L’educació a través dels ulls de la neurociència

“Entendre com funciona el sistema nerviós és de vital importància, ja que té una aplicabilitat directa quan a l’escola s’hi treballen les funcions cognitives. Per exemple, des de la neurociència sabem que per a diferents tipus d’aprenentatge i per a diferents tipus de memòria hi ha una estructura molt important al cervell que es diu hipocamp i que treballa relacionant els estímuls amb el context. Per tant, conèixer això pot tenir una aplicabilitat directa en l’àmbit educatiu, perquè si aprendre un contingut concret depèn de l’hipocamp, podrem veure quines estratègies d’aprenentatge es poden aplicar a l’aula perquè l’adquisició d’informació sigui més fàcil per a l’estudiant”, explica Diego Redolar, doctor en neurociència i professor dels estudis de ciències de la salut a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

Fa temps que l’educació s’ha començat a fixar en la neurociència per millorar els processos d’ensenyament i d’aprenentatge. Conèixer com s’estructura, com s’organitza i com funciona el cervell i aquest substrat neural que ha de donar cabuda a l’aprenentatge ha de permetre millorar les pràctiques pedagògiques i el disseny d’aquestes experiències a l’aula.

“Tothom pensa que té el cervell que li ha tocat, i no és veritat. Tenim el que hem construït nosaltres mateixos. Hi ha una propietat que s’anomena plasticitat cerebral Això serveix per adaptar-nos, que és justament el que fan les funcions executives del cervell: emergeixen de la trobada entre el món extern, que ens proposa situacions que hem de resoldre, i el nostre món intern, que imagina solucions i els resultats d’aquestes possibles solucions”, explicava fa uns dies la neurobiòloga Mara Dierssen al segon Congrés Internacional de Neuroeducació, celebrat a Barcelona. Durant el seu discurs va assenyalar el funcionament del cervell i va explicar com els canvis en l’arquitectura neuronal que es produeixen amb l’aprenentatge incidiran després en el funcionament de les xarxes neuronals. “En el moment de néixer ja està estipulat quins factors de risc i quins factors protectors tenim a tots nivells. Naixem amb la vulnerabilitat genètica de la predisposició a tenir més facilitats o més dificultats en una sèrie d’habilitats i de conductes. A nivell cognitiu passa el mateix. A diferència d’altres òrgans, el cervell neix molt immadur i no és fins passada l’adolescència que finalitza aquesta maduració cerebral. L’ambient és molt important per entendre com aquesta genètica es va expressant i determina moltes de les habilitats, competències i maneres de comportar-se que tindrem al llarg de la vida”, assenyala Marta Portero, doctora en neurociències i professora de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i de la UOC.

Canvis competencials

“Abans de les noves tecnologies i en contextos d’aprenentatge, es buscaven les vies per accedir a la informació. Ara en tenim molta i el procés canvia: s’ha de seleccionar la que és important i eliminar l’altra. A part, també hi ha hagut canvis pel que fa a la immediatesa a l’aconseguir-la i això fa que els infants tinguin poca tolerància a la demora, fet que també afecta els seus processos cognitius”, apunta el doctor Diego Redolar. Alhora, indica que han canviat les estratègies d’interacció amb aquesta informació: “Com que la tenim més a l’abast, no es potencia tant el fet de guardar-la d’una manera cognitiva. Més aviat memoritzem on anar a buscar-la quan la necessitem, perquè ja sabem on trobar-la”. I una altra qüestió per tenir en compte: la representació dels dits polze i índex a l’escorça motora ha augmentat de mida en el cas dels infants que han crescut amb dispositius mòbils.

L’elevada plasticitat cerebral fa que l’ambient permeti modificar en certa manera aquestes predisposicions genètiques per a les quals la persona estava menys preparada. “Si una habilitat per a la qual tenies molta predisposició genètica no l’has entrenat mai a causa de l’ambient, probablement mai tindràs èxit amb aquesta habilitat. El que marca la diferència és l’exposició ambiental a uns certs estímuls que desenvolupin aquelles competències. És a dir, quan coincideixen una bona genètica amb un bon ambient que estimuli una habilitat determinada és quan s’aconsegueixen els nivells eficients d’una competència”, indica Portero.

QUÈ MILLORA L’APRENENTATGE?

Segons apunta Portero, el més rellevant que la neurociència pot aplicar a l’educació és que els mestres tinguin en compte quins factors poden facilitar la consolidació de la memòria dels alumnes, perquè el que aprenguin duri temps. Per aconseguir-ho s’ha de tenir en compte la intervenció de diferents factors. “Entre els més rellevants hi ha que la metodologia promogui l’atenció, clau per facilitar la construcció d’una bona memòria. També cal promoure els processos relacionats amb l’activació de la memòria de treball i, per fer-ho, és important que l’alumne pugui connectar les coses noves amb les que ja sap, així com que es tingui en compte la motivació a l’aula. Tampoc cal oblidar que els infants són éssers socials per naturalesa i que, per tant, hi ha d’haver espais en la metodologia perquè es desenvolupi el cervell social. Per acabar, cal considerar la relació entre el cos i la ment, ja que com més benestar tingui el cos, millor serà la cognició. Per això cal tenir en compte les hores de son, l’exercici físic i l’alimentació, que, com més qualitat tinguin, més ajudaran en l’aprenentatge de l’alumne. En això les famílies hi juguen un paper fonamental”, indica Portero.

Les emocions també exerceixen un paper potenciador de la memòria i, per tant, de l’aprenentatge. “Les emocions ens han servit al llarg de la història per sobreviure com a espècie animal. Per tant, quan tenim una reacció emocional molt forta, el nostre cervell ho interpreta com un senyal biològic emocional per a la supervivència i fa que el record sigui més durador. Així, és important vincular l’aprenentatge a situacions emocionalment positives, ja que, d’alguna manera, condicionem els nens i les nenes perquè vulguin seguir aprenent”, afirma Anna Carballo, psicòloga, doctora en neurociències i professora col·laboradora del grau en psicologia de la UOC.

A l’hora de respondre què cal fer per potenciar els punts forts del cervell, els experts coincideixen sense vacil·lar: conèixer bé l’infant. “Quan em demanen opinions sobre metodologies i materials, potser sí que n’hi ha que poden potenciar un aprenentatge més significatiu, però per a mi el més important és la figura del mestre. És competent, coneix els seus alumnes i sap adaptar la pràctica pedagògica a les necessitats que puguin tenir. És fonamental aquesta part d’artesania que tenen els mestres. Tot i tenir moltes teories al cap, al final el que han de fer és conèixer a fons els infants que tenen a l’aula”, diu Carballo. A la vegada, apunta que la neurociència no inventa cap pedagogia nova però aporta un marc teòric científic empíric en el qual els mestres poden fomentar la seva pràctica educativa. “La neurociència no ha de dir als mestres què han de fer i què no, però sí que serveix perquè els claustres i els col·lectius docents es comencin a qüestionar per què fan el que fan, i això ja és una pràctica reflexiva superpotent”.

També recorda que una de les idees que defensa la neurociència és que l’aprenentatge és un procés actiu i que depèn de l’aprenent. “Tot el que passi per una metodologia activa facilita que siguin els estudiants els que construeixin el seu propi procés d’aprenentatge. Això no vol dir deixar-los al Google i que vagin fent, sinó que es tradueix en un guiatge en el qual ells siguin els protagonistes del que estan aprenent perquè hi veuen un sentit, un significat i que els serveixi per resoldre problemes”.

L’atenció, un element clau

“L’atenció és el cor de la intel·ligència”, afirmava Charo Rueda, catedràtica de psicologia experimental de la Universitat de Granada, al segon Congrés Internacional de Neuroeducació, celebrat a l’octubre a Barcelona. Rueda assegura que l’educació no existiria si abans els éssers humans no haguéssim desenvolupat les habilitats per gestionar l’atenció, una capacitat que es pot entrenar “com si fos un múscul”. Alhora, assenyala que els infants amb més capacitat de regular l’atenció presenten un rendiment acadèmic millor, ja que també són capaços de regular el seu comportament per assolir metes futures, i per això el seu desenvolupament social i emocional també és millor.