Corresponsal amb família nombrosa
La maternitat i el periodisme sovint no encaixen gaire bé, però la nostra vocació nòmada em sembla un projecte familiar i professional meravellós
ParísSegurament no soc gaire original, però quan estudiava periodisme a la universitat somiava en ser corresponsal. M’enlluernava cada vegada que un professor ens explicava que havia exercit de periodista en un país o l'altre. El que mai havia somiat –ni tan sols imaginat– és ser corresponsal amb tres fills. Espòiler: no és fàcil. La maternitat i el periodisme sovint no encaixen gaire bé, però no he volgut renunciar a ser mare. Ni a ser periodista. Ni tampoc a ser corresponsal amb família nombrosa.
Els meus fills grans van néixer a Brussel·les. El tercer el vaig parir a Madrid. I tots cinc ens vam mudar a París quan el petit acabava de fer un any. A cap de les tres ciutats on hem viscut amb les criatures hi tenim família. Tampoc tenim horaris: ser corresponsal vol dir tenir disponibilitat les 24 hores del dia, cosa que es converteix en un problema si el teu company també és periodista, com és el meu cas. De vegades em sembla tot plegat una bogeria, sobretot quan no arribo a tot. Encara no m’he oblidat mai de recollir els fills a l’escola o a la llar d’infants, però en més d’una ocasió no els he posat el berenar a la motxilla o la bossa de la piscina s’ha quedat a casa.
La llista d’exemples que acrediten que mai formaré part del club de les millors mares del món (ni dels millors periodistes) és llarga. He fet directes per la tele amb un bebè als peus jugant amb un tren, he escrit cròniques per al diari mentre alletava, he cridat histèrica als nens demanant silenci en ple confinament mentre intentava seguir una roda de premsa amb el recompte de morts i contagis per covid-19. Potser el dia més surrealista va ser un diumenge que tant el pare de les criatures com jo havíem d’entrar en directe a la ràdio –cadascú a la seva– a explicar el debut de Messi amb el PSG i vam deixar el bebè de 15 mesos tancat al parc infantil que teníem al menjador amb els seus germans grans a dins marcant-lo de prop perquè no li passés res ni es posés a plorar.
Vocació nòmada
En altres ocasions, he ignorat el principi d’estar disponible les 24 hores i no he pogut fer una crònica perquè la petició m’havia enxampat amb el petit enganxat a la cama reclamant teta mentre feia el sopar i els grans feien els deures a la taula de la cuina. O perquè teníem cita al pediatre. O perquè era l’aniversari d’algun d’ells i havia promès anar tots junts a berenar en sortir de l’escola.
Tot i viure lluny, els avis –que sempre ens han visitat assíduament– ens han salvat la vida més d’una vegada. Han fet que el pare de les criatures i jo hàgim pogut fer viatges de feina o ens han cuidat els nens quan tenien vacances. La resta de l’any, qui ens salva la vida són les cangurs. Tot i això, com moltes mares que treballen (i cada vegada més pares), hi ha moments que he hagut de renunciar a feines perquè la conciliació es feia impossible.
A aquestes altures ja ha quedat prou acreditat que viure lluny, tenir família nombrosa i ser periodista no és fàcil, però confesso que no canviaria res. La nostra vocació nòmada em sembla un projecte familiar i professional meravellós. Tinc l’esperança que als meus fills, haver viscut a diferents països els converteixi en persones més flexibles, amb la ment més oberta, i els ompli la motxilla d’experiències vitals que els acompanyaran tota la vida. Potser no he triat el camí més fàcil ni aquesta és la millor manera de ser mare, però ho faig com puc. I per ara, crec que me'n surto prou bé.