Oriol Canosa: "Tinc centenars de converses escrites del meu fill i serà l'únic valuós que li deixaré quan mori"

Escriptor i pare del Guillem i l’Eloi, de 5 i 2 anys. Va ser llibreter i ara publica l’excel·lent Dracs, fades i gegants. Segueix el rastre de les criatures fantàstiques del teu entorn (La Galera), il·lustrat per Cristina Bueno.

Quan el Guillem va néixer, vaig comprar un fitxer i vaig començar a omplir fitxes amb tot el que passava, el que feia i el que deia. Com que de seguida va parlar molt bé, tinc centenars de converses escrites i em sembla que serà l’única cosa valuosa que li deixaré quan mori.

Llegeix-me’n alguna.

— -Demà què farem?

— -La besàvia Amèlia ens ha convidat a dinar a tots.

— -I com ho farà, si es va morir?

— -Perquè abans de morir ens va deixar el dinar pagat.

— -I com ho sabia, que es moriria?

— -No ho sabia.

— -Llavors, també va pagar el seu dinar?

Clarament, els fills petits són follets saberuts.

— En la tradició mitològica del nostre país, a diferència d’altres, es considera aquesta gent menuda com uns éssers més enllà del bé i el mal. Tant poden ser bondadosos com, si s’enfaden, destrossar-te la casa i la vida, cosa que em fa suposar que qui va inventar aquestes criatures devia tenir fills.

És trist que deixin de ser-ho.

— Els follets viuen en el joc constant i obliguen aquells que tenen al voltant a participar-hi activament, exactament igual que fan nens i nenes fins a més o menys els cinc anys. Jo sempre havia pensat que era capaç d’inventar coses prou interessants, però tenir nens m’ha fet descobrir que hi ha massa normes i prejudicis que acoten la meva imaginació. Al costat d’un nen petit, qualsevol adult és un aficionat.

A les nits, en una casa amb nens petits, pot passar qualsevol cosa.

— En el nostre cas, la gran batalla es va produir després del naixement del segon. Els dos primers anys, no va dormir una hora seguida. I, tot i que de dia tenia un caràcter alegre i no plorava mai, de nit es convertia en Mister Hyde i, féssim el que féssim, no parava de plorar. Ho vam provar tot, dormint repartits en totes les combinacions matemàtiques possibles que permeten quatre persones i dues habitacions, però res funcionava. Tinc tendència a buscar les solucions als llibres i me’ls vaig llegir tots. Vam provar des de la cabina dels germans Marx que recomana Carlos González fins a l’acadèmia militar de West Point de l’Estivill.

Fins que...

— Un dia, llegint un llibre d’en Konrad Lorenz (fundador de l’etologia, l’estudi del comportament dels animals), em vaig fixar en com crien les oques els seus pollets. Cada deu o quinze minuts, un pollet fa un crit que sona "vivivivivi", que vol dir "mare, on ets?", i la mare respon fent "gangangangan", que vol dir "soc aquí".

I va funcionar la paraula màgica 'gangangangan'?

— El més interessant és que les mares la diuen sense despertar-se. Potser el que necessitava el meu fill era saber que hi érem. Així que vaig començar a dormir al seu costat i, quan es despertava, el tocava o feia algun soroll suau i ell es calmava. En pocs dies va començar a dormir tota la nit.

Genial. Escriu un llibre ara mateix. Com acabem?

— Et llegeixo una altra fitxa.

— -Quin número va després del cinquanta-tres onze-cents?

— -Cap, aquest número no existeix.

— -Tu em vas dir que tots els números existeixen perquè no s'acaben mai.

— -Però aquest te l'has inventat.

— -Si tots existeixen, aquest també.