És massa aviat començar l’institut amb 12 anys?

BarcelonaIniciar l’institut és un canvi vital en la vida d’un infant. Amb només 12 anys, alguns encara amb 11, deixen la zona de confort que és l'escola, on han estudiat durant anys amb els mateixos amics i mestres, per un altre espai que potser és més lluny, potser han d’agafar transport o potser no hi coneixeran pràcticament ningú. "És un moment d’incertesa: hi aniran els meus millors amics? Estaré sol? Hi haurà molts deures? Com seran els professors? La metodologia serà la mateixa?", reflexiona Victòria Gómez, presidenta del Col·legi Oficial de Pedagogs de Catalunya (COPEC). A això s'hi han d'afegir els canvis físics de l'edat, en què es passa de la infància a la pubertat. "Es va configurant la seva pròpia personalitat i les idees pròpies", afegeix Gómez. El resum, apunta Jordi Perales, professor de psicologia i ciències de l'educació de la UOC i de secundària, és que aquests joves no viuen només un canvi de centre sinó molts canvis en una mateixa edat: "Com ens sentiríem si canviéssim de cotxe, de casa, de feina o de municipi alhora?"

El canvi de primària a secundària genera debat pràcticament des que es va desplegar als anys 90: és massa aviat començar l’institut amb 12 anys?

Joves d'edats diferents

"Quan arriben a l’institut, els alumnes de 1r d’ESO es troben tant amb alumnes de 4t com de batxillerat o de FP, i les diferències són de 4 i 6 anys i se senten com petites puces en un gran oceà", observa Gómez. Per a Àngel Guirado, president de la delegació territorial de Girona del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, que a l’institut es barregin joves d’edats diferents "no ha de ser negatiu". "A més, els grups d’amistat es fan per edat i afinitats i no es fan amb els més grans". La mateixa línia defensen Perales i Ramon Barlam, professor de ciències socials a l’INS Cal Gravat a Manresa, que apunten que, si es fa bé, la interacció entre grans i petits és "positiva" i "enriquidora". Per Barlam més que endarrerir l’entrada a l’institut, el que caldria és fer instituts més petits. "Tenim instituts de 4, 5 i 6 línies que són monstres difícils de gestionar i així és molt complicat fer aquest intercanvi entre petits i grans". Ara bé, considera que cal "cuidar" els infants de primer d’ESO "perquè són els més influenciables". "Al meu institut als de 1r d’ESO els tenim més allunyats dels grans i fem patis diferents", explica. Es fan activitats de connexió entre petits i grans, tenen la figura de l’animador de pati i, a part del tutor de classe, cada professor té a càrrec seu entre 8 i 10 alumnes de primer als quals fan tutories individuals i seguiment.

Una qüestió de maduració

Els joves de 12 anys han de fer un "esforç" per adaptar-se al sistema d’educació secundària, ja que, segons Guirado, els infants a aquesta edat "no tenen la maduresa necessària" per adaptar-se a un ritme de treball "intens", amb els coneixements organitzats de manera "molt especialitzada" i amb metodologies "més pròpies de l’ensenyament secundari tradicional". "Se’ls força a un pensament lògic acadèmic i lògic matemàtic que els exigeix processos cognitius que encara no tenen prou adquirits, estan en procés, i adaptar-se a un model que trenca amb la primària els desperta angoixa", constata.

A més de la manera de treballar, l'altre canvi clau que experimenten és l'emocional. "A aquesta edat està especialment activa l'amígdala, encarregada de la part emocional del cervell, que detecta tant oportunitats com amenaces", explica David Bueno, professor i investigador de la UB especialista en genètica, neurociència i biologia del desenvolupament. "Dependrà, doncs, de com li fa viure el canvi sobretot l'entorn familiar que l'adolescent ho visqui com una oportunitat en lloc de com una amenaça", apunta.

S'avancen processos?

Pot ser que l’entrada a l’institut hagi fet que s’avanci l’inici de les relacions sexuals, l’accés a continguts pornogràfics, a l’alcohol o al tabac? Guirado considera que no. "Que s’avancin determinades conductes no és culpa del sistema educatiu. És la mateixa societat que ha de trobar les maneres de respondre a pràctiques que s’estan avançant en el temps, com l’inici de les relacions sexuals –als 13,8 anys, segons un estudi de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya– o l’accés a la pornografia, i és la mateixa societat qui ho promou quan les famílies donen als fills un mòbil", opina aquest professor de secundària. En la mateixa línia s’expressa Gómez, que ho atribueix més a l’accés a les xarxes, tot i que no nega que a l’institut hi pot haver un component "d’imitació". "Però no té a veure amb l’entrada a l’institut. Els nostres infants estan exposats a molts estímuls. Quants nens no tenen mòbil a sisè de primària?", es pregunta Gómez. A l’institut pràcticament tots els alumnes ja en tenen. Si no en tenien abans, l’entrada a l’institut és l’excusa perquè les famílies els hi comprin. I a ningú se li escapa que, per moltes eines de control parental que hi hagi, l’accés a un smartphone és també "una finestra oberta al món". "Als 12 anys, però, els infants no són prou madurs per fer un ús responsable del mòbil", diu Guirado.

Instituts escola, la solució?

Des que es van crear els instituts escola, el curs 2004-2005, no ha parat d'incrementar el nombre de centres públics que aposten per agrupar infantil, primària i secundària. Segons dades del departament d'Educació, aquest nou curs ja n'hi ha 112 a Catalunya. De fet, és un model que també estan impulsant països capdavanters en l'àmbit educatiu en què s'ha emmirallat Catalunya, com Finlàndia o Croàcia i Suïssa. "Amb aquesta fórmula, el que es fa és endarrerir al màxim el moment del canvi de l'estudiant, i com més estirem aquest moment més possibilitats hi ha de reduir l'impacte d'abandonament escolar, tal com assegura la mateixa organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE)", apunta Enric Prats, professor de pedagogia internacional de la Universitat de Barcelona. Segons les últimes dades de l'OCDE, la taxa d'abandonament prematur dels estudis és del 26,5% a Espanya, del 12,2% a Europa i del 13,8% als països de l'OCDE.

En la línia de Prats, Guirado creu que l'institut escola és una forma de donar coherència a una etapa educativa que no acaba fins als 16 anys i una opció més "ajustada a la maduresa dels alumnes i a les seves característiques cognitives". "Eviten aquesta ruptura brusca i l’estrès que té l’infant de primer d’ESO" quan canvia de centre, afegeix Gómez. Per a Barlam, són també una solució en l’entorn rural per evitar que els infants s’hagin de desplaçar a altres municipis per continuar els estudis i mantenir així l’arrelament al territori. Ara bé, apunta Perales, la transició dins dels instituts escola s'ha de fer bé, perquè n'hi ha que continuen funcionant com si estiguessin separats: "Quin sentit té que hi hagi, per exemple, dos caps d'estudis, un de primària i un de secundària, en un mateix centre?", es pregunta.

Altres propostes: la figura de l'orientador o allargar l'escola

Algunes veus consultades opinen que seria bo que el primer cicle de secundària (1r i 2n d’ESO) es pogués cursar als centres de primària. És el que proposa de la presidenta del Col·legi Oficial de Pedagogs de Catalunya, que ho compara amb el pas d’infantil a primària. Segons ella, caldria un canvi organitzatiu per integrar també primer i segon de primària en l'educació infantil, perquè en tots dos casos "els processos de maduració requereixen més temps". "Quina diferència hi ha entre un nen d’I5 i un de primer de primària? No ha canviat pràcticament res. I entre un de sisè de primària i primer d’ESO? Hauria de ser tot un compacte", opina aquesta pedagoga. També proposa incorporar dins dels centres la figura del pedagog com a orientador educatiu des d’infantil fins a batxillerat –i no només a secundària– per, entre altres coses, ajudar a fer aquesta transició entre cicles, coordinar la continuïtat entre metodologies i observar i valorar alumnes que puguin tenir dificultats en el procés d’aprenentatge.

Tant Bueno com Prats són partidaris que el canvi es faci de forma "progressiva" i per fer-ho proposen menys professors a primer d'ESO o, per a Prats, fins i tot a segon. "Trobar-te amb 10 professors de cop et descol·loca i fa que no n'hi hagi cap de referent. En canvi, si es posa un professor que s'ocupi de l'àrea d'humanitats, un altre de la de ciència, etc., el canvi és menys brusc i el docent pot conèixer molt millor l'alumnat", apunten. "A més, la funció del tutor hauria de ser molt més intensa", afegeix Bueno.

L'altre punt a treballar entre els experts és la formació en docència del professorat de secundària. "Els mestres tenen una formació teòrica llarga en aquest àmbit, mentre que els professors, en el millor dels casos, tenen una carrera de la seva especialitat i un any de màster que no té res a veure amb exercir la docència", apunta el professor de la UOC, que també és partidari que docents i mestres treballin en un espai conjunt a l'hora de fer el traspàs de primària a secundària.

Què fan els altres països?

La majoria de països també opten per un model similar al d'Espanya i acaben la primària fins i tot en edats inferiors. A Alemanya i Holanda el salt és amb només 10 anys, a França amb 11 i a Itàlia amb 12 anys. La clau, però, conclou Prats, més que l'edat, és que el traspàs es faci amb "els mitjans i els especialistes necessaris" perquè l'alumnat se senti acompanyat.

Des del departament d'Educació s'assegura que es treballa amb unes "transicions educatives amables i fluides" i que és responsabilitat dels centres mantenir la coherència entre les diferents etapes educatives tal com es recull en el decret de currículum de l'educació bàsica que unifica primària i ESO. El departament especifica que en la transició d'una etapa a una altra les escoles han de lliurar una còpia de l'historial acadèmic de l'alumne i l'informe individualitzat del final d'etapa a l'institut on continuï la seva formació.