Criatures 02/01/2021

El repte de mantenir les tradicions

¿A casa sou de fer cagar el tió? ¿Espereu els Reis o el Pare Noel? ¿A qui lliuren les dents els vostres fills, al Ratoncito Pérez o als angelets? Debatem sobre el seguiment que les famílies catalanes fan de les tradicions d’aquí i d’allà

Esther Escolán
6 min
A casa l’Aleix, la Sara i el Gerard, fan el Tió i hi arriben els Reis d'Orient

Una de les conseqüències de viure en una societat cada cop més diversa quant a països de procedència, entre altres aspectes, és que les tradicions que es remuntaven dècades i fins i tot segles enrere han donat pas a d’altres de renovades, fruit de combinar costums i rituals en les celebracions que fem a casa nostra. Això ho podem observar perfectament en aquestes dates de Nadal; hi ha famílies que alimenten puntualment el tió per fer-lo cagar, a cops de bastó, la nit de Nadal; hi ha criatures que el 25 de desembre el matí van corrent fins al lloc on el Pare Noel els ha deixat els paquets i n’hi ha que repeteixen l’operació 12 dies després, per Reis. A casa de l’Aleix, la Sara i el Gerard, d’11, 9 i 3 anys respectivament, els regals de Nadal els porten els Reis d’Orient. “És una tradició que tant l’Òscar com jo hem heretat de la família”, explica Diana Fernández, mare de les criatures. “Sempre hem viscut aquest dia amb molta il·lusió, mantenint la màgia des de petits fins avui, i suposo que hem volgut traslladar aquesta il·lusió als nostres fills, que també disfruten molt dels dies previs i del gran dia dels Reis”, prossegueix. L’Òscar i la Diana consideren el Pare Noel “una tradició més americana”, i la veritat, reconeixen, és que no l’han celebrat mai, “ni tan sols quan érem petits”. Quan ells eren petits, el tió “no estava tan de moda”, però com que a l’escola sí que se celebra, l’han incorporat a les tradicions nadalenques familiars un cop s’han convertit en pares.

IGUALMENT VÀLIDES

Tot i que reconeix que divulgar l’univers festiu i la cultura popular catalana és una de les seves passions, el folklorista Amadeu Carbó considera igualment vàlides les tradicions del Pare Noel i els Reis d’Orient. “Les tradicions totes són vàlides sempre que se celebrin de manera natural, no forçada, siguin útils i sobretot estiguin en sincronia amb el moment que es viu. No té cap sentit celebrar alguna cosa que la comunitat no entén o no se sent seva”, apunta el també autor del llibre Celebrem el Nadal de la Col·lecció l’Ermità d’Edicions Morera. Darrerament, explica, “hi ha corrents exclusivament patrimonialistes en el món de la festa i de la tradició que exposen el seu discurs per damunt del vivencial, social i comunitari, però jo, sense negar l’aspecte patrimonial, que hi és, dubto molt de l’encert d’aquest discurs i de la seva utilitat”.

El debat Tió-Pare Noel-Reis -“i aquí podríem afegir-hi Castanyada-Halloween i, per què no, l’Any Nou Xinès, l’Iftar [l’àpat que posa fi al Ramadà], etc.”- respon per a Carbó “a un marc d’idees molt més ampli que la mateixa celebració”. D’una banda, apunta, “és evident que les comunitats de persones ja no només es poden definir a partir d’una definició acadèmica i analògica o d’un espai o una cultura concrets; el món ha canviat, i nosaltres també”. El que cal, a parer seu, és “desempallegar-se de prejudicis que donen una mirada excloent de l’altre”. Un exemple, diu, el trobem al pati de les escoles, sobretot públiques, que “reflecteixen com és la Catalunya i els catalans d’avui”. “Dubto -sosté- que la Fàtima, el Iussuf, l’Andrei, la Iasmina i el Pedro, que corren, juguen i s’estimen amb la Laia, l’Oriol, el Lluc i la Vinyet, siguin menys o més catalans els uns que els altres”. Amb això, en definitiva, Carbó vol subratllar que “la diversitat de procedències suma i fa canviar les maneres de celebrar per un motiu molt simple: tots portem la motxilla cultural que ens han llegat, i la festa és un reflex fidel, o hauria de ser-ho, de la comunitat”. Aquestes formes culturals llegades s’adapten les unes a les altres per un efecte de capil·laritat i convivència, i si no, explica Carbó, “només cal mirar 100 anys enrere, quan ningú es reunia per sopar la Nit de Nadal ni es menjava raïm per rebre l’any nou”.

EDUCACIÓ EN VALORS

Optar, per tant, per combinar celebracions i fer explicar als nostres fills que existeixen també és enriquidor per a ells, i alhora serveix per treballar valors com el respecte i l’acceptació de la diversitat. Per a Carbó, “l’observació de les tradicions i costums de l’altre sempre és enriquidora si es fa des de l’òptica del respecte”. A parer seu, però, “també cal veure que una societat diversa és precisament això, diversa, i que en un mateix espai es poden donar diferents maneres de celebrar un mateix fet i també celebrar coses diferents, i això és excel·lent per a una societat: la converteix en inclusiva, més culta, més preparada per a la convivència i per resoldre conflictes”. Tenint aquest ventall d’opcions tan diverses, en què tothom pot escollir entre celebrar les tradicions d’aquí o d’allà, i fins i tot fer-ne una versió híbrida, Carbó suggereix a pares i mares “que celebrin tant com vulguin i puguin; sense manies ni complexos de cap mena”. I afegeix: “Cada celebració és una font d’eines per a la cohesió del grup”. I un últim consell: “Que mirin les celebracions com un tot, no com una acció dirigida als infants; no infantilitzem les celebracions”.

Els Reis d’Orient,  els preferits   El repte de mantenir les tradicions

Al seu torn, a la Diana i a l’Òscar els sembla “perfecte combinar les tradicions i fer que els nostres fills siguin coneixedors de les diferents celebracions d’una mateixa festa que es fa en diferents països o cultures”. “Ara bé -assenyalen-, intentem celebrar les festes pròpies de Catalunya com una manera de mantenir-les vives i que passin de generació en generació”. Com a pares apunten que per mantenir viu l’esperit d’aquestes tradicions, “la manera més natural i senzilla és viure-les nosaltres mateixos amb la mateixa il·lusió any rere any”, cosa que implica, quan s’acosta Nadal, decorar la casa, anar a buscar el tió al bosc i donar-li menjar, explicar als fills com vivíem nosaltres de petits aquests dies, anar a la cavalcada de Reis, deixar la sabata al balcó, etc. Si transmetem aquesta màgia als nostres infants, aconseguim que ells visquin aquestes tradicions de la mateixa manera, fins i tot després de conèixer la veritat de cadascuna”, subratllen.

ANGELETS DE LES DENTS

Una altra tradició del nostre país que malauradament ha perdut pes els últims anys és la dels angelets de les dents. La llicenciada en publicitat, criminologia i dret Lourdes Torres els coneix des de petita, quan els deixava les dents de llet que li queien a ells i no al Ratoncito Pérez. “Com a filla de l’Empordanet, a casa només coneixíem la tradició dels angelets de les dents”, recorda Torres. Anys després, en convertir-se en mare de la Malva i retrobar-se amb la literatura infantil, va buscar un conte sobre aquesta tradició, pensant que en trobaria. La sorpresa per a Torres va ser que “tot el que hi havia publicat i es trobava a les llibreries era sobre el Ratoncito Pérez, i no n’hi havia pas pocs”. Aleshores va començar a investigar i va començar tot un periple de quatre anys que va culminar amb la creació del conte Els angelets de les dents i la Malva (Editorial Base). La protagonista és la Malva, la filla de la Lourdes, que enguany té 10 anys i que “està molt orgullosa del conte”. “De fet -afirma-, quan l’explico a escoles, llibreries o biblioteques ve amb mi. Als més petits els agrada i els captiva que una nena els expliqui el conte”.

Lourdes Torres ha escrit un conte reivindicant els angelets de les dents

Torres atribueix la manca de llibres infantils dedicats als angelets al fet que “és una tradició que, com moltes altres, està en perill de caure en l’oblit per la introducció de tradicions foranes com el Ratoncito Pérez, que van arribar amb molta força de la mà d’una població migrant provinent d’Espanya i Llatinoamèrica”. El que potser molta gent desconeix, diu Torres, “és que és una invenció borbònica: va ser un encàrrec de la reina Maria Cristina al seu conseller reial perquè creés un conte per al seu fill, el rei Alfons XIII”. La missió de Torres de preservar la tradició sembla assolida de portes endins: “La Malva ha crescut amb aquesta bonica tradició a casa. De fet, la defensa aferrissadament i no li sap gens de greu que la resta d’amics segueixin altres tradicions; per a ella és un orgull”. De portes enfora, ho intentarà. “Quan deixes alguna cosa per escrit busques que perduri en el temps i que molta més gent hi pugui tenir accés”, conclou.

Els Reis d’Orient, els preferits

Fa uns dies, l’ Informe sobre la Compra de Joguines a Espanya d’ALDI 2020 desvelava que un 54% de les famílies de l’Estat prefereixen celebrar els Reis Mags abans que el Pare Noel. Un 31% reconeixien que celebren les dues tradicions, mentre que el 15% celebren únicament l’arribada del Pare Noel. L’estudi, fet a una mostra de 1.202 consumidors, assenyalava que els Reis eren els favorits a Andalusia (65%), Madrid (57%), Catalunya (48%) i el País Valencià (43%). Per contra, a Euskadi i Galícia prefereixen l’arribada del Pare Noel, amb un 40% i un 35% respectivament.

stats