Pep Prieto: “Desafia els teus límits i el nen t’imitarà”

Els zombis uneixen generacions perquè la cultura popular es transmet de pares a fills. A casa agraden, però a l’Arnau li fan menys por de la que em feien a mi. Quan li vaig explicar l’argument de Carnada em va mirar amb una cella aixecada i em va dir: “Papa, estàs fatal”.

Parla’m de l’humor.

Un dels reptes que tenim els pares és saber dotar l’humor de contingut. Hi ha un humor blanc, espontani i sense pretextos. I un altre humor que ens explica moltes coses del món on vivim. Aquest últim va associat a fer-se gran. Ell i jo tenim debats sobre què fa riure i què no. Soc dels que pensen que és important riure’s una mica de tot, però fent-ho amb consciència del que representa.

I com evoluciona la seva por?

L’atemptat de Barcelona de l’estiu passat va marcar un punt d’inflexió. Crec que aquell dia va prendre consciència que l’horror és més a prop del que hauria pensat mai. Vam parlar molt sobre el tema. Els adults faríem bé d’acceptar la por en lloc de negar-la. Ell té la necessitat de desafiar-la, però hi ha pors que són insuperables, que t’acompanyen tota la vida.

Què et costa, encara?

Renyar-lo. Ho he de fer de tant en tant, perquè a mesura que ha anat creixent ha desenvolupat un cert mal geni i convé corregir algunes actituds, però cada cop que l’he hagut de renyar he sentit que això no està fet per a mi. Ara, mai he percebut la paternitat com un problema, o almenys com un problema diferent dels que tens al llarg de la vida. Com amb tot, has de desafiar els teus límits perquè el nen aprengui a desafiar els seus.

De què et sents especialment satisfet?

La mare del nen i jo estem separats, però crec que hem sabut enfocar la seva educació amb solvència. Em sento orgullós de la capacitat d’adaptació del nen davant qualsevol cosa. I també estic satisfet de la capacitat per alternar un oci domèstic amb la permanent curiositat per l’exterior. Mai estem un cap de setmana a casa, sempre fem alguna cosa per trencar el guió.

Què diries a algú que dubta si tenir fills?

Vaig ser el primer pare del grup d’amics i em preguntaven si era cert el canvi de vida que implica. Jo responia que t’hi adaptes i descobreixes aptituds que mai hauries pensat que tenies. Han tingut fills i encara em parlen. No em devia equivocar del tot.

Explica’m una vivència que encara et faci pensar.

Quan el nen tenia tres o quatre anys, era molt prudent. Sempre demanava permís per tot. Un dia, a Girona, el vaig convèncer de pujar a una tirolina que hi havia en un parc i en va caure.

Buf!

Es va fer mal al genoll i plorava desconsoladament. Recordo que vaig pensar que el paper que tenim amb un fill és com una arma de doble tall: l’has d’esperonar a superar les pors i estar preparat per afrontar les conseqüències de les seves decisions. Jo vaig insistir que hi pugés i la caiguda va ser un bany de realitat, tant per a ell com per a mi. Vaig aconseguir calmar-lo, però veure tan frontalment com un fill depèn de tu em va tornar encara més conscient del que representa la paternitat.