Itàlia no és un país per tenir fills

RomaFrancesco i Barbara són pares primerencs d'un nen alegre i curiós que va bufar vuit espelmes a principis de l'estiu. Paolo va aterrar a Itàlia procedent del Perú al juny després de diversos anys intensos de burocràcia per aconseguir l'adopció i un viatge de gairebé tres mesos a Lima en què la família al complet per fi es va poder reunir. L'arribada del nen a la vida de la parella va suposar una revolució, sobretot, per la manca d'ajuda per poder compaginar la vida laboral i familiar.

"Després d'esgotar els cinc mesos de baixa de maternitat i les vacances que tenia acumulades, tornaré a la feina després de Nadal", explica Barbara amb resignació. “I només tinc una idea vaga de com m'organitzaré, encara no ho tinc clar. De moment, gràcies al fet que he estat a casa, he pogut portar-lo a l'escola als matins i recollir-lo a la tarda sense problemes”. Ni els pares ni la mare del marit viuen a prop, per la qual cosa no poden comptar amb cap suport familiar. “Si no tinguéssim teletreball necessitaríem algú que ens ajudés", reconeix.

Al setembre, Paolo va començar el primer any de l'escola primària, tot i que per la seva edat ja hauria d'estar cursant el segon curs. Cada matí s'aixeca a les 7 per poder ser puntual a les 8.30 a l'escola. L'escola, que és pública –com més del 70% dels centres escolars a Itàlia– està a prop de casa, en un petit poble al sud de Milà, així que Barbara l'acompanya passejant.

Al país transalpí l'educació obligatòria va dels 6 anys als 16: cinc cursos de primària i tres més d'escola mitjana. Després d'aquest període obligatori i gratuït els alumnes passen a l'escola superior on poden triar en funció de les seves preferències estudiar a liceus, especialitzats en humanitats, art o ciències; instituts tècnics, que combinen la teoria amb la pràctica en àrees com administració i màrqueting o informàtica; i les escoles professionals, que preparen els alumnes per al mercat laboral.

Els menors de sis anys poden assistir a les escoles bressol a partir dels tres mesos d'edat, però aconseguir plaça pública és gairebé una missió impossible. L'oferta amb prou feines arriba al 26% de la demanda i el preu supera els 300 euros al mes de mitjana depenent de la regió. Ho saben bé Elisabetta i Federico, pares d'Andrea (5 anys) i Michele (2 anys), que van haver de recórrer als avis fins que, finalment, el mes de setembre passat van obtenir una plaça en una guarderia pública a Pordenone, a la regió del Vènet. "Itàlia no és país per tenir fills", diuen convençuts. Recentment, el govern va anunciar la gratuïtat de les escoles bressol a partir del segon fill, tot i que després va fer marxa enrere. A partir dels tres anys podeu cursar l'escola d'infància, que no és obligatòria però sí gratuïta.

La jornada escolar de Paolo s'acaba a les 16.30 i és de dilluns a divendres. Tot i això, quan faci 11 anys i passi al següent cicle és probable que també hagi d'anar a classe els dissabtes al matí. Una altra diferència és que a Itàlia gairebé tots els alumnes mengen al menjador de l'escola, el preu del qual varia des dels 70 fins als 93 euros al mes depenent de la regió on es trobi el centre escolar. A la majoria de les escoles no està permès portar el menjar des de casa, sobretot després que el 2019 una polèmica sentència del Tribunal Suprem prohibís el “panino fet a casa” després d'una llarga batalla judicial iniciada per un grup de pares de Torí.

Les activitats extraescolars, com ara els esports, tampoc són gratuïtes. Dos dies a la setmana Paolo va a classes de karate i un a natació. Després, a les vuit sopa en família, veu una mica de televisió i a les 21.30, al llit. Barbara encara està intentant quadrar els horaris del petit amb els seus pensant ja quan començarà a treballar. “Tenir els avis a prop és una ajuda fonamental per criar un fill a Itàlia, però no és el nostre cas. La majoria dels dies treballo des de casa, però també viatjo diverses vegades al mes. Aquests dies, probablement, serà Francesco qui es quedarà teletreballant”.