Tribuna Oberta
Jesús Blanquet

Les bones maneres

La importància d'educar aquestes habilitats socials

El diàleg amb adolescents no sempre és fàcil, però mai s'han de perdre les bones maneres / DAVID BORRAT Zoom

Tots desitgem ser tractats d’una manera amable i respectuosa, especialment quan compartim la vida amb altres persones. Això requereix una convivència amb actituds de tolerància i formes d'acostament, consideració i bones maneres com les formes educades, els gestos amables, els detalls, etc. Aquestes bones maneres formen part de les habilitats socials que inclouen tant els aspectes verbals com els no verbals del comportament de cada persona.

En general, les bones maneres, directament o indirectament, solen estar relacionades amb el respecte i la capacitat de diàleg, que són la base de la comunicació i de la convivència. Creure que mostrar-nos distants o arrogants ens dona més força i raó i afebleix l’altra persona és un error perquè no és més que la resposta de qui té poca fe en els seus arguments i falta de seguretat en si mateix. Hi ha maneres que no afavoreixen l'acostament de posicions i, a més, desqualifiquen qui les utilitza. 

Hi ha maneres que no afavoreixen l'acostament de posicions i, a més, desqualifiquen qui les utilitza

Hauríem de transmetre les bones maneres més bàsiques en l’educació dels nostres fills i alumnes, a casa i a l’escola. Vegem-ne algunes a tall d’exemple.

  • Quan dialoguem, tan important com saber parlar és saber escoltar l’altre i les raons de l'altre, i fer-ho amb una actitud prudent, atenta, interessada i de comprensió dels punts de vista que tingui l'altra persona. Per tant, insistim que en un diàleg és molt important saber escoltar i mostrar la nostra empatia.

  • Quan necessitem preguntar alguna cosa, hem de fer-ho sempre amb delicadesa i respecte. Quan n’obtinguem la resposta, l’hem d’agrair. Hi ha assumptes que pertanyen a la vida privada i íntima i, per tant, no s’han de preguntar. Ensenyem-los formes de dirigir-se a les persones, el to, l’actitud de respecte, el que es pot i no es pot preguntar, etc. Que mai no falti la prudència i la discreció.

  • En ocasions, rebem favors, gestos d'afecte o d'ajuda d'altres persones que se’ns fan de manera desinteressada. En aquests casos, hem de donar les gràcies de forma senzilla i sincera. Agrair és, d'una banda, un signe d'humilitat que ens fa humans i, de l'altra, el reconeixement que sense l’ajuda rebuda no hagués sigut possible fer, saber o obtenir alguna cosa. Ensenyem-los a ser agraïts.
  • Els problemes personals poden arribar a preocupar-nos i amenaçar de trencar l'harmonia i l'equilibri de les nostres vides. Si algun dels nostres familiars o amics els pateixen, hem de tenir el detall d’interessar-nos, amb discreció, sense caure en la curiositat i posar-nos a la seva disposició per si necessiten la nostra ajuda, que ha de ser sincera, reservada i sense esperar res a canvi. Eduquem-los a ser sensibles a les necessitats de qui pateix.

  • De manera involuntària o intencionada, podem molestar o fer mal a algú. Quan en siguem conscients, hem de presentar les nostres disculpes i, si fos necessari, compensar o reparar el mal que hàgim causat. Hem d'oferir aquestes disculpes amb humilitat, sigui per petites o grans coses. Demanar perdó és reconèixer que ens hem equivocat i, alhora, vèncer l'orgull. Aconseguirem fer-nos la vida més serena i lliure. Ensenyem-los a saber disculpar-se.

  • Hem d'admetre que tots ens podem equivocar. La decisió de perdonar posa a prova el nostre grau d'humilitat i tolerància. El gest del perdó ha d'incloure l'oblit de l'ofensa perquè perdonar és un acte de generositat que porta implícit el desig de recuperar la relació amb l’altre, oblidant el rancor, el ressentiment o l'odi. Ensenyem-los a saber perdonar.

Tot plegat fa referència a la trilogia clàssica del sisplau, gràcies i perdó, que vam aprendre de petits i que són la síntesi d’un comportament correcte.

Aquestes i altres bones maneres que poden sorgir de fets i situacions quotidianes ens ajudaran a provocar diàleg, debat i reflexió amb els nostres fills i alumnes. Als adolescents els agrada discutir perquè és una forma d’afirmar la seva personalitat, les opinions i les idees. Això està bé sempre que no s'arribi a l'extrem de la tossuderia i de la intolerància. Cal, però, per part nostra, no caure en actituds intransigents, ni enfadar-se, ni perdre els nervis. No oblidem que nosaltres som la seva referència i si ens faltés la paciència, ens posaríem en contradicció i aconseguiríem l’efecte contrari del que ens proposem. Per tant, paciència, delicadesa i autocontrol.

                                                          Jesús Blanquet és pedagog