Barcelona8.50 h am. “Mama, elz nenz zurten del cul?” Primer dia d’escola i ja arribàvem tard mentre una terrorista assajava una coreografia davant del mirall del rebedor més semblant a un atac d’epilèpsia i l’altra, posant-se les sabates al revés, decidia fer petar la xerrada traient un tema troncal de maternitat per al qual no estava gens preparada.
Amb una acurada estratègia poc Montessori i molt Vito Corleone, vaig aconseguir que arribéssim suant davant les parets d’obra vista que m’oferia la llibertat condicional (i les ganes de viure) a entregar les meves Mowglis de la selva sense rutines ni protocols socials de cap mena a un altre tutor legal durant 8 hores al dia perquè se’n fes càrrec. Boom in your face!
Ja des de fora s’ensumava la por dels professors que esperaven, a l’altre costat de la porta, amb les espatlles caigudes i el cap enfonsat com una tortuga, l’allau de microéssers humans amb macroquilograms de mocs verds penjant –com si mai haguéssim viscut una pandèmia–, motxilles noves patrocinades pel val escolar i la roba marcada amb el nom, el carrer i el grup sanguini, no fos cas que d’un cop de pilota el teu fill necessiti una transfusió de sang al pati.
Una cop la conserge va fer grinyolar les portes amb un soroll intens i agut que sonava a música celestial, es va fer el silenci: “Els nens de primària ja poden pujar sols, els d’infantil han de pujar amb els professors”. El meu primer òvul fecundat, que pertany al primer grup, va entrar com un huracà al recinte per demostrar als seus amics totes les noves actualitzacions de delinqüència de l'iOS cerebral que havia adquirit durant l’estiu, però la segona es va quedar al meu costat i, clavant-me les ungles per assegurar-se que no anés gaire lluny, va seguir amb el tema: “I elz budellz també zurten de la vulva?”
La meva improvisació durant el camí sobre com un bebè de la mida d’un buldog surt d’un forat de la mida d’una escopinya, sense ajut de plastidecors ni purpurina, potser havia sigut massa gràfic. “No, de la vulva en surten el nen i la placenta, que és com una bossa del Caprabo però en forma de bistec...” La meva explicació havia captivat tres nens més de la seva classe, dels quals no recordo mai el nom, que em miraven traumatitzats mentre la professora, una noia amb el sòl pelvià intacte, mutava de Pantone bronzejat platja a blanc pàl·lid DIN-A4, intentant col·locar-los de forma ordenada.
Bomba de fum
“I com entra a dins?”, va dir un que estava a primera fila. Tots, sense pestanyejar, esperaven expectants la meva resposta, però jo no tenia temps, capacitat neuronal ni un gram de cafeïna corrent per les venes per a una xerrada a les nou del matí sobre espermatozous i squirts babyfriendly, així que amb un sis-i-un-quatre vaig treure’m un as de la màniga: “Millor que li pregunteu a la nova professora...”, i amb un petó al front me’n vaig anar llançant una bomba de fum de les que fan història.
Preguem fort perquè aquest any la classe d'I5 no sigui la classe dels Youporn.
