Com seran les aules del futur?

Les noves escoles demanen nous espais, adaptats a les noves maneres d’aprenentatge, que trenquin amb el clàssic esquema geomètric

Com serAN LES AULES del futur?
Trinitat Gilbert
09/07/2016
4 min

Penseu en una aula d’una escola de primària. O de secundària. Fileres de taules distribuïdes geomètricament entre quatre parets. Sovint la il·luminació és tan pèssima, malgrat el clima mediterrani de sol diari, que cal encendre els llums. “El disseny actual d’una gran majoria d’aules està pensat per a una escola en la qual els infants són receptors passius d’informació”, afirma Eduard Vallory, president del Centre Unesco de Catalunya, que impulsa, per encàrrec de la Generalitat, un programa universitari per al desenvolupament professional dels mestres.

A Dinamarca, la dissenyadora Rosan Bosch sosté que aquest disseny tradicional “està pensat perquè els alumnes s’estiguin quiets totes les hores que són a l’escola, perquè no molestin el professor”. Ella mateixa es pregunta retòricament: “Per què hi ha moltes criatures que no volen anar a l’escola? Perquè s’hi avorreixen”. Perquè l’escola, segons Bosch, “no està recollint que la societat ha canviat, i que ha de fomentar les habilitats d’aprenentatge”. Tan bon punt ho ha dit, segura, matisa les afirmacions. La dissenyadora no vol dir que la figura del professor que dicta una lliçó hagi de desaparèixer. “No, no, jo mantinc l’espai en què el professor fa els monòlegs, perquè és una manera d’aprendre que ha de conviure amb les altres, però sostinc que no ha de ser l’única”.

Ara fem una mica d’història. Si ens remuntem a fa cent anys, les aules eren exactament iguals. Ho confirma Vallory. Ja el 1920, el filòsof i pedagog John Dewey escrivia: “Si imaginem una aula de les corrents, amb les habituals fileres de pupitres horribles col·locats en ordre geomètric, disposats de manera que hi quedi el mínim d’espai possible per moure’s, gairebé tots de la mateixa grandària, tot just amb l’espai imprescindible per desar els llibres, els llapis, el paper i afegir-hi alguna taula, algunes cadires, amb les parets nues, o potser amb algun quadre, podem reconstruir l’única activitat educativa que es pot produir en un lloc així: tot està fet per escoltar, perquè estudiar simplement les lliçons d’un llibre no és sinó una altra manera d’escoltar. I l’actitud d’escoltar significa passivitat, absorció”.

Quan es parteix de la base que els alumnes són diferents entre ells, els espais, fins i tot els exteriors, “han de ser fets per possibilitar el treball cooperatiu, l’exploració, l’acció, la curiositat i la descoberta, i han de ser espais agradables que convidin a sentir-se’n part”, diu Vallory.

Vegem-ho a la pràctica. Rosan Bosch es mostra orgullosa del disseny de les escoles Vittra de Suècia. És un grup de centres que ha dissenyat sense parets ni fileres ni pissarres. “No està gens bé que els alumnes s’estiguin tot el dia en una mateixa aula asseguts mirant de cara a la pissarra”, explica. Per què no? Perquè el procés d’aprenentatge va lligat amb el fet de poder mostrar-se actiu, i quan els alumnes estan asseguts en una aula amb 25 companys més només poden fer “monoactivitats”.

FRE A LA CREATIVITAT

Rosan Bosch continua argumentant les seves paraules. “Monoactivitats vol dir que tots els alumnes fan el mateix, i que es pretén que tots aprenguin de la mateixa manera, quan no és així realment, perquè hi ha alumnes que necessiten silenci per concentrar-se, però d’altres han de discutir amb els companys per entendre-ho; i d’altres han de caminar perquè així és com aprenen”. Aquests tres tipus de perfils, que no vol dir que siguin els únics, conviuen en una aula. Per això la dissenyadora, que creu que el disseny ha de facilitar l’aprenentatge, pensa les aules en funció d’un paisatge.

Per la seva banda, Maria Jesús Comellas, doctora en psicologia i professora emèrita de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), sosté que la rigidesa del disseny de les aules comporta que sovint no es pensi en altres maneres de fer. “Per què no es poden asseure en rotllana o a terra o anar al pati a fer segons quines activitats?” De fet, quan ho fan, perquè certament hi ha professors i activitats que impulsen a fer-ho, és quan els alumnes estan més bé. “A infantil es practica sovint, però quan els alumnes fan el salt a primària ja apareix la rigidesa de les fileres alineades mirant a la pissarra”, continua Comellas. “Aquesta manera de fer, sobretot a primària, quan encara són petits, pot fer que els alumnes s’avorreixin”, afirma la doctora en psicologia. I afegeix: “Hi ha professors que confessen que el que fan és avorrit”. Així doncs, “ja som al cap del carrer”.

Per a Comellas, el disseny de les aules també li fa recordar els grups que els professors formen perquè els alumnes treballin. “Hi ha la tendència de col·locar l’alumne que no vol fer res amb els que treballen”. Llavors, què acostuma a passar? “Que l’alumne que no treballa o que té dificultats no se sentirà integrat”. La recomanació que fa Comellas és que hi hagi grups de treball de veritat, o si no, molts grups continus i diferents de forma constant. “I si es queixen els alumnes, que els professors es mostrin ferms que són ells els que decideixen per què ho fan, perquè senzillament manen, malgrat que ja sé que als professors no els agrada pronunciar la paraula manar ”, afegeix.

Curiosament, el disseny que es pretén per a les aules i que es considera actualment innovador i trencador podria enllaçar amb el que va impulsar l’escola de la República, i que la Guerra Civil primer i després la dictadura van estroncar. L’enyorada i bombardejada Escola del Mar de Barcelona, inaugurada el 3 d’agost del 1921, i situada a la platja de la Barceloneta, en va ser un exemple. O també la pedagoga Rosa Sensat, que ensenyava matemàtiques a l’Escola del Bosc, una escola en un entorn natural on l’educació es feia a partir de les pràctiques quotidianes.

El llibre Els mestres de la República (Ara Llibres), escrit pel periodista Raimon Portell i pel professor Salomó Marquès, recorda que els mestres traspassaven diàriament les quatre parets de l’aula perquè buscaven l’aprenentatge de la criatura per l’experiència pròpia i no de memòria. “Els mestres de la República caminaven al costat de l’alumne per injectar-los la il·lusió per aprendre”, diuen Marquès i Portell. I aquesta escola nova que impulsaven no se cenyia a cap dogma, no deia res sobre refer edificis, ni substituir els llibres, ni suprimir els horaris. Com afirma el mestre Narcís Masó, “el més essencial és saber què és un infant”. “Com es desenvolupa la seva vida i fer que l’ensenyament vagi de cara a les seves necessitats”, afegeix.

stats