Família 13/10/2018

Quan la criança passa factura a la parella

Criar un fill pot ser estressant per a la relació de parella. La divergència d’opinions o el cansament pot anar erosionant el vincle entre els progenitors. Per això és important reservar-se espais d’intimitat i tenir cura de la parella

Marc Serrano I òssul
9 min
Manual  de salut conjugal  per a pares novells  Quan la criança passa factura  a la parella  ‘Vida sexual’? De què anava, això?

Una explosió de joia. I un terrabastall. Més o menys, així o aixà, la irrupció d’un nou personatge a la família -sobretot, el primer- afecta, per força, la relació conjugal en què es basa. Amb l’excepció de les monoparentals, s’entén. De vegades, el nounat tensiona el tàndem que l’ha desitjat i engendrat (o adoptat) i que l’acull amb tot l’amor del món; en ocasions, fins a trencar-lo, fins i tot. L’estrès, el cansament, l’atabalament, el poc temps, el poc son i el model de criança posen a prova la parella més ferma.

¿La revolució ha de modificar la parella, o bé la parella, justament, s’hauria de mantenir fidel als orígens? La directora del Centre de Teràpia Breu Estratègica de Barcelona, la psicòloga sanitària Júlia Pascual, sosté: “Hauríem d’utilitzar l’estratagema xinès de guerra que diu: «Canviar sempre sent sempre el mateix». Amb l’arribada d’un fill, el canvi és inevitable i necessari”, i recomana “establir un espai o accions que ajudin a mantenir la nostra essència”. La psicòloga gironina Marina Castro i Leonarte està especialitzada en sexologia i teràpia de parella: “Hem de seguir sent parella en alguns moments sense la criatura, i en altres som família. Evidentment, amb el naixement, les estones de parella potser són poquetes i a dins de casa, però, a mesura que va creixent, cada vegada han d’anar, progressivament, augmentant”. Entre Girona, Olot i Vic, Rosa Padrosa és psicòloga i sexòloga: “Una relació, perquè perduri en el temps, ha de ser dinàmica i s’ha de poder adaptar a les noves necessitats”, defensa; cita l’esgotament i l’atenció del bebè, i conclou: “Per fer front a tot plegat, la nostra relació de parella haurà d’evolucionar, precisament, per poder mantenir-ne l’essència”.

L’EROSIÓ ES POT EVITAR?

¿Totes les parelles s’afebleixen amb la reproducció o n’hi ha que no se’n ressenten? ¿L’erosió es pot evitar? “Hi ha parelles que no es desgasten per l’arribada d’un nadó i n’hi ha que sí. Depèn del cas”, observa Pascual. Castro indica: “Tota relació de parella té tendència a autodestruir-se per desgast, però, mentre no hi ha criatures, les parelles tenen temps per a coses que augmenten la connexió”. I adverteix: “Sovint deixen de fer totes aquestes dinàmiques en el moment del naixement. Per tant, més que empitjorar per l’arribada de la criatura, és que deixem de cuidar aquesta connexió”. I ens anem allunyant. Padrosa relativitza el pes del fill en la decadència amorosa: “Si una relació no es cuida, el desgast serà inevitable, hi sigui el fill o no. És com tenir una planta i esperar que creixi i floreixi sense regar-la. Amb les relacions de parella, passa el mateix: necessiten dedicació, temps i cura”.

‘Vida sexual’? De què anava, això?

Amb l’arribada del nadó, ¿el sexe minva, empitjora, es precaritza..., desapareix? Júlia Pascual admet que canvia, però nega que empitjori per força: “Algunes parelles, en el postpart, per tot de factors estressants, tenen un desig sexual hipoactiu [manca de libido], que no perceben com un problema perquè hi ha altres fonts de plaer, i d’altres ho viuen molt malament”. Marina Castro recomana que no es desconnecti: “La sensualitat té una funció molt important en la sexualitat: ajuda a sentir-nos connectats; per tant, encara que no tinguem sexe genital, si tenim cada dia una estona de sensualitat, estarem protegint el nostre vincle, i, quan el cansament i les hormones tornin al seu lloc, serà molt fàcil anar tenint cada vegada més dies en què també tinguem erotisme i, alguns d’aquests dies, també joc genital”. I Rosa Padrosa aconsella adaptabilitat: “L’espontaneïtat s’esfuma; especialment, durant els primers anys o fins que el nen va a l’escola o comença amb extraescolars. Evidentment, no és el mateix quan som dos i tenim la casa sempre per a nosaltres, que ser tres (o quatre)”. Per tant, imaginació.

El distanciament i la desavinença tenen causes diverses. Júlia Pascual en destaca “la desregulació del son-vigília” i la irritabilitat que genera, i cinc factors més: “la poca comprensió dels canvis emocionals i físics de la dona”, “no cuidar la relació de parella”, “no comprendre que és una etapa i ser fatalistes”, “l’excés de control i perfeccionisme pel que fa a les atencions dels nens” i “el tipus de criança i educació” amb què se’ls puja. “Sovint -pensa Marina Castro- comença a haver-hi dinàmiques de desconnexió”. Cita les decepcions, les disputes i -ep- l’augment del temps davant les pantalles: “Moltes de les baralles són pel fet de voler tenir raó en lloc de buscar el consens, per la irritabilitat de no tenir les necessitats emocionals cobertes i per cansament, que fa que la paciència pugui ser molt minsa”. Rosa Padrosa alerta sobre les famílies d’origen: “Les opinions externes diverses (i sovint excloents) es poden viure com una invasió de la intimitat i com un qüestionament de les decisions com a parella i com a pares”. Compte.

Moltes parelles se separen els primers anys de vida del fill. Què ho fa? Es pot prevenir? Castro creu que sí: “Mantenir aquesta connexió és una peça clau per evitar aquest deteriorament. Dedicar cada dia deu minuts a estar l’un per l’altre; un cop a la setmana, un parell d’hores a divertir-se; un cop al mes, una cita de nòvios”. Pascual relativitza el pes dels bebès en els trencaments: “Hi ha molts més factors que poden influir en una separació quan es té un fill petit. Pensar en una causalitat lineal fill-separació és massa reduccionista”.

MANTENIR EL VINCLE

El que compta, diu, no és el perquè de la separació, sinó quin element del funcionament de la parella fa que el vincle es trenqui. Padrosa recomana pragmatisme per fer front al canvi: “Tot això necessita un període d’adaptació que sigui satisfactori perquè la parella sobrevisqui. A vegades s’agafen mals hàbits que, a la llarga, també acaben afectant la relació. És molt important parlar de com ho voldríem fer, de com continuarem cuidant la relació, i ser realistes en el fet que aquest període d’inestabilitat hi serà. No tot seran flors i violes”. Ai las.

Realment, però, ¿una pobra criatura pot arribar a dinamitar la parella de la qual és fruit? Culpar-la d’això és just? No ho és gens. Pascual: “Epictet diria: «Culpar els altres de les nostres desgràcies és la via de la ignorància». L’arribada d’un fill pot ajudar a fer aflorar les dinàmiques disfuncionals que ja tenia la parella anteriorment i fer palès que als pares els falten estratègies de gestió en l’actualitat”. Castro: “No són les criatures en si, les culpables, sinó que la culpa és de com ens plantegem la parella. La idea que, ara que tenim un fill, passem a ser família, i la idea màgica que amb l’amor n’hi ha prou, que una relació funciona per si sola i no pel que fas per mantenir-la”. I encara Padrosa: “Un bebè no té aquest poder, és a dir, ell no n’és el responsable. Però sí que és cert que l’arribada d’un nou fill posa la parella en crisi, entenent crisi com l’afrontament d’una situació nova i desconeguda a la qual ens haurem de reajustar. Si la parella no és sòlida i hi ha conflictes previs o latents, les probabilitats que sorgeixin i facin trontollar la relació són molt elevades”. Alerta roja.

Fàbrica de felicitat, alegria de la casa... Si la parella sola ja no rutlla gaire, ¿procrear pot redreçar-la? “Un fill pot fer de tap. És a dir, pot tapar el problema durant un temps, però després aquest problema pot sortir disparat. I els efectes contraproduents els patiran tots els membres de la família”, adverteix Júlia Pascual. “Serveix com a distracció temporal, ja que, si no ens sentim connectats tenint temps per a nosaltres -avisa Marina Castro- en el moment en què es redueix el nostre temps tant de parella com personal i augmenten les preocupacions, el cansament i l’estrès, la situació tendirà a empitjorar”. Rosa Padrosa nega amb rotunditat que reproduir-se repari un tàndem que grinyola: “Si entre dos la cosa va malament, un nouvingut complicarà més l’equació”. Ser pares. Ser parella. Sí que es pot.

Manual de salut conjugal per a pares novells

Pascual expedeix tres receptes: “atenció i detalls primer a la dona i després al fill”; “acceptació de l’etapa evolutiva i del fet que no podem ser perfectes ni controlar-ho tot”, i “establir rutines setmanals o quinzenals per cuidar la relació amb si mateixos, la relació de parella i la relació amb el món (amistats, etc.)”. Castro, per la seva banda, dona tres consells: primer, “cuidar la nostra relació de parella”; segon, “fer una llista de què ens ha fet sentir connectats en la nostra història de parella, i reservar-hi dies o moments”, i tercer, “anar revisant com estem com a parella”. I apunta: “Solucionar una dificultat a l’inici és més fàcil que quan ja estem desconnectats i hem perdut la il·lusió per estar junts”. I Padrosa s’adreça directament a les parelles que s’estrenen en la criança: “Reserveu un petit espai diari d’intimitat per a vosaltres i aprofiteu per mirar-vos als ulls, acariciar-vos i fer-vos petons. Parleu de com us sentiu, però també d’altres coses que no siguin els fills”.

stats