El dolor que s’hereta

El daño que se hereda és el llibre de Carlos Pitillas, doctor en psicologia i professor a la Universitat Pontifícia de Comillas, on explica entre altres coses què és la transmissió intergeneracional del trauma. Són traumes que passen de pares a fills quan els pares van viure quan eren petits experiències complicades, com ara maltractaments físics, psicològics o abusos, però també haver estat sobreprotegit o desatès. “L’espectre de dificultats és ampli i divers”, apunta Pitillas, i insisteix en la idea que el trauma familiar que es pot heretar d’una generació a la següent no és exclusiu de les famílies desestructurades, també a les famílies que viuen millor i aparentment amb ordre poden donar-se situacions més subtils que danyen igualment la criatura. Podria ser el cas de pares que tenen unes exigències o expectatives molt altes amb els fills, que llavors senten que no estan a l’altura o tenen por de fallar-los i que els pares se sentin decebuts. O podria ser el cas de créixer en un context en què un dels progenitors té depressió, entre d'altres. I aquests fills i filles, al convertir-se en pares, poden tornar a experimentar el dolor que van patir quan eren petits. “Per a ells, la criança –explica Pitillas– és com un recordatori dels propis danys. Tornen a sentir-se amenaçats, descuidats o agredits, i responen de forma similar amb els seus fills. Malauradament la reexperimentació posttraumàtica tendeix a provocar danys als seus propis fills que poden ser iguals als que ells van rebre, el trauma es repetiria amb la següent generació”. 

Reviure el passat

La María (40) és mare de dos nens. El primer el va tenir amb la seva exparella i el petit sent família monoparental. Reconeix que al tenir fills ha recordat situacions de la seva infantesa. La Maria va néixer fruit d’una violació quan la seva mare tenia 18 anys. “Ella sentia que m’estimava però alhora jo era el resultat d’una experiència que ella odiava. Era molt jove i no estava preparada per cuidar-me, per això els meus avis van agafar les regnes de la situació”, explica. Llavors tenia l’atenció dels seus avis i tiets, encara que el que ella desitjava i necessitava era l’atenció de la seva mare i en rebia poc més que indiferència.

Explica que quan es va divorciar va ser capaç d’entendre-la i perdonar-la per totes aquelles coses que sentia quan era petita: “Reclamava atenció a la meva mare i ella no me la podia donar. El meu raonament llavors era «No passes temps amb mi, això em fa mal, si em fas mal és que no m’estimes»”. Anys després, i salvant les distàncies, el seu divorci feia que el seu fill no pogués estar amb qui volia, que hagués d’adaptar-se a una nova situació que d’entrada li resultava dolorosa. “Em vaig posar en el paper de la meva mare i vaig entendre encara més les circumstàncies que ella va haver de viure. Va ser el moment en què vaig perdonar-la i alhora demanava perdó al meu fill pel que estava vivint”, recorda.

Arran del divorci la Maria estava desemparada, vivint lluny de la família, sense casa ni feina i patia per si perdia la custòdia. Està convençuda que l’experiència que va viure amb la seva mare i sobretot la decisió dels seus avis de cuidar-la –assegura que la seva àvia va ser com una mare per a ella– van fer que es decidís a tirar endavant fos com fos: “Estava convençuda que me’n sortiria donant-li al meu fill el que necessitava, amor i seguretat”.

Malgrat que el trauma tendeix a transmetre’s entre generacions si no es fa res per evitar-ho, Pitillas no és determinista i afirma que hi ha dos factors que poden prevenir el fenomen de la transmissió del trauma. En primer lloc, quan els pares són capaços de generar un entorn segur per als seus fills perquè creixin sense reproduir el trauma. “Són persones que possiblement han fet teràpia amb un professional, i han reflexionat sobre la seva pròpia història. Conscients que podrien influir negativament, fan el possible per protegir als fills dels seus propis traumes”, explica el psicòleg.

L’altra possibilitat és que l’adult al llarg de la seva vida hagi establert noves relacions estables i segures que l’han anat curant. Després d’unes relacions insegures amb què se sentia amenaçat o en perill, és capaç de relacionar-se amb altres adults, amics, la parella o la comunitat sentint-ne el suport, sabent-se acceptat i reconegut. Això és el que li ha passat a la Maria, que ha sabut aprofitar l’amor i el testimoni de la seva àvia, la sororitat d’altres dones, el suport que ha rebut d’amigues i en l’àmbit familiar. “He canalitzat tot aquest amor i el transmeto als meus fills”, conclou satisfeta.