RAQUEL FONT

Em compres això, mama?

Anar a comprar amb la canalla al súper pot acabar en drama. “Em compres això? Va, papa, compra-m’ho!” I tindrem sort si no acaba en rebequeria. Com ho gestionem?

Cal educar la canalla en un consum responsable i raonat / GETTY Zoom

“Ens disposem a entrar al supermercat. Abans de passar per la porta ja els aviso que no cal que em demanin res perquè no els hi compraré. Anem a comprar coses per sopar -o el que sigui en aquell moment- i punt”. Això és el que els diu l’Aina als seus fills, en Biel (5 anys) i la Martina (7), abans d’entrar al súper o a qualsevol botiga, perquè ja n’està tipa -explica- que cada vegada que van a comprar hagin d’acabar discutint o “muntant un numeret” perquè no paren de reclamar que volen això o allò. Quan demanen coses, quasi sempre els diu que no, perquè “no tenen mesura”. Alguna vegada li han arribat a dir: “Si no em compres això, almenys compra’m alguna cosa, el que sigui”. L’Aina de vegades els avisa que si no són capaços d’acceptar que no els comprarà res és millor que s’esperin a la porta.

¿És només una sensació o és real que els nostres fills tenen més necessitat de consumir que nosaltres, els pares, quan érem petits? Per què? Segons Salvador Viciana, coordinador de l’equip didàctic de l’Escola del Consum de Catalunya, els pares tenim la sensació que els nens demanen molt perquè “tot el que actualment fan els nens està vinculat al consum d’una manera o una altra”. I en posa un exemple: abans compraves un videojoc i ja estava, te l’emportaves a casa i hi jugaves tant com volies; en canvi, ara ja no n’hi ha prou perquè solen ser online i has de pagar una quota perquè el puguis tenir durant tot l’any, cosa que implica continuar consumint. “La societat i el tipus de serveis que comprem, en general, han evolucionat cap aquí i per això els adults tenim aquesta sensació tan exagerada”, afegeix.

Els nens demanen molt perquè tot el que actualment fan està vinculat al consum d’una manera o una altra

Actualment, a més, els infants accedeixen al consum molt més fàcilment. Només cal fixar-nos en els centres comercials. Tot el que hi ha, des de botigues fins a propostes d’oci, implica consumir.

PUBLICITAT A TOT ARREU

Educar en consum és complicat perquè no hi ha un únic agent social que educa. La família és la base fonamental i es podria dir que és la més important, explica Rosario Arcas, cap de la secció de formació i educació de l’Agència Catalana del Consum. Però no és l’única. Dels pares, els fills n’aprenen normes, rutines, valors... És a dir, si la família recicla, si estalvia aigua, si planifica la compra setmanal i fa prèviament una llista que després se segueix fil per randa, si els pares són coherents amb el que prediquen... “Però no podem oblidar que els altres nens i la publicitat també eduquen en consum. I no tothom educa en la mateixa línia”.

"No podem oblidar que els altres nens i la publicitat també eduquen en consum. I no tothom educa en la mateixa línia"

Rosario Arcas - Agència Catalana de Consum

Els infants reben una gran quantitat d’impactes publicitaris i no només dels anuncis de la tele, alerta Arcas. A través d’internet també els arriba molta publicitat. En Ricard té una filla de 6 anys, la Mireia, que es passaria el dia mirant vídeos per YouTube sobre unes nines petites que venen dins una mena de boles. N’hi ha de tota mena, diu el pare. Sempre hi ha novetats, s’inventen un nou embolcall, un complement més o que els canviï el color dels cabells si les mulles. Això fa que la Mireia no en tingui mai prou.

Per molt que les noves tecnologies hagin impactat de manera important en la nostra manera de consumir, Arcas recorda un aspecte: “No ens adonem que nosaltres mateixos, com a persones consumidores, ja som un canal publicitari”. ¿Alguna vegada ha arribat el vostre fill a casa i us han demanat que els compreu una motxilla o qualsevol altre objecte de marxandatge d’uns dibuixos animats que no han vist mai a la televisió de casa? ¿D’on ho han tret, si no els han vist mai? La resposta la trobareu fàcilment si mireu, per exemple, les motxilles dels companys de l’escola.

Precisament, Salvador Viciana explica que a l’Escola del Consum han fet un parell d’estudis en què han constatat que “la publicitat que més impacta els infants és el boca-orella”.

CONSUMIDORS CRÍTICS

El que li passa a l’Aina quan va al supermercat no és gens extraordinari. Qui més qui menys s’hi ha trobat, i cadascú busca recursos per sortir-se’n. La solució més fàcil és anar a comprar sense els fills, però no sempre es pot, o bé deixar-los als espais que ofereixen moltes grans superfícies per tenir-los entretinguts mentre els pares compren tranquil·lament. Però també és important que vagin aprenent el valor de les coses, explica Salvador Viciana: “Sovint l’economia familiar és totalment opaca per als nens. Els hem d’anar fent entendre les despeses que té la família. Han de saber que tot té un preu”.

És bo anara a comprar amb els fills perquè vagin aprenent el valor de les coses

Un altre dels elements que cal tenir en compte és el que anomenen “la pressió de grup”. Et demanen un mòbil perquè “tots en tenen”. Senten que, si no l’aconsegueixen, no pertanyen al grup i els pares cedeixen. Però no pot ser un argument que funcioni sempre, avisa Viciana, perquè si no perd el sentit. Així, cada família ha de crear el seu model de consum responsable en què entrin en joc diferents elements: econòmics, de justícia social, d’ecologia, de seguretat, de drets lingüístics, de proximitat...

Per a Rosario Arcas “cal generar espais de conversa amb els fills per poder parlar, per exemple, de quina necessitat hi ha de tenir una cosa i quin cost té”. I conclou: “Per ser un consumidor responsable, primer has de ser un consumidor crític i conscient”.