Com són els pares mil·lennials?

Mil·lennials són les persones nascudes entre el 1980 i el 1999. Segons diversos estudis, es tracta d’una generació de persones amb formació, la majoria amb estudis superiors, que són digitals i multipantalla, estan hiperconnectades i compromeses amb la societat, són tolerants i tenen una vida social rica. Els homes mil·lennials, quan són pares, tenen poc o res a veure amb el model de pares de generacions anteriors. I és que des de l’any 2000 predomina un altre tipus de pare, també compromès amb la cura dels fills i la criança, que s’involucra en les tasques de casa i comparteix responsabilitats amb la parella.

PARES PRESENTS I CONSEQÜENTS

És la primera vegada que el Noè (39) sent a parlar dels mil·lennials. Tant ell com la seva parella, l’Anna (40), són músics i viuen amb el seu fill Maür (3) en un convent a Pontós, on també hi ha altres famílies, amb fills i sense (a la fotografia). S’havia plantejat com volia ser com a pare i recorda les pors i inseguretats que tenia abans de l’arribada del Maür. “Des que soc pare he renunciat a coses com a músic. Al principi em va costar el canvi, però he viscut bé ser conseqüent, he triat ser pare per fer de pare. Potser ara soc menys àgil tocant, però he guanyat altres coses també a nivell artístic”, explica el Noè. Es considera un aprenent de pare que deixa la porta oberta a anar aprenent i adonar-se del que es necessita en funció del moment i del fill. Admet que arran de l’onada feminista dels últims anys és més conscient dels desavantatges professionals que té la seva parella pel fet de ser dona i mare. “Compartim la criança, però m’adono d’algunes actituds inconscients que poden arribar a ser masclistes. Veig la connexió tan forta que tinc amb el Maür i sento la responsabilitat de ser un bon model i intento corregir el que és millorable. Estic fent un treball d’aprenentatge constant”, admet.

El Marc (36) reconeix que, com a fill, ha tingut molta sort amb el seu pare: “Potser no era el més habitual, però el meu ha sigut un pare implicat. A mi sempre m’han agradat les criatures i tenia clar que si algun dia en tenia volia seguir el seu exemple”, explica satisfet el pare de l’Eric (2). Arribat el moment assegura que sí, que és un pare que hi és present, s’ocupa del seu fill i té intenció de seguir-ho fent, perquè, com diu ell, ha “tingut un fill per cuidar-lo i estimar-lo”.

CANVI GENERACIONAL

Des del nou mil·leni (2000) a Espanya hi ha un canvi generacional que ha arribat per quedar-se: “Les dones dediquen 70 minuts menys al dia a cuinar i netejar la casa i no han sigut substituïdes pels homes. Les generacions anteriors estaven forçades a ser mestresses de casa per l’entorn sociocultural, que no els permetia no ser-ho, però les noves generacions de dones estudien, treballen i els han dit que no han de dependre de ningú. La casa no té tanta importància i els estàndards de neteja i ordre han disminuït”, explica Vicent Borràs, professor del departament de sociologia i membre del grup de recerca d’estudis sociològics sobre el treball de la UAB. En canvi, pel que fa a la cura de les criatures, tant les dones com els homes hi dediquen més temps que mai, tot i que tenen la percepció que no n’hi dediquen prou. Borràs considera que hi ha una sobrevaloració del temps de cura de la canalla: “Hi ha poques criatures i estan molt valorades, tothom en vol gaudir. És la primera vegada que les mares són mares per voluntat pròpia, els fills són desitjats i a sobre els tenim més tard; no volem, ni dones ni homes, que ningú ens robi aquest temps, encara que vagi en detriment del que es dedica a la parella per compartir-lo amb tota la família”. Reconeix que els pares estan més implicats en la criança dels fills; ho fan perquè volen, i la societat els premia perquè el seu estàndard supera amb escreix el model de paternitat dels seus pares. Per això se’ls considera uns pares fantàstics, i la pressió social que tenen és molt menor que la que tenen les dones. En canvi, elles mesuren el que fan comparant-se amb les seves mares i tot sembla poc.

Per a Esther Vivas, periodista i sociòloga, autora del llibre 'Mama desobedient' (Ara Llibres), el que cal és maternitzar la paternitat, entendre la maternitat com una responsabilitat de mares, pares i la societat en general. “El que fa referència a la maternitat s’invisibilitza i s’infravalora. Vivim en una societat i un mercat de treball hostils a tot el que significa cuidar. La criança és difícil per a les dones però també per als homes, que, fruit d’aquesta percepció, en la mesura en què la societat no valora aquestes tasques ells tampoc ho fan”, argumenta Vivas. Hi ha un element generacional que fa que els pares mil·lennials estiguin més presents en la criança dels seus fills, però per a la sociòloga hi ha altres elements, com la classe social o els estudis dels pares i mares, que també cal tenir en compte.

NOUS REPTES

Després del part hi ha aspectes vinculats a la maternitat, com la lactància, en la qual la mare té un paper central, però això no exclou que el pare s’hagi d’implicar com a suport de la mare i també en la cura de la criatura: “Hi ha aspectes deslligats de la maternitat biològica -bolquers, banys, visites al pediatre o més endavant l’escolarització- que poden fer ell o ella indistintament. El repte és que s’hi impliquin de manera igualitària”. Perquè aquesta nova realitat sigui possible calen canvis profunds en diverses esferes: polítiques, socials, educatives i també als mitjans de comunicació, que haurien de reproduir un imaginari col·lectiu amb una maternitat/paternitat que és responsabilitat dels dos membres de la parella. “Les polítiques actuals donen poc suport al que té a veure amb la criança, la cura i la maternitat. En la mesura que es valori més la maternitat, els homes s’implicaran més. Es parla de permisos de paternitat més amplis, però també s’ha de reivindicar l’augment del permís de les mares”, proposa Esther Vivas.

El Joan Carles (38) i la Thais (36) es reparteixen les tasques de la casa i de la cura dels fills, el Gerard (5) i l’Ayla (3), a parts iguals. Fa poc que ell ha descobert que pertany a la generació mil·lennial: “Em sento identificat amb alguns dels suposats trets característics, excepte amb la fal·lera per les xarxes socials”. Tot i no tenir una idea preestablerta de com seria com a pare, volia tenir confiança amb els fills com n’havia tingut amb els seus pares. Intenta fer-ho tan bé com pot. Assegura que la part bona de ser pare és fàcil imaginar-se-la, i que la més dura, que hi és encara que ningú te l’expliqui, t’impacta més. “Els temes de conversa durant les barbacoes han canviat. Ara també intercanviem impressions sobre coses dels fills, cadascú té la seva manera de fer. Entre els amics que hem sigut pares ens expliquem les nits de no dormir, però ben conscients que la part dura més física és per a les dones”, reconeix.

Projecte Canviem-ho

Canviem-ho és el projecte de sensibilització i prevenció de les violències masclistes que impulsa el Servei d’Atenció a Homes (SAH) de l’Ajuntament de Barcelona. La seva finalitat és promoure el compromís personal i social dels “homes” en la construcció d’una societat més justa i equitativa per a tothom. Neix amb la idea de treballar masculinitats alternatives per fer prevenció de violència masclista i ajudar que els homes es puguin implicar més en la cura. “Els assistents no volen repetir els models més patriarcals que han viscut de petits, amb uns pares que han estat menys presents que les mares en la criança. Són pares que volen estar presents des de l’embaràs, cosa que encara suposa anar a contracorrent, perquè les exigències cap als homes són unes altres”, explica Bàrbara Roig, cap del departament d’Atenció, Recuperació i Acollida de l’Ajuntament de Barcelona. A partir dels grups de preparació al naixement específics per a homes, el 2018 ha començat l’experiència de grups de criança de 0 a 3 anys per a pares.