Els quatre germans que van revolucionar les escoles republicanes

ArbecaLa família Vigatà va originar un fenomen que avui en dia podria arribar a ser viral. Quatre dels cinc germans que van néixer al tombant del segle XX al petit poble de Torregrossa (Pla d’Urgell) van esdevenir mestres d’escola, una coincidència poc comuna en una època en què predominava l’analfabetisme rural. El cinquè germà, Marcel·lí Vigatà, va ser regidor per ERC i va morir a la guerra.

Els pares, Miquel Vigatà i Dolors Simó, van fer un esforç inaudit per donar formació i cultura a tots els seus fills, sense ser econòmicament benestants. Tots també tenien formació musical. El pare, segons un cens de 1896, era labrador, “tot i que va treballar de sabater, de carter i de cambrer al cafè de la família, on solien anar sectors republicans i d’esquerres del poble”, expliquen els historiadors locals del Centre de Recerques del Pla d'Urgell Mascançà.

Les carreres docents dels quatre germans Vigatà van dispersar-se per diferents comarques catalanes, però els va unir el seu compromís pels valors republicans i un model d’ensenyament comú, el del pedagog francès Célestin Freinet. Es tractava d’un projecte revolucionari que donava protagonisme als alumnes i basava l’ensenyament en l’experiència vivencial. Òbviament, l’esperit disciplinari i dogmàtic del franquisme va intentar després aniquilar aquesta proposta, relegant molts mestres freinetistes a la mort, la fugida o l'oblit. Però, en certa manera, la dictadura va fracassar en aquest objectiu.

Un bressol freinetista

El nombre més gran de mestres espanyols freinetistes de la Segona República va sorgir de l’entorn rural, paradoxalment en un context en què l’ambient cultural era molt poc estimulant. Molts d’aquests docents estaven concentrats a Catalunya, Andalusia i Madrid.

Els principis freinetistes van arrelar amb força i, en especial, amb l'edició de revistes escolars gràcies a l’ús de velles impremtes, un fenomen que fomentava la creació de textos lliures i il·lustracions elaborades per la canalla. Es tracta d’una pràctica que ens transporta a l’emotiva pel·lícula El mestre que va prometre el mar (2023), que recrea la tasca docent que va fer el tarragoní Antoni Benaiges en un poblet de Burgos.

Aquest és l’escenari que ens transporta al grup Batec, integrat per un conjunt de mestres rurals de Ponent que als anys vint es reunien regularment “per compartir tertúlies, debatre sobre educació i sobre el món que els envoltava”, explica el periodista de la Granadella, Xavier Franch, en un article publicat recentment a la revista Garriga del Centre d’Estudis de les Garrigues. En aquestes trobades (que anomenaven batecs) duien a terme “mítings pedagògics”, parlaven amb les famílies, amb les autoritats i es donaven suport els uns als altres en la seva tasca.

Els quatre germans Vigatà van assumir un paper actiu en aquestes trobades. El fill gran, el Josep, va ser mestre a diferents escoles de Barcelona, Tarragona, Fígols d’Organyà i deu anys a Sant Vicenç de Castellet. És precisament en aquests dos últims pobles on va impulsar amb els alumnes dues capçaleres de gran renom, Narieda i Vida Escolar. Eren revistes que tractaven temes molt variats de la realitat rural dels anys trenta des d’una perspectiva infantil. Josep Vigatà “atorgava un especial valor al món peculiar dels nens, a les seves preocupacions i a la seva plasmació escrita a través de les redaccions que feien”, explica David Sanz, professor de l’actual Institut Castellet, en un estudi sobre el mestre torregrossí.

Per la seva part, el petit dels Vigatà, en Miquel, va ser mestre a Santa Maria d’Oló (Bages) de 1934 a 1936. Ell mateix va descriure aquells anys com “un moment en què hi havia molta renovació dins dels mestres, hi havia entusiasme per nous procediments i noves tècniques”. Segons el llibre Ensenyar a pensar de Salomó Marqués, Miquel Vigatà tenia a la seva aula un banc de fuster per fer treballs de marqueteria, un aquari on els seus alumnes ficaven els peixos que recollien del torrent i la impremta que servia per publicar una altra revista, L’Alegria d’Oló, que s’intercanviava amb altres escoles de Catalunya i de l’estat espanyol.

En un ambient molt similar va sorgir la revista Cultura Infantil a Arbeca. El seu impulsor era un altre Vigatà, en Rossend, que va adquirir la impremta l’abril de 1936 gràcies a la col·laboració amb l’ajuntament. Rossend havia impartit prèviament classes a Anglesola i a l’Espluga de Serra (Tremp) i l’any 1933 va arribar a Arbeca, d’on no es mouria. Un dels alumnes que va tenir en l’època republicana, Antoni Pau, va deixar escrit que en aquella època “anar a l’escola era una festa, amenitzada amb un sistema educatiu que et feia delir per l’assaboriment de l’ensenyança, era l’alegria cada matí de topar-te de nou amb el mestre que treballava al teu costat i t’anava fonent el seu saber amb admirable constància i dedicació”. Antoni Pau descrivia Rossend Vigatà com un “mestre de pura vocació, un professor dinàmic i avançat al seu temps”.

De Cultura infantil es van fer tres edicions, entre l'abril i el juny de 1936. Els textos dels alumnes s’imprimien en format revista per poder arribar a molta gent, cosa que “implicava una gran responsabilitat i una cura en la presentació, així com en el disseny i els dibuixos que acompanyen els textos”, explica Concepció Pau, filla de l’exalumne d’en Vigatà. Les edats dels nens i nenes que hi participaven anaven dels sis als tretze anys.

Les escoles que treballaven la metodologia Freinet mantenien contacte entre elles, tant per a l’intercanvi de revistes com de col·laboracions. Alguns textos, si es consideraven prou interessants, es publicaven en revistes d’altres escoles freinetistes. Així és com la d’Arbeca tenia relació amb moltes altres. A tall d’exemple, en el número 3 de Cultura Infantil apareixen textos d’escoles de Barcelona, Lleida, Girona, Osca, Conca, Càceres, Sòria i, fins i tot, Bañuelos de Bureba (Burgos), l'indret on va ser després assassinat Antoni Benaiges.

A la contraportada d’aquest últim número de Cultura Infantil, els alumnes s’acomiaden així: “Con este número nos despedimos de nuestros queridos lectores hasta el próximo curso”. No sabien que aquella seria la seva última revista i el final de tot un projecte. El 18 de juliol del 1936 esclataria la guerra.

L’ostracisme franquista

Dels quatre germans Vigatà ens falta l’Antoni. Ell no havia format part del grup Batec, sinó que va preferir anar pel seu compte i, després d'estudiar magisteri, se'n va anar a conèixer món: França, Cuba, Colòmbia o Veneçuela. El 1932 va tornar a Catalunya i va exercir de docent a Torre de Capdella i al col·legi Claver de Lleida i va ser delegat de la Federació de Treballadors de l’Ensenyança (FETE) i membre del PSUC. Amb la guerra, va exiliar-se a Mèxic, on primer va exercir de mestre a l’Escola Regional Camperola de Uayalceh (al Yucatán). Després va fundar, juntament amb altres mestres catalans, el Colegio Cervantes de Torreón sota alguns dels principis freinetistes i amb un préstec finançat pel Servei d’Evacuació dels Republicans Espanyols (SERE). Amb el pas dels anys, el centre va anar guanyant alumnes. Al primer curs escolar (1939-40) eren només trenta, però en pocs anys es van multiplicar per deu. Actualment, en són uns 1.700 i han arribat a superar algun cop els 2.300.

Antoni Vigatà compartia des d’un principi la propietat de l’escola amb la resta de fundadors, però a poc a poc es va anar convertint en el soci majoritari després de la renúncia dels seus col·legues. Des de 1978, el seu net, Jaime Méndez Vigatà, n’és el director i l’hereu. El seu avi Antoni el va continuar ajudant en la tasca fins que va morir el 1982 i va ser enterrat allà mateix a Torreón. “La seva vida era el col·legi, volia viure al costat i, fins i tot, ell mateix hi feia tasques de manteniment”, recorda el seu net en una entrevista que li va concedir al pedagog Salomó Marquès.

Miquel Vigatà també va desaparèixer del mapa. Perduda la guerra, va passar cap a França, als camps de concentració d’Arles i Argelers, i acabada l’ocupació nazi, s’hi va quedar treballant en oficis diferents, fins que el 1975, amb la jubilació i coincidint amb la mort de Franco, es va instal·lar a Lloret de Mar, on va morir.

Qui va ser durament castigat i depurat pel règim franquista va ser en Josep, juntament amb la seva dona Montserrat Salafranca, que va exercir de mestra amb ell a Sant Vicenç de Castellet. El seu expedient es va resoldre sota les acusacions de catalanista i anticlerical i “por hacer propaganda de sus ideales entre sus alumnos”. El matrimoni va ser enviat forçosament a ensenyar a Burgos, els dos separats en escoles de localitats diferents i, després de cinc anys, van poder tornar junts a Catalunya, on van continuar exercint la docència fins a la jubilació. Però Sant Vicenç de Castellet va continuar recordant-lo. El dia 25 d’abril de 2012 l’escola municipal inaugurava la Biblioteca Salafranca-Vigatà en homenatge al matrimoni.

En Rossend va sofrir una depuració semblant. Després d’un breu exili a França, al tornar el van tancar dins un camp de presoners i després va tenir permís per tornar a exercir a Arbeca, això sí, inhabilitat per exercir càrrecs directius i de confiança i sota una forçosa convivència amb la doctrina nacionalcatòlica. “Va ser un home molt reservat i es va cuidar molt de no parlar mai de política”, recorda Xavier Vidal, mestre jubilat d’Arbeca i fill d’un altre docent excompany d’en Vigatà. Va ser fidel a aquest silenci fins a la seva mort. “Devia tenir por, ja l’havien castigat una vegada i no volia fer cap comentari que pogués aixecar noves acusacions”, ratifica el seu fill Joan Vigatà.

Tot i les dures condicions, en Rossend va persistir com a mestre i es va guanyar l’estima dels veïns. Per la seva llarga trajectòria a Arbeca, el poble va nomenar-lo fill adoptiu i li va posar el seu nom al carrer que passa per les escoles actuals, just a l’emplaçament on segles enrere s’erigia el castell.