La mort (lenta) de la cal·ligrafia

BarcelonaCada cop són menys les classes en què salta una veueta preguntant: “Com ho hem de fer, amb lletra lligada o amb lletra de pal?” El motiu és que hi ha un degoteig d’escoles que ja han renunciat a ensenyar la cal·ligrafia. “De mica en mica va desapareixent de les aules, però sobretot el que estem notant és que està molt qüestionada: hi ha el debat educatiu de la necessitat de fer un canvi, però no s’acaba de fer aquest gir a nivell global”, explica Mar Hurtado, presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat i cap d’estudis de l’Escola El Roure Gros de Santa Eulàlia de Riuprimer (Osona).

De fet, al seu centre no l’ensenyen. “Nosaltres fem l’aprenentatge del que es coneix com a lletra de pal (la majúscula) i de la tipologia Comic Sans”. El motiu d’aquesta última elecció és que és un tipus de lletra similar a la que els nens veuen en molts cartells del carrer, amb grafies rodones però no lligades. “La lletra lligada no té cap sentit, és antinatural i els nens ho detecten”, alerta Hurtado, que es qüestiona com es justifica davant de l’alumnat que hagin d’aprendre una cosa que no veuen en el seu dia a dia.

La base d’aprenentatge d’aquesta escola és generar a l’infant la necessitat d’escriure. “No pots començar la casa per la teulada imposant una cal·ligrafia pensada per adults perquè tindràs l’infant enfadat, amb poca predisposició a aprendre”, apunta Hurtado.

De maneres n’hi ha mil: des de explicar-los un conte de forma atractiva i ensenyar-los que gràcies a les lletres el poden entendre, fins a sortir al carrer i observar que hi ha molts cartells amb lletres. “Si veuen que l’entorn els diu coses, de mica en mica se’ls desperta la necessitat d’escriure”, apunta. La postura del centre El Roure Gros és la que “a poc a poc” es va instaurant en el sector educatiu, segons el mestre d’educació infantil de l’Escola Les Pinediques de Taradell David Altimir. De fet, al centre on ell treballa també fa anys que s’ha deixat de banda la cal·ligrafia. Altimir defensa que no té sentit afrontar-la en el mateix moment que es porta els infants al món de l’escriptura perquè acaba passant per davant “la forma” en lloc de “la màgia” de dominar un codi abstracte com és el de l’escriptura. “La cal·ligrafia a infantil acaba sent contraproduent”, sentencia.

Però si es prescindeix de la cal·ligrafia ¿com s’aconsegueix que els infants facin una bona lletra? Quan un menor comença a escriure, assegura la presidenta de Rosa Sensat, s’ha de deixar que ho faci a la seva manera. “Primer segur que farà gargots, però, de mica en mica, veurà que si va perfeccionant les grafies es podrà comunicar amb els altres”, afegeix. A més, Altimir recorda que hi ha altres alternatives per dominar el traç petit que es treballa amb la cal·ligrafia, com elaborar materials a partir d’imatges de la natura.

Un punt mitjà

Hi ha centres, però, que han optat per una solució intermèdia. A l’Escola Concepcionistes de Barcelona a infantil els nens escriuen amb lletra de pal perquè “s’endinsin en l’escriptura lliurament”, explica la mestra Rosa Salcedo. Però quan entren a primària aprenen la lletra lligada per treballar la mobilitat del canell. “Els nens que aprenen a escriure en lletra de pal acostumen a tenir un traç molt vertical i fins i tot, de vegades, agressiu”, apunta aquesta mestra, que afegeix que la lletra lligada els obliga a fer el moviment de canell. Salcedo reconeix que es pot treballar aquesta mobilitat amb altres tècniques, “però quan els infants s’enfronten a un full en blanc els costa més; a més, aquest exercici també els facilita el camí a l’hora de dibuixar”. L’escola de Salcedo en cap cas s’ha plantejat passar directament de la lletra de pal a la d’impremta (minúscula no lligada). “Si una cosa funciona encara que sigui antiga, no s’ha de rebutjar perquè és beneficiós per als nanos”, puntualitza. Més contundent és la postura de Meritxell Albiac, mestra d’educació infantil, primària i psicopedagoga, que aposta per la importància del treball cal·ligràfic, això sí, sempre dins una activitat competencial. “No té sentit de forma repetitiva i poc creativa”, deixa clar.

Per què és important? Perquè, segons Albiac, l’infant evoluciona amb el tipus de lletra que fa i “la cal·ligrafia ho fa amb ell”. “Hi ha molts alumnes que no s’entenen la lletra, és important dominar el traç i entendre el que estàs escrivint en el moment que ho estàs fent”, insisteix. A més, a diferència del que defensa Hurtado, per a Albiac la lletra lligada és una de les formes més naturals d’escriure. “Els infants quan fan una lletra i han de parar el traç per tornar a començar-ne una altra es perden”, exemplifica.

Docents sense formació

Enmig d’aquestes dues postures enfrontades dins de l’aula, ¿què en pensen els pedagogs? El professor de la Facultat d’Educació de la UB Jordi Puig admet que, tot i la seva lenta desaparició, la cal·ligrafia és una estructura d’aprenentatge que ha funcionat i es continua treballant. “És molt difícil sortir d’aquesta estructura tret que se sigui molt creatiu”, apunta.

Una creativitat que es complica encara més si es té en compte que en els estudis universitaris no hi ha cap formació que ajudi els futurs mestres a desenvolupar l’escriptura. “Els docents tenim coneixements de didàctica de determinades àrees, però no hi ha una pràctica de cal·ligrafia, cosa que sí que passa a les universitats americanes on s’estudia des del punt de vista introspectiu i en què es busca el pensament i la meditació personal; és una mena de traspàs de l’occidentalisme a l’orientalisme”, concreta.

Per al pedagog el que s’està fent a les escoles és posar el focus en la part estètica oblidant la creativa. “Si fóssim capaços que l’escriptura es convertís en una part vivencial, tindríem millors escriptors”, afirma.

Puig tampoc veu la necessitat d’ensenyar cal·ligrafia com a tal, però sí que defensa que s’hi pot aprofundir a través d’algun projecte que es faci a l’escola. “Per exemple, treballar d’on venen les diferents tipografies de l’ordinador”. Una postura similar defensa Gino Ferri, formador i assessor educatiu a infantil i primària. Lamenta que l’escola es preocupi massa pels aspectes formals de l’escriptura i després el professorat es queixi perquè els alumnes no sàpiguen expressar les seves idees. “La cal·ligrafia té per a mi zero importància, el que s’ha de fer és treballar l’escriptura com a mitjà de desenvolupament del pensament”, deixa clar Ferri, que es mostra molt crític amb el fet que tantes escoles continuïn apostant per la lletra lligada.

Ferri, que està a punt de publicar un llibre sobre aquest debat, també treu rellevància a la necessitat de fer bona lletra i fa broma amb el típic exemple que molts metges de petits van fer cal·ligrafia a l’escola i ara fan una lletra inintel·ligible: “L’important és que s’entengui i sobretot com s’expressa”, insisteix. Serà, però, el pas dels anys el que resoldrà si, finalment, la cal·ligrafia acaba o no enterrada.