Criar sense el pare de les meves filles

BarcelonaDilluns vinent tinc la reunió d’inici de curs de les meves filles bessones que han començat 3r d'ESO. No em podria partir en dos per poder anar a les dues classes –fan les reunions simultànies– i conèixer cadascun dels seus tutors. Però és que resulta que la Fiona té a la mateixa hora, i programada de fa setmanes, visita per la seva vacuna recurrent d'al·lèrgia als àcars al CAP i porto tota la tarda pensant com m’ho faré per estar en tres llocs a l’hora. Els tres, amb la seva importància.

Això és el meu dia a dia des que fa sis anys, amb la mort del Carles quan les nostres filles tenien només 7 anys, em vaig convertir de forma sobtada, sense mai haver-ho imaginat, en mare soltera i em vaig trobar amb el repte d’haver de criar dues nenes en solitari. I dic en solitari perquè, tot i que tinc una xarxa inavaluable d’amics que són com família i que em treuen molt sovint les castanyes del foc, la nostra família “de sang” viu a molts quilòmetres de distància.

De fet, quan ens vam començar a plantejar la possibilitat de tenir fills amb el Carles, ara ja fa més de 14 anys, em semblava un repte enorme. I això estant en parella amb un home que prometia ser –i que va superar les expectatives amb escreix– un pare totalment implicat en la criança. Tot i això, jo sempre li havia dit al Carles que, en tot cas, en tindríem un, ja que tenir un fill em semblava una responsabilitat enorme. Però el destí va fer que vinguessin dues de cop, totalment per sorpresa. I, uns pocs anys més tard, aquest repte ja d’inici duplicat es va –podríem dir– quadruplicar, sense avís, sense previsió i sense haver-ho pogut pensar massa.

La càrrega invisible

Criar en solitari no és gens fàcil, però al final t’obliga a treure el millor de tu cada dia perquè, simplement, no et pots permetre el luxe del contrari. Hi ha una part més visible, la part “logística”: llevar-se cada dia abans que les nenes, preparar esmorzars, gestionar les visites mèdiques, fer la compra, cuinar, posar rentadores, ajudar amb els deures, portar-los al dentista...

Però, sens dubte, la part més dura és també la més invisible. Aquella que no surt a les fotos ni es veu des de fora: la càrrega mental, emocional i “decisional”. Són aquells moments en què tens un dubte i no saps cap a on tirar. O passa alguna cosa, un ensurt de salut, per exemple, i no tens a ningú amb qui poder compartir una preocupació. Tot passa per tu. No hi ha una altra persona amb qui consultar, compartir dubtes o delegar una decisió difícil. Tu ets la que gestiones els entrebancs, la que posa límits, la que respon preguntes difícils, la que tranquil·litza quan hi ha neguits, la que planifica cada dia de vacances, la que assumeix cada imprevist i cada contratemps. I la que ha de sostenir el pes de l’absència quan molts cops tu també necessites ser sustentada. En resum, ets la responsable d’absolutament tot el que està relacionat amb el dia a dia de la teva petita família.

Per sort, hi ha mans que apareixen quan menys t’ho esperes. I amb aquestes mans, la sensació que potser no ho fas tan malament. Amb els anys aprens a acceptar i a demanar ajuda quan la necessites i a no sentir-ho com un fracàs.

La mirada dels altres

A vegades, gent més o menys propera em diu coses com “no puc més, aquesta setmana el meu home està de viatge i estic sola amb els nens” o, en el cas de molts amics separats, comenten coses com ara “és que aquesta setmana em toca la nena i vaig de cul”. Per no dir la típica de l’estiu: “Porto dues setmanes senceres amb els nens, estic morta”. Jo he passat de dir “t’entenc molt bé” a mostrar un somriure tímid i amagar la meva sensació, moltes vegades, de profunda incomprensió.

Però, a vegades, quan et queixes o intentes compartir la teva sensació de cansament o d’ofec, et trobes amb respostes que et descol·loquen. Molta gent et diu “ets molt forta” o “jo no podria”. I jo penso que no és qüestió de ser forta ni d’haver nascut amb una mena d’instint sobrehumà: és, simplement, que no hi ha alternativa. Quan et trobes amb aquest repte de cara, t’hi aboques perquè no existeix un pla B. I, enmig de la duresa, també hi ha molts moments de felicitat, de complicitat i de riure compartit que t’ajuden a seguir endavant.

Ara tot just comença una etapa divertida, amb la seva explosió d’adolescència, i jo només demano poder fer-ho bé: ajudar-les i guiar-les el millor que pugui, amb el repte de sobreviure i, sobretot, amb l’esperança que quan elles mirin enrere, sàpiguen que, malgrat tot, mai els ha faltat amor. Potser no he pogut ser en tres llocs alhora, però faig malabars perquè no es noti gaire.