Família 19/12/2020

Educar les criatures el 2010 i el 2020

Fins a quin punt ha canviat la manera de criar els fills en una dècada?

5 min
Un dels canvis essencials en la manera d'educar és la hiperpaternitat, amb l'aparició dels denominats pares i mares helicòpter

Deu anys. Una dècada. ¿Prou temps perquè l’educació i la criança hagin canviat? Abans, no; ara, sí: “Aquest segle XXI -i en particular els últims deu anys- ha portat canvis tecnològics que han afectat molt profundament els estils de vida i les formes de relació i comunicació. Per a bé i per a mal”. Qui ho constata és Salvador Cardús, professor titular de sociologia de la UAB, economista, periodista, ploma de l’ARA de traç ferm. I afegeix: “Com ha assenyalat algun analista, es podria parlar d’un abans i un després de la banda ampla en tots els terrenys socials. N’hi ha d’altres (les preses de consciència social, les revoltes populars, però també el populisme, els nous autoritarismes...), però que en molt bona part es recolzen en aquestes noves tecnologies”.

En educació i criança, ¿on érem el 2010 i on som ara, en aquest 2020 tan convuls? Cardús ho té clar: “Mentre els desafiaments educatius fonamentals són sempre els mateixos, allò que canvia és la manera com s’expressen i la capacitat per encarar-los”. En destaca “la presa de consciència de la incertesa respecte del futur, cosa que ha tornat a posar grans expectatives -no sempre encertades- en l’educació, i que en temps de bonança i frivolitat havia anat perdent”. “Ara bé, això també ha significat que l’educació i la criança sovint quedin atrapades en les noves supersticions, en un afany inútil de novetat i en retòriques grandiloqüents que els resten efectivitat”, observa.

L’educadora i consultora de famílies Alba Castellví, autora de llibres com Educar sense cridar (Angle), creu que s’han produït dues transformacions principals en l’ensenyament i la parentalitat al llarg de l’última dècada: “D’una banda, l’increment de l’interès que les famílies han posat en el seu paper com a educadores; cada vegada més pares i mares s’interessen pel que passa a l’escola, hi volen dir la seva i es demanen de quina manera poden acompanyar millor els seus fills fent de pares a casa. D’altra banda, hi ha els canvis a l’escola: els centres van canviant a mesura que són sensibles a la necessitat d’adaptar la institució als canvis socials”.

La psicòloga sanitària, pedagoga terapeuta i logopeda habilitada Helena Alvarado, també formadora i professora associada de la UIB, remarca pel que fa a l’evolució del rol de pare o mare del 2010 ençà: “El canvi fonamental és la hiperpaternitat. Des de fa deu anys s’han anat reduint clarament els límits parentals. S’ha fet massa pels drets i poc per les obligacions dels infants. Actualment una gran part dels pares estan enfocats únicament i exclusiva a connectar els seus fills en el plaer i el benestar, i poc a preparar-los per a la vida. No són conscients que això els incapacita per gestionar adequadament les seves emocions o per aprendre a resoldre problemes”.

Els reptes són els mateixos

Què ha millorat o empitjorat, què s’ha resolt i què continua pendent per a educadors i pares? “Els reptes bàsics -sosté Salvador Cardús- són sempre els mateixos i continuen pendents per a cada generació. Tanmateix, ha millorat la consciència de la importància de l’educació, tot i que en temps de recessió econòmica no s’hagi pogut traduir en més inversió pública. També hi ha més debat públic, però alhora la sobrecàrrega ideològica fa més difícil una aproximació pragmàtica, de manera que, paradoxalment, mentre es proclama que es vol «canviar tot», es perd capacitat transformadora. Resta pendent, també, la millora de la formació del professorat, especialment greu davant la ràpida i immediata desaparició de la generació de referència dels mestres dels moviments de reforma dels anys 60 i 70. Sense oblidar l’agreujament de la desorientació en la criança familiar, que cada vegada impacta més negativament en les dinàmiques escolars”.

Alba Castellví també adverteix: “La manera de fer de pares està canviant cap a formes anomenades més respectuoses de criança; cada vegada hi ha més famílies interessades en la nova tendència. Però hi ha una confusió sobre què significa aquesta expressió, i això està generant nous problemes en les famílies que es troben perdudes per la incapacitat d’aconseguir que els seus fills col·laborin i compleixin les seves obligacions”. L’equiparació de rols entre gèneres ha avançat “prou ràpidament”, diu Castellví, però no del tot: “A les meves conferències constato que el 80% del públic és femení i a les entrevistes escolars encara hi van majoritàriament mares. Hi ha d’haver alguna raó relacionada amb com, encara ara, entomem de manera diferent l’educació les mares i els pares”. I, pel que fa a l’escola, assenyala: “L’educació activa i vivencial va en augment. Les famílies ho valoren i cada vegada són més els centres que estan capacitats per treballar d’aquesta manera i alhora garantir un bon nivell d’aprenentatge a tot l’alumnat, malgrat que en això últim cal continuar treballant-hi seriosament: l’educació és molt més inclusiva i ha de poder ser igualment exigent”.

Helena Alvarado convida els pares a transmetre seguretat a través de pautes unívoques: “Sens dubte, amb molt bona intenció els pares estem produint efectes negatius. La sobreatenció a conductes inadequades, l’accés i ús excessiu de les tecnologies des de curta edat, el poc temps de qualitat compartit, els horaris saturats d’activitats i la falta de límits i normes fan que, cada vegada més, els nens necessitin un camí clar per poder travessar amb la màxima autonomia”. Les principals consultes que atén en donen fe: “Principalment, les demandes actuals se centren de manera reiterada en problemes en la gestió de les emocions i de la conducta. Els nostres nens actuals toleren molt menys la frustració, són impulsius i impacients. L’ansietat, l’estrès i la depressió emmascarada en alteracions del comportament són comuns a les nostres consultes. Altres demandes tenen a veure amb l’abús de les tecnologies i el desequilibri emocional que susciten. O el bullying, que és a l’ordre del dia”.

Tornem-ne a parlar d’aquí deu anys, el 2030. Mentrestant, fem-ho tan bé com puguem i sapiguem.

Educar en aquests anys 20

Les “marques permanents” del covid a l’escola són imprevisibles, segons Salvador Cardús, que sí que desitja, però, “que els desafiaments efectius facin tocar més de peus a terra l’educació i treguin prestigi a fer volar coloms en certs casos; que l’inevitable enduriment de les condicions de vida faci valorar millor les virtuts cardinals permanents que s’hauria de proposar tota acció educativa: la prudència, la temprança, la fortalesa i la justícia; que un professorat més ben format es guanyi el prestigi que necessita, i que la defensa de la llibertat d’acció i de pensament tingui en l’escola el seu principal aliat”.

stats