AIXÍ FA DE PARE
Xavier Maymó

“En família cal renunciar a l’eficàcia”

Xavier Maymó és gestor d’empreses, microbiòleg, escriptor i pare del Martí i l’Arnau, de 9 i 6 anys. Publica El siervo (Suma), una intensa novel·la històrica sobre tres germans i un servent que viatgen per l’Imperi Romà, de Tàrraco a Roma i Jerusalem.

“En família  cal renunciar a l’eficàcia” / PERE TORDERA Zoom

En una societat on les necessitats bàsiques les tenim raonablement cobertes, la part emocional pren molta importància. Per tant, fer de pare és ajudar els fills a créixer amb prou solidesa emocional. Fixa’t en una cosa. Tots els pares estimen els seus fills, oi? Això sembla una evidència. Però en canvi no tots els fills estan segurs que els seus pares els estimen. Sovint els pares ho donem per fet i és un error.

Creiem que el fet de cuidar-los ja mostra el nostre afecte.

I des del punt de vista del fill no és tan evident. Un nen s’ha de sentir estimat perquè això li donarà molta solidesa en tot el que faci. El fill ha de saber que quan es faci gran i marxi de casa, passi el que li passi, els seus pares sempre li donaran suport emocional.

Com s’aconsegueix?

Una manera de mostrar l’afinitat emocional és l’aspecte físic. Som de cultura mediterrània i des de fa mil·lennis criem els nostres fills abraçant-los, manifestant l’afecte a través del contacte. L’afectivitat física és necessària però no suficient.

Quina altra cal?

El nen ha de sentir que té un suport incondicional. És a dir, s’ha de sentir estimat sempre i no només quan fa bondat. No ha de sentir que l’amor dels pares depèn de les circumstàncies. Si un fill treu males notes, cal que treballi més fins que aconsegueixi millorar-les, però no pot ser que els pares li facin creure que se l’estimen menys. Dit d’una altra manera, la transmissió de l’amor dels pares als fills no és modulable. El fill s’ha de sentir estimat fins i tot quan t’hi enfades.

Què et costa quan fas de pare?

Segurament el que em costa en la relació amb els meus fills és també el que em resulta més difícil en la relació amb altres persones. Em costa haver de repetir una vegada i una altra les mateixes coses. Per la meva professió, sóc una persona eficaç. L’eficàcia és un valor essencial en l’àmbit professional, però resulta que quan vols traslladar aquesta eficàcia a casa no funciona. Em costa haver d’acceptar que en família he de renunciar, ho vulgui o no, a un grau important d’eficiència.

Com es compensa aquesta manca d’eficiència?

Amb paciència, que és la virtut domèstica que complementa la pèrdua d’eficiència. Allà on no hi ha eficiència, cal paciència. I també cal ser capaç de repetir les mateixes coses un cop i un altre, i fer-ho cada cop igual de bé.

¿Hi ha alguna manera per incrementar aquesta eficiència com a pares?

Abans, en gairebé totes les cases hi havia avis. Eren molt útils perquè compensaven la manca de temps dels pares. Ells podien aportar un tracte pacient als nens. Mentre els pares intentaven fer les coses amb eficiència els avis podien fer-ho pacientment. I aquest balanç funcionava bé. Hi havia repartiment de tasques. Avui aquesta doble tasca l’hem de fer només els pares i no resulta gens fàcil.

Tu ets de Barcelona.

Sí, però ara vivim en un poble de 40 o 50 habitants, a 1.500 metres d’alçada, perdut entre les muntanyes del Pirineu. El meu fill Martí hi va néixer. Va ser la primera criatura que venia al món en aquell lloc en 30 anys.