el nostre cos. Aquesta feina que es fa dins de casa beneficia els propietaris de les empreses, que guanyen diners gràcies al nostre esforç invisible.

Quins valors t’esforces en transmetre?

— Intento que els meus fills experimentin i sentin la joia de viure trepitjant el planeta sense violència. M’agradaria que aprenguessin a ser empàtics i que entenguin que allò que fem genera uns canvis que poden permetre que altres persones i altres éssers vius visquin vides que mereixen ser viscudes. 

Veig que dones molta importància a l’empatia.

— Crec que per poder crear uns altres patrons culturals és necessari posar l’èmfasi en ser capaç de sentir l’alegria, el dolor, l’amor i, sobretot, l’esperança. Intento que els meus fills experimentin que l’amor és un sentiment revolucionari. Fa temps que tinc la sensació que estem caminant a tocar d’un abisme i que per transitar pels temps que vindran serà necessari un esforç gran de creació, perquè molt del que hem viscut fins ara ja no serveix. Les respostes no poden sortir d’una sola persona ni d’una classe social. Hem de pensar col·lectivament.  

I tot això, com ho concretes en l’educació?

— Per exemple, veure els meus fills em fa reflexionar sobre com se n’han sortit en una situació tan complicada com ha estat la pandèmia, i crec que això ens ensenya que podem actuar, que potser realment no ens quedi cap més opció que intentar canviar les coses. No ens podem cansar d’intentar-ho. Veient-los he entès que, en realitat, només es tracta de creure que som capaços de superar les dificultats, que potser no ho podem aconseguir nosaltres soles, però sí quan aconseguim sumar moltes persones.

Què t’agrada fer amb els fills?

— Passejar per un bosc i sentir-nos-en part. Córrer sota la pluja després d’haver estat escoltant músics de carrer. Dividir un tros de pastís petit en tantes persones com ens hem reunit. Llegir junts un conte d’un llop que no té cara de dolent ni vol menjar-se a ningú. Cridar en una plaça amb milers de persones que sí que es pot.

stats