El meu fill decideix quan va a l’escola

GironaArruga el front, es plega de braços, s’enfada i esclata amb un: “No vull anar a l’escola!”. Al marge que comenci a incubar algun refredat o estigui malalt, fer cas a l’infant i deixar que decideixi (si va o no a l’escola) és una opció que trien algunes famílies durant una etapa en què, precisament, l’educació no és obligatòria i sol haver-hi més flexibilitat. Aquest rebuig amaga algun motiu: des de pors fins a bullying. A part d’esbrinar-ho i acompanyar-lo, si només es tracta de neguits, fins a quin punt cal fer-li cas? Segons els especialistes, quan els fills acaben decidint-ho tot, les seves angoixes i temors poden créixer, tan ràpid com ells.

“Els infants tenen el dret a decidir sobre allò que els afecta, però no significa que hagin de triar tot el que hi ha a la seva vida: on mengem plegats, què fem el cap de setmana, on anem per vacances... Si ho fem així, recau sobre ells una responsabilitat massa gran. No saben el ventall de possibilitats o les conseqüències de deixar-los fer una tria. Quan han de decidir tot el que passa, des que s’aixequen fins que van a dormir, els genera un pes important i crea molta ansietat”, adverteix la doctora Sílvia Blanch, psicòloga i professora del departament de psicologia bàsica, evolutiva i de l’educació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Atorgar-los aquest poder de decisió, doncs, pot alimentar encara més la por. Maria Figueras, psicòloga clínica i terapeuta familiar, n’explica el motiu: “És important saber escoltar els nens, però si al final van o no a l’escola és una decisió que ha de prendre l’adult. Probablement no hi vol anar perquè li costa o s’hi sent insegur. Aleshores, busquem alternatives: acompanyem-lo o quedem-nos-hi una estona. Així li donem l’oportunitat de surfejar la incertesa en relació amb allò desconegut i l’ajudem a gestionar l’emoció. Tothom vol defugir d’entrada una emoció com la por, i quan diu que no vol anar a escola en el fons el que ens està dient és que no vol sentir aquella sensació: sigui angoixa o l’enyorança dels pares”.

L’escola és un espai de coneixement, esbarjo, relació i aprenentatge, però, esclar, sense els progenitors. “¿Quin nen demanaria separar-se sis o vuit hores dels pares tancat en una aula amb un professor que li digui què ha d'aprendre, de quina manera i a quin ritme? A més, no hi confia prou perquè l’examina”, diu Yvonne Laborda, experta en criança conscient i autora del llibre Dar voz al niño (Ed. Grijalbo). Laborda, una de les pioneres en el homeschooling (educar a casa), proposa que “si un nen no vol anar a l’escola o no s’hi troba a gust hem de preguntar-nos si s’estan satisfent les seves necessitats legítimes de joc, contacte, vincle i confiança a l’escola”. Fent només tres dies d’adaptació no és real: "Si el nen està amb un adult prou amorós, dolç, sa i disposat en un ambient on juga, aprèn, pregunta i està amb altres nens no només hi voldrà anar sinó que també desitjarà estar-hi dissabtes i diumenges”, afegeix. Segons aquesta especialista, tots els nens tenen tres necessitats bàsiques: moure’s, jugar i parlar. Són, matisa, tres pulsions innates que porten dins; i aquestes precisament són les que més es reprimeixen o es limiten a l’escola convencional.

Anna Carlota Fernández, mare de la Nur, detalla que tot i que a l’escola, on la seva filla va cursar P5 i primer, li deien que era “molt col·laboradora a classe i es concentrava molt”, quan arribava a casa era una altra cosa: “Necessitava dues hores per regular-se perquè tornava molt alterada”, admet la mare. “Havia de fer un esforç massa gran per adaptar-se a classe i sovint explicava tot el que no li havia agradat. Per a ella, l’escola no era un espai on sentir-se relaxada i motivada per aprendre”, argumenta. Ara la Nur va a un espai alternatiu de pedagogia activa on se sent molt a gust i aprèn seguint les necessitats, els ritmes i interessos de forma personalitzada. Entre les diferents propostes alternatives d’espais d’educació viva, destaca, per exemple, els adherits a la Xarxa d’Educació Lliure (XELL), integrats per unes 380 famílies. Segons exposa Marc Alcega, membre del grup de treball, “aquí el que ens trobem és que l’infant sempre vol venir i hi arriba content. Nosaltres no tenim aules amb cadires sinó racons on hi ha diferents àmbits de coneixement, psicomotriu, simbòlic... Entorns amb natura i tranquil·litat”, explica. En set dels seus espais, un 8% dels infants han passat abans per centres educatius.

De la decepció a la frustració

Glòria Pladevall, que forma part de l’equip directiu de l’escola Waldorf La Font, de Vic, indica que a l'etapa infantil el millor lloc on estan els infants és amb els pares a casa. Al centre on treballa, de pedagogia Waldorf, els espais d'infantil estan pensats com una segona llar i uns segons mare i pare amb certa flexibilitat horària per trobar el ritme conjunt entre família i escola. Malgrat això, Pladevall considera que “si demanem al nen què vol a cada moment estem sobredimensionant aquesta part seva més individual”. Un risc que podria portar-los a futures (i més grans) decepcions. Així ho asseguren des de l’escola de Sant Esteve de Guialbes. La seva directora, Anna Gay, alerta que “fer prendre a l'infant decisions que no li pertoquen pot provocar-li una falta de tolerància a la frustració. En determinats moments, no podrà decidir i es decebrà”. En canvi, subratlla que després que els alumnes han fet l’adaptació al centre, els dies i les hores que la criatura necessiti al costat de la família, quan s’hi queden feliços, els aporta satisfacció i "se senten empoderats”.

La Greta és una alumna de l’escola de Sant Esteve de Guialbes. “El curs passat tornava a casa neguitosa, com si les vivències de l’escola la superessin a l'hora de gestionar les emocions”, comenta la mare, Emma Soy. Progressivament, va reduir les hores, fins que un dia ja no hi va anar més. La seva desescolarització va durar sis mesos, un temps d’activitats diverses –algunes en contacte amb altres famílies que opten per models educatius alternatius—, i també “necessari” per acompanyar-la davant l’arribada d’una germana petita. Aquest curs, després que ella ho demanés, hi ha tornat. “Està contenta. Tot i això, ho dosifiquem. No ve totes les hores”, adverteix Soy, que es mostra partidària de fer jornada continuada a l’escola perquè “respecta més el ritme dels infants i permet estar més hores amb la família si té l’oportunitat de fer-ho”. En aquest sentit, Elisenda Pascual, psicòloga i fundadora d’Acompanyament Familiar, opina que als centres escolars “s’hi fa massa hores”. “L'escola és un instrument que serveix a l'estructura de la nostra societat, però no és una necessitat autèntica dels infants, sobretot tantes hores i abans dels 7 anys. Els infants, abans d’aquesta edat, necessiten passar més temps aferrats a la seva figura de referència per afavorir el seu neurodesenvolupament. Tanta estona sense tenir-hi contacte –sempre que aquesta figura sigui nutrícia— no afavoreix a la seva salut mental”. Malgrat això, Pascual hi veu un repte: “Hem d’agafar-ho com una oportunitat per revisar què està passant actualment a l’escola” i “reformular-la perquè s’adapti a les necessitats reals de l’infant”.