Caps de setmana al servei dels fills: on és el límit?

BarcelonaAquest any van relaxats perquè només tenen quatre o cinc partits cada cap de setmana. L'any passat sí que els va ser complicat: en tenien set. La família de la Natàlia i en Josep dediquen els dissabtes i els diumenges a portar els seus tres fills a complir amb els compromisos d'hoquei. Tots tres, de nou, tretze i quinze anys, juguen a un equip del Club Patí Sant Celoni i, algun d'ells fins i tot dobla segons la temporada o el cap de setmana per donar suport a altres categories.

Quan juguen a casa és relativament senzill, però cada cap de setmana tenen una planificació diferent. El passat, per exemple, el gran jugava a les 11 del matí a Manresa i hi havia de ser una hora i quart abans. El mitjà jugava a Reus, que els queda a dues hores de distància, a les 10 del matí i, per tant, hi va haver d'arribar a tres quarts de 9. La Natàlia va anar a Manresa i el Josep, a Reus. Quan no ho poden fer així, han d'organitzar-se amb altres famílies. "Intentem col·locar el gran, que és més fàcil, però va tan carregat que cal que la família que el porta tingui un cotxe gros i que no vagi gaire ple", comenta rient. Amb aquests dos desplaçaments, aquest dissabte, ja van tenir el dia fet.

Tots aquests partits han de poder-se combinar amb la feina de l'escola, els plans dels pares i la seva pròpia agenda social de, per exemple, festes i aniversaris. "Fem mans i mànigues per encaixar tots els partits, els compromisos familiars i la vida social dels nens –explica la Natàlia–, però a vegades és dificilíssim i s'ha de renunciar a coses".

Més beneficis que inconvenients

Tots tres van començar a jugar a hoquei de ben petits. El gran, als cinc anys però els altres, als tres. Han acabat agafant aquest compromís que els ocupa també tres tardes la setmana. La Natàlia i en Josep ho fan convençuts que, malgrat tot, els aporta més beneficis que inconvenients. "Amb l'arribada de l'adolescència del gran hem vist que està enganxat a l'equip –explica la Natàlia–, i ens sembla positiu". Comenta que, a banda de partits i entrenaments, passa hores a la pista i que tot això és temps que no passa "al carrer".

A més, els controlen que ni fumin ni beguin i els poden arribar a sancionar si ho fan, per tant, una preocupació menys per als pares. "En aquesta edat per a mi és molt bo –afegeix–. Per als més petits, potser és un pèl massa exigent". Però, tot i això, considera que els dona "bones pautes" que els serveixen tant a l'escola com a la vida en general. A més a més, també en treuen un altre aspecte positiu i és el vincle i la relació que s'estableix entre les famílies que, majoritàriament, es troben en una situació semblant. No arriben a poder fer plans conjunts els caps de setmana, però s'ajuden i s'impliquen en el club.

El cas de la família de la Natàlia i en Josep és una mica extrem, però no és cas aïllat. L'Anna i en Xavi també tenen els caps de setmana condicionats a l'agenda de la Noa, de tretze anys, que també juga a hoquei a Barcelona. Fa poc que s'han comprat una segona residència i no hi van tant com podrien justament perquè la Noa té el partit el dissabte al matí o al migdia. A banda, també li surten altres compromisos, com ara festes d'aniversaris. Aquest mateix cap de setmana, sense anar més lluny, l'Anna fa 50 anys i deixa la celebració per a més endavant per prioritzar l’aniversari en el qual està convidada la nena.

La Noa, a més d'hoquei, també fa piano i el curs passat feia reforç, però ho ha deixat perquè els semblava massa i també els semblen massa els tres dies d'entrenaments i ella només n'hi va dos. Fins al curs passat l'acompanyava l'Anna, que dedicava tota la tarda a aquest entrenament, però han posat autocar i això els ha millorat la gestió. "He recuperat temps per mi", diu l'Anna. Tot i això, ja sabien que animar la Noa a practicar un esport implicava aquests petits sacrificis i, de moment, ho fan contents.

El valor de no fer res

Aquestes agendes dels nens tan plenes que dominen les dels pares és una de les tendències que la psicòloga infantojuvenil Sara Tarrés ha detectat a la seva consulta. "Ara sembla que tots els nens han d'estar hiperocupats amb extraescolars, esport o festes d'aniversari", diu Tarrés, que creu que antigament els pares proposaven activitats cada cap de setmana i que ara s'han de complir els compromisos de les activitats que els mateixos pares han impulsat.

Per Tarrés, fins ara membre de la secció de psicologia de l'educació del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC), hi ha una època en què els aniversaris dominen els caps de setmana i després són els esports. "S'entra en una dinàmica difícil d'aturar", diu Tarrés, que alerta que no totes les famílies ho viuen de la mateixa manera, ja que es pot gaudir molt, però també pot resultar cansat. "Abans els caps de setmana eren per descansar i els pares i mares els entenien com un trencament i una opció per gaudir del temps lliure i la família –recorda–, en canvi, ara sembla impensable no fer res". Per això, Tarrés és una gran defensora d'aquest "no fer res". "Sembla que no està valorat, no deixem que els fills no facin res, no deixem que s'avorreixin ni que juguin sols sense un adult dirigint", lamenta la psicòloga. Per Tarrés a la llarga això complica el desenvolupament de certes estratègies, habilitats o capacitats creatives o fins i tot, la introspecció, és a dir, saber qui són.

Posar límits

A banda, Tarrés també creu que aquestes agendes plenes van en detriment del temps en família i reconeix la difícil gestió del temps que suposa per a famílies sobretot amb més d'un fill, que destapen gelosies. "A vegades hem de posar-hi seny, saber dir que no i posar límits a festes i extraescolars", recomana Tarrés, que aposta també per posar sobre la balança els beneficis i els valors que es transmeten i estar segurs que no es fa únicament "per pressió social".

Precisament, aquests valors són els que permeten que la família del Juan i la Laia visquin el seu propi trencaclosques. També tenen tres fills, dinars familiars, activitats amb els seus amics o plans de parella. Els compromisos dels nens, tanmateix, passen moltes vegades per davant. "Tota la logística és complexa, però compensa l'esforç", considera en Juan, que defensa que les activitats esportives i el cau dels dissabtes són positius.

Tots tres, de nou, deu i tretze anys practiquen un esport. Els dos petits, nens, futbol, i la gran, vòlei escolar. Un d'ells juga cada cap de setmana, però no saben fins uns dies abans si en dissabte o diumenge. Han de ser-hi una hora abans que se suma a l'hora i mitja de partit i la dutxa. Són pràcticament tres hores. Si juguen a casa és "més còmode" però a vegades se'ls acumulen i poden trobar-se que tots tres juguen el mateix dia i a la mateixa hora. Com la Natàlia i en Josep, per solucionar-ho s'organitzen amb altres famílies o la filla gran va sola. I tots tres van, també, al cau els dissabtes a la tarda. Si fan excursió, perquè no es perdin el partit, els acompanyen ells mateixos amb cotxe un cop han jugat, malgrat que hagin de desplaçar-se fins a pobles a més d'una hora de Barcelona.

Equilibri i renúncies

Tarrés, que acaba de llançar una plataforma de criança per, justament, ajudar les famílies a forjar les relacions amb els fills, reconeix que cada família és un món i que les dinàmiques i els models familiars són diferents. "Cadascú sap com és d'important anar els diumenges a casa els avis", exemplifica Tarrés, "encara que això suposi algun sacrifici". Però, tot i això, alerta que els progenitors no només són pares o mares, sinó que tenen els seus propis compromisos i donar cabuda només a les necessitats dels fills pot desgastar.

Per això alerta d'aquest "risc". "Si sempre són el centre poden acabar-se comportant com nens capritxosos i tirans", alerta la psicòloga. Per això, Tarrés torna a reivindicar la necessitat que com a adults aportem sentit comú i equilibri en poder repartir les renúncies.