Famílies francòfones que fan tribu
Una quinzena de famílies del Vallès amb nens en què un dels progenitors és francès es troben regularment per permetre que els seus fills parlin la llengua materna
Són una quinzena de famílies, totes amb canalla: des dels pocs mesos fins als nou anys. I la majoria mixtes: un pare és d’origen francès i l’altre autòcton. Viuen a Sabadell i també en localitats veïnes: Sant Quirze i Cerdanyola del Vallès, incloent-hi Bellaterra. Els uneix el desig de llegar la llengua de Molière a la pròxima generació. “Francòfons de Sabadell és (de moment) un grup de famílies que parlem francès i que el volem transmetre. Ens vam conèixer tots amb amics d’amics, a través de l’Alliance Française de Sabadell, i, molts de nosaltres, de casualitat, pel carrer o a la biblioteca! Tots tenim nens i, en sentir parlar en francès, ens vam presentar i vam començar a conversar i a fer trobades”. Parla (en català) l’organitzadora d’esdeveniments corporatius Virginie Le Vaillant, bretona de 36 anys, líder oficiosa d’aquesta tribu tricolor, instal·lada al país fa 13 anys després de “provar de viure” un any a Noruega: “Necessitava un lloc amb sol, calor, prop del mar, i els records de les vacances a Barcelona i Sitges em van fer decidir a començar una nova vida aquí”. Hi va conèixer el seu marit Jordi, amb qui cria la Mathilde, de sis anys, i l’Àgata, de tres.
“Ens trobem amb els mateixos problemes cada dia; sobretot, a l’hora de transmetre la llengua francesa als fills. Les trobades que organitzem tenen com a primer objectiu parlar en francès, que els nens vegin que n’hi ha més que es troben en la mateixa situació”. Reunir tothom no és fàcil, però es comuniquen a través d’una pàgina de Facebook (Francophones de Sabadell) i, sobretot, d’un grup de WhatsApp: “Anem afegint-hi els nous membres a mesura que ens anem coneixent”. Així, l’ambient en què els menuts poden perfeccionar l’idioma va creixent: “Per molt que parlis a un nen en francès des del naixement, arriba un moment en què cal ser més perquè pugui desenvolupar la parla”.
PARLEM FRANCÈS!
Per mirar d’aconseguir-ho ja compten amb ajuda professional: “Hem començat les classes de francès per als nens a partir de cinc anys amb una professora nativa. Ho vam haver de fer a mida perquè, per un cantó, no hi havia oferta, i, per l’altre, havia de ser un curs orientat específicament a alumnes que ja saben parlar la llengua”. El resultat és un petit miracle: “Les nenes (són totes nenes, de moment!) conversen entre elles en francès, tot i que totes saben tant català com castellà i, en aquest sentit, ja és un bon començament”.
S’emmirallen en la potent comunitat francesa de la capital (el barri marítim, en argot sabadellenc). Aviat es constituiran com a associació, gestió imprescindible perquè la República Francesa els doni suport econòmic per ensenyar l’idioma als seus fills, tenint en compte que no estudien en un liceu francès. Ciutats amb més presència gal·la com ara Barcelona (els francesos són el 0,9%) i Girona (el 0,3%) ja acullen aquesta mena d’associacions, anomenades FLAM (Français Langue Maternelle), i una de les dues entitats barcelonines, La Langue de Molière, no només funciona al Cap i Casal, sinó també a Sant Cugat, on gairebé un de cada cent empadronats entona 'La marsellesa'. El quart nucli FLAM català, doncs, podria néixer ben aviat a Sabadell: “Per això -explica Le Vaillant- hem de ser una entitat sense ànim de lucre, amb un mínim de deu alumnes a partir de cours préparatoire (primer de primària). Aviat -avança- serem prou per poder muntar una classe subvencionada”. Estan oberts a noves incorporacions: “Volem que el grup continuï per bon camí: més enllà del llenguatge, els nostres nens es fan amics i nosaltres també”. Vive l’amitié!
L’experiència de pertànyer a l’u per mil
El 2017 només hi havia 218 francesos empadronats a Sabadell; tan sols un de cada mil sabadellencs té passaport francès, una proporció quatre cops més baixa que la del conjunt del país. Famílies com els Giralt-Le Vaillant, els Ortega-Bustos i els Vera-Munganga són casos raríssims. Però l’exotisme no ha impedit l’anècdota que explica la Virginie: “Em vaig trobar amb la Magali Le Guen que, de pura casualitat, també és de Lorient [An Oriant, en bretó]! Fins i tot havíem anat a la mateixa classe a l’institut”. I és que en qualsevol causa compartida, la unió fa la força, però gairebé és obligatòria quan s’és poca colla. I encara més quan tan sols un de cada cent estrangers de la cocapital vallesana prové de l’Hexàgon, tres vegades menys del que passa al conjunt del Principat.
