¿Hi ha vida més enllà de la maternitat?

La Joana té la sensació d’haver estat els últims 10 anys de la seva vida com en una mena d’hivernació i que tot just n’ha despertat. És la seva manera d’expressar que des que té fills -i en té tres- ha deixat de fer les coses que més li agradaven per ocupar-se gairebé exclusivament dels nens. En algunes èpoques fins i tot va deixar de treballar, perquè, si no, la logística familiar era massa complicada i els nens acabaven passant més temps entre cangurs i avis que amb els pares.

La falta de temps i el cansament van provocar que la Joana anés deixant de quedar amb les amigues per sortir a sopar, d’anar al teatre o a concerts, d’anar a nedar, o simplement va deixar de tenir estones per estar sola o per llegir. I tot això li va anar passant gairebé sense adonar-se’n. Almenys fins fa relativament poc, que de sobte va prendre consciència de totes les coses que trobava a faltar.

El psicòleg Pere Font, director de l’Institut d’Estudis de la Sexualitat i la Parella, diu que “l’error més gran que solen cometre les mares és deixar de banda els interessos personals”, i que és força habitual. Explica que a les mares que arriben a la seva consulta amb vivències d’aquest tipus els fan fer un exercici que consisteix a dibuixar un pastís i fer talls segons el temps que dediquen a treballar, a cuidar-se dels fills, a la parella i les estones que tenen per a elles mateixes. I moltes s’adonen que elles no tenen ni un sol tros de pastís o que és irrisori. Llavors els fan tornar a dibuixar el pastís tal com els agradaria que fos, i el primer que surt és espai per estar amb elles mateixes. “És molt sa que les mares diguin: «Necessito estar sense els meus fills perquè, si no, quan estic amb ells no estic bé»”, assegura.

Amalia Gordóvil, psicòloga del Centre Grat i professora de la UOC, també és del parer que “quan neix un fill les mares tendeixen a deixar de fer allò que els agrada per dedicar-se a la criança del bebè”. Les activitats d’oci passen a un segon pla, i té tot el sentit del món que passi durant els primers mesos, perquè el temps és limitat i tenim una persona que depèn de nosaltres. De fet, pràcticament no queda temps ni per a un mateix ni per a la parella. És per això que, segons Font, hi ha una gran quantitat de divorcis de parelles que tenen un fill d’un any: “No sobreviuen a l’impacte de tenir-lo perquè no han sabut trobar el seu espai”.

ESTAR PREPARATS

Segons Gordóvil, “són importants les expectatives i hem d’estar preparats, tant pares com mares, pel canvi de vida que implica tenir un fill i per l’etapa intensiva inicial de cura”. I avisa que quan es pren la decisió de ser pares s’han d’assumir certes renúncies i certes responsabilitats que, si no es treballen prèviament, acabaran passant factura tant a la vida de parella com al vincle amb el fill.

La Montse tenia clar que volia ser mare i es plantejava com a model el de la seva pròpia mare, que va ser capaç de cuidar-la a ella i als seus dos germans i, alhora, tirar endavant un negoci. Però el cert és que “abans de ser mares ningú explica ben bé el que suposa”.

Pere Font confirma aquesta sensació de moltes dones que se senten enganyades perquè els han explicat una versió de la maternitat que no era, i assegura que “hi ha molta gent que amb la boca molt petita diu que si ho hagués sabut no hauria tingut fills”, perquè la pèrdua de la seva vida ha sigut tan intensa que no els ha compensat, per molt que se’ls estimin. A més, “la queixa és molt difícil d’expressar-la públicament perquè et miren malament”, però insisteix en la importància de trobar temps per a un mateix amb un exemple molt clar. Quan vas en avió, si hi ha una descompressió et diuen que primer t’has de posar tu la mascareta i després l’hi has de posar al teu fill, perquè si tu et desmaies no hi haurà ningú que s’encarregui del nen. Per tant, “si tu no t’encarregues bé de tu mateix, no et podràs encarregar del que tens al teu costat”.

CULPABILITAT

Les dones tendim a sentir-nos culpables quan deixem els fills per sortir de festa amb els amics, per exemple, perquè sentim que no estem fent el que toca, que seria quedar-nos a casa cuidant-los. María Martín també és psicòloga, especialista en teràpia familiar i de parella del Centre Grat i professora del màster de psicologia infantil i juvenil de la UOC. Explica que moltes mares viuen en una contradicció i que d’aquí ve el sentiment de culpabilitat. D’una banda s’ha integrat una expectativa del que suposaria ser mare que implica poder continuar tenint els espais professionals i socials propis, però, de l’altra, hem rebut una educació que apunta que la mare ha d’entregar-se als fills totalment. “Hi ha una idealització de la maternitat en què la mare és una figura entregada”, un model antic que encara no hem aconseguit trencar.

Segons el psicòleg Pere Font, “hi ha una gran pressió social, sobretot per a les mares primerenques”, i recomana que, tot i que posem el fill per davant, que sigui el primer i el més important de la nostra vida, no ha de ser mai l’única cosa, perquè si no la parella difícilment ho resistirà.

Per a Amalia Gordóvil, “els desitjos d’airejar-se són totalment sans i no anul·len l’amor pel fill ni estan contraposats a ser una bona mare, són sentiments totalment legítims”. I recomana que si sentim la necessitat d’airejar-nos de tant en tant busquem la manera de fer-ho perquè ens ajudarà a relaxar-nos: “Tenir uns pares amb una bona salut mental és un dels millors regals que podem fer als nostres fills”.

“A més, si els fills veuen que la nostra vida com a pares està en funció d’ells -diu Martín- els estem oferint un model que mostra que el que dona sentit a la nostra vida són ells i no les necessitats pròpies, i això pot tenir complicacions a l’hora d’anar guanyant la seva pròpia autonomia”. A més, les parelles que tenen com a finalitat a la vida ser pares i mares, quan arriba el dia que els nanos marxen de casa tenen un daltabaix, especialment les mares, si és que s’han dedicat durant més de 20 anys a cuidar el fill, perquè “perden l’ofici”, conclou Font.

El que ningú t’explica abans de ser mare

• Les feines de casa es multipliquen i costa trobar un moment, fins i tot, per dutxar-se.
• Organitzar la logística diària ocupa molta part del temps i s’incrementa exponencialment amb cada fill que arriba.
• Durant els primers anys de criança els teus espais personals es redueixen i costa trobar forats per estar amb les amistats.
• Si tens amics sense fills és possible que sentis una distància a causa de la diferència de les vostres vides.
• El desordre i el caos entren a formar a part de la teva vida.
• Has de gestionar moltes emocions, positives i negatives, i veus reaccions teves que potser no havies ni imaginat que podies tenir.
• El teu màxim desig és dormir vuit hores seguides sense que ningú et desperti.
• El cansament passa a ser un company de viatge.
• Has d’improvisar sovint per molt que intentis tenir-ho tot planificat.
• Hi ha moments en què et sents sola i trobes a faltar aspectes de la teva antiga vida i necessites parlar amb algú dels canvis que estàs vivint. Això és ser humana, no una mala mare.