Carlota Gurt

“A mi la maternitat em redimeix”

Escriptora, traductora i mare del Roc, la Rita i el Bru, de 12, 10 i 7 anys. Publica un recull de contes contundents i de regust agre, ‘Cavalcarem tota la nit’ (Proa), premi Mercè Rodoreda 2019. Twitter: @CarlotaGurt

Carlota Gurt és escriptora i traductora / C.G. Zoom

Soc la petita de cinc germans d’una família molt tradicional. Érem de missa. El pare era molt exigent i la mare poc emocional. M’estimaven, naturalment, però sempre em vaig sentir poc compresa i acompanyada. Quan tens fills, comença un joc de miralls: mires la teva infantesa i la compares amb la dels fills, i mires d’evitar el que et va fer mal i repetir el que t’agradava. En aquest sentit, soc molt afectuosa amb els fills, intento parlar-hi amb molta sinceritat perquè entenguin qui soc.

De les teves opinions sobre la maternitat, quina causa perplexitat?

Desmitifico el moment de parir, quan et posen el fill als braços. Per a mi va ser un moment extraterrestre. Amb aquella persona per estrenar encara no hi tens cap vincle emocional i et dius: ¿i jo ara què faig amb això? No hi ha amor-amor. Hi ha una projecció intel·lectual i moltes hormones, i molta por, terror d’esguerrar la vida als teus fills.

I quina és la part lluminosa?

A mi la maternitat em redimeix. Sent mare és quan soc més bona persona. Els fills et treuen tota la bondat que tens a dins. És una cosa commovedora i tendra, perquè és pura. La part fosca és que tots voldríem ser sempre pares perfectes però la vida està feta de molts dies i no sempre ho fas tan bé i fracasses. Et deceps a tu mateix i costa molt perdonar-se per no ser prou bo per als teus fills.

Tinc la convicció que els fills destrueixen les parelles.

Al llibre hi ha el conte La volta que els cobria, que és una metàfora de la paternitat. Quan una parella té fills entra en un túnel preciós que, tanmateix, no saben on porta i que pot arribar a ser angoixant i claustrofòbic. I aleshores, quan en surts, al cap de cinc o sis anys, la parella que eres abans ja no existeix, ni tu mateix no existeixes ni saps qui ets. Estic d’acord amb això que dius: els fills destrueixen la parella i després cal muntar-la d’una altra manera. De vegades es pot i de vegades no perquè els camins s’han allunyat massa.

Els contes del teu llibre són durs però A totes ho és especialment, ja que parla d’una nena i el porno.

Això del porno i els nens és terrorífic. Crec que l’única manera d’encarar-ho és avisant-los abans que s’hi trobin. Dir-los: nens, hi ha persones que cobren perquè els gravin fent sexe, però això no és real, de la mateixa manera que els herois de Marvel tampoc no ho són. Jo els dic: a mi el porno no m’agrada, però això no vol dir que no et pugui agradar a tu. Cal desculpabilitzar-los. Cal obrir-los els ulls perquè identifiquin les actituds irrespectuoses. El petit, quan mirem una pel·lícula, em pregunta: i això és masclista? Cal fer que tinguin criteri propi.

Explica’m alguna reflexió que et sorprengui d’un dels teus tres fills.

El petit té unes idees molt grillades. Un dia que parlàvem de la mort ens va explicar que ell creu que quan mors te’n vas al cel. Que quan et mors al cel vas a l’univers. Que quan et mors a l’univers vas a la punta del globus...

A la punta del globus?

Sí, jo tampoc sé ben bé de què parla. I quan et mors a la punta del globus sí que ja et mors definitivament.