El gran repte de pujar a l'autocar: per què costa que alguns infants vagin de colònies?

Barcelona“Vam pagar les colònies i ho vam comprar tot: la motxilla, el sac, l’esprai antimosquits; però, a l’últim moment es va posar a plorar i no hi va voler anar”, explica la Somaya sobre la seva filla Nadjat, de 8 anys. No és el primer cop que li passa. Des d’infantil 5 (i5) que l’escola de la Nadjat –situada al districte de Ciutat Vella a Barcelona– organitza cada dos anys una estada de colònies, d’una o dues nits, però la Somaya encara no ha aconseguit que la seva filla hi vagi. Segons l'informe El lleure educatiu no era un dret?d’Aliança 360, la participació en activitats de lleure (com colònies o extraescolars) varia dràsticament segons l'origen i la renda: els infants de famílies nouvingudes participen entre un 20% i un 30% menys en activitats de lleure organitzat en comparació amb els fills de famílies autòctones.

La por a la distància

La Nadjat senzillament diu que no es vol separar dels seus pares. La família, tot i que intenta animar-la, no la convenç. “Quan és a l'escola se sent una més, no veu diferències en l'àmbit cultural, però al moment de marxar és diferent, tot i que jo l’animo a fer-ho tot”, comenta la Somaya. El mateix li va passar al seu fill gran, el Mohammed, que només hi va anar a sisè per insistència del pare: “El seu pare li va dir que hi havia d’anar perquè ja era gran i perquè teníem comprat tot el material”, comenta la seva mare. Tot i l'experiència, ara a l’institut ha tornat a despenjar-se’n.

“En general, amb les colònies, les famílies tenen poca confiança amb el fet de sortir i dormir fora, els fa molt respecte marxar”, explica Josep Vilaró, director de l’Institut Escola Baldomer Solà de Badalona. Des de fa set anys implementen que tots els cursos facin colònies; a infantil ofereixen unes “colònies al centre” on passen una nit a l’escola. En aquest centre d’alta complexitat, situat en una zona de molt baix nivell adquisitiu i amb un alt risc d’exclusió social, costa que tant l’alumnat autòcton com els fills de famílies nouvingudes facin el pas. Segons Vilaró, la por de perdre el control dels fills o la falta de costum de sortir del barri són sentiments generalitzats. “El fet que l’escola se’ls emporti a dues hores de distància o que dormin fora de casa, una o dues nits, és una barrera que ens costa molt de traspassar”, comenta.

Aquesta barrera del desconeixement també la tenia la Somaya, sobretot quan els seus fills eren més petits i no ho veia tan important ni tan necessari. “Quan eren petits tenia més por, amb cinc anys sentia que encara necessitava la mare, però ara que ja són grans i se saben defensar, no m’importa”, comenta. “Moltes vegades és la por i la falta de seguretat, però en altres casos, tot i que no ho diuen directament, l’impediment ve per un tema de religió o cultura”, explica Vilaró sobre la seva experiència.

Un luxe en horari lectiu

Més enllà del sentiment de seguretat, la realitat econòmica és el mur més alt. Segons diversos estudis, és el principal motiu per no sumar-se a activitats de lleure no obligatòries com les colònies. L’estada de 3 dies pot costar entre 150 i 250 euros i per a una família amb ingressos precaris, la xifra pot ser inassumible. Com que l'alumnat d'origen estranger té tres vegades més probabilitats de viure en risc de pobresa, el cost esdevé el primer gran impediment. Segons l’informe Educació 360: més enllà del temps lectiu destaca que els infants que menys van a les excursions i colònies que fa l’escola en horari lectiu són també els que fan menys extraescolars i que, per tant, estan exclosos per partida doble.

Maria Truñó, referent de l'Aliança Educació 360, alerta que el problema és estructural: “L'àmbit de les colònies escolars està en un llimb jurídic, no són una activitat obligatòria (i per tant gratuïta), però tenen lloc en horari lectiu. Això genera una discrecionalitat on no es garanteix el dret al lleure; l’administració hauria d'estar garantint aquest dret”, alerta Truñó. Per a experts de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica quan un infant no va de colònies es perd aproximadament el 20% de l'experiència de cohesió del seu grup, ja que tres dies de convivència equivalen a tot un trimestre de relació al pati.

L'estigma de quedar-se a terra

“Són espais d’altíssim valor educatiu, molts mestres afirmen que descobreixen ben bé com són els nens quan els veuen de colònies. Si no hi van, d'entrada no formen part del grup, és una pèrdua del sentit de pertinença que empobreix els vincles i genera estigmes”, adverteix la Maria Truñó. Quan els companys de la Nadjat marxen de colònies, a ella no li suposa un problema: “està contenta perquè sap que es quedarà a casa”, explica la seva mare. “Es perd el fet d'obrir-se al món, de conèixer el territori, de conèixer un context diferent, de relacionar-se amb els companys en un altre àmbit, de relacionar-se amb els mestres en una situació de lleure on es fa un vincle molt bonic”, comenta Vilaró. En tots aquests anys d’experiència, des del centre han detectat que, per exemple, és més fàcil que vinguin nens que nenes de colònies i és més difícil que s’hi sumin a secundària que a primària.

Per a l’Aliança Educació 360, mentre l'educació formal està garantida, l'educació no formal –com les colònies– encara es percep sovint com un "luxe" o una "qüestió privada" de les famílies. Per això, reclamen que sigui universal i gratuïta per compensar les desigualtats socials i evitar que les diferències econòmiques ampliïn la bretxa educativa entre els infants.

Barreres invisibles i obstacles intangibles

Tanmateix, quan la Somaya parla amb altres famílies nouvingudes o de segona generació (com la seva), nota que en el seu entorn existeix certa reticència a sumar-se a aquest tipus d’activitats, més enllà de l’aspecte econòmic: “Algunes famílies sí que és per manca de diners, altres tenen por o els nens estan tancats i no volen participar-hi, prefereixen quedar-se amb els pares o tenen males experiències de germans que han acabat afectant-los o dubten amb el tema del menjar”. En el cas de l’IE Baldomer Solà tenen les “motxilles econòmiques”, una ajuda que depèn directament de la Generalitat de Catalunya i compta amb suport europeu dins del Programa PMOE PROA+ per destinar recursos a sortides, colònies i a altres partides a infants en situació socioeconòmica i sociocultural desafavorida. “Tenim aquests ajuts tota la secundària i fins a primer de primària”, comenta Vilaró “a vegades tenen la motxilla econòmica, però no l’aprofiten: el repte recau sobretot en temes de confiança i seguretat”.

Per a Truñó, estem davant d’una barreja de factors intangibles: “El que ens arriba és que, més enllà de l'obstacle econòmic, hi ha un cúmul d’altres problemes vinculats: la por al desconeixement, la burocràcia, la bretxa digital o la lingüística que fan que, tot i haver-hi beca, no acabin participant. Necessitem acompanyar i convèncer les famílies”, reclama. En altres centres els ajuts per les famílies més vulnerables provenen de les mateixes comunitats educatives, dels centres escolars o de les associacions de famílies d’alumnes (AFA), que paguen una part o la totalitat de les colònies perquè valoren la seva importància.

Una feina a "pic i pala"

Precisament per acompanyar les famílies i explicar-los que les colònies són "segures" i "necessàries" per a l'aprenentatge, al Baldomer Solà tenen els integradors socials que fan “una feina a pic i pala”, comenta el director. “També tenim una promotora d’ètnia gitana i estem intentant tenir una figura similar per fer de pont amb la cultura pakistanesa”, explica. A banda dels promotors i els integradors; els tutors i també l’equip directiu són part essencial d’aquest diàleg amb reunions o trucades individualitzades amb les famílies, resolent els dubtes que tinguin, oferint informació sobre la distribució de les habitacions, el menjar, etc. Enguany a Catalunya només hi ha 60 educadors i 240 integradors (TIS) dins dels centres: són només 300 figures socials per a tot Catalunya. “Hauria d'haver-hi tècnics fent aquesta tasca, però el drama és que només tenim un educador social o TIS per cada mil alumnes vulnerables”, adverteix Truñó. La Somaya també ha trobat aquest reforç, diferents professores del centre han parlat i resolt dubtes amb ella i la Nadjat per intentar que se sumi a aquestes activitats, encara que sense èxit.

“Tot el que es fa fora de l'escola és vist com una cosa secundària, i les famílies reben aquest missatge. És un dret reconegut a l’Estatut i a la Llei d’Educació, però no està desplegat perquè sigui efectiu i redueixi la disparitat entre infants”, adverteix Truñó. Per al Josep Vilaró, entre tanta lluita també hi ha premis, com aconseguir que infants d’ètnia gitana o alumnes d'atenció a la diversitat, que no havien anat mai de colònies a primària, s'hi hagin sumat a l'ESO i hagin repetit. “Els nens tornen encantats, la cara de felicitat no té preu, però cada any és una lluita i s'ha d'anar treballant de manera molt personalitzada amb les famílies”, detalla.

La Somaya espera que la Nadjat s’animi el curs vinent: “jo li aconsello que hi vagi perquè vull el millor per a ella, vull que faci les coses que jo no he fet”, confessa. Per a Vilaró, anar de colònies és molt més que passar uns dies fora, és gaudir d’un espai que, al no ser tan acadèmic, permet aprofundir més en les relacions entre els mestres i alumnes. La dificultat és fer-ho entendre i posar els recursos per fer-ho efectiu: “En una societat més desigual, s’ha de fer un esforç més gran per fer valdre el que ens juguem en clau d’equitat en el lleure fora de l'escola. El lleure sembla que estigui a l’ombra de l’educació, i l’educació a l’ombra dels reptes socials. No podrem viure en societats més cohesionades si no tenim bons entorns educatius més enllà de l’escola”, alerta Truñó.