Marifé Arroyo: "Em van amenaçar i vam marxar tot el claustre, però al final va guanyar el bé"

La Drova (Safor)“Jo vaig ser alumne teu!” En el transcurs d’uns cinc minuts, dues persones aturen Marifé Arroyo pel carrer amb gestos de gratitud i emoció. La mestra expulsada durant la Transició de l’escola de Barx, un petit poble de la Safor, aixeca la mà i tapa el rostre dels exalumnes deixant només al descobert els ulls per intentar recordar com eren quan eren menuts. “Així de gran i amb la barba no et reconec”, exclama sorneguera.

Filla d'un guàrdia civil i de família castellanoparlant, la mestra va ser pionera de la renovació pedagògica i de la introducció de l'ensenyament en valencià. El que va passar a Barx va ser un dels molt atacs al valencianisme, i ella es va convertir en un símbol de la seva defensa. Tot i que defuig ser el centre d’atenció, rep l’ARA a casa seva, a la Drova. “No hi estic acostumada”, es disculpa Arroyo, a qui el llibre La mestra, de Víctor Gómez Labrado (Bromera), en primer lloc, i la cançó homònima de Zoo i el documental d’Ambra Projectes Culturals, en segon lloc, van retornar al focus mediàtic. Va ser en part gràcies a això que va poder fer una última classe en aquella escola que li va portar tantes alegries, i també tants maldecaps. De fet, li havien preparat una sorpresa. “Els xiquets em van cantar la cançó de La mestra. En aquell instant vaig perdonar el poble de Barx –explica il·lusionada–. De les emocions que he tingut al llarg de la vida, crec que aquesta és la més forta”.

Encara que no li agradi estar en primera línia, sent que això ha reparat el que li van fer?

— Per descomptat, però el dolor queda. És com el dolor d'una pèrdua, això no se'n va. Però he continuat anant al poble tots els dies amb el cap ben alt. D’un gran mal en surt un gran bé. Anar-me’n a Gandia em va permetre fer de directora 25 anys al col·legi més gran de la ciutat.

Feia servir uns estatuts pactats amb l’alumnat i una pedagogia activa i participativa en ple franquisme. Era una visionària!

— M’informava d’antecessors meus que estaven canviant la manera d’ensenyar. No era cosa meua.

Va crear una biblioteca escolar.

— Això ve per la coneixença de Pep [l’escriptor Josep Piera, el seu marit]. A ma casa no hi havia ni un sol llibre!

L'escola estava oberta 24 hores.

— Els alumnes hi anaven quan volien, també a l'estiu. Se l'havien de sentir seua.

Què era per a vostè el més important a l’hora d’ensenyar?

— Mostrar-te davant dels alumnes amb sinceritat, amb confiança i amb la voluntat d’ajudar. Deixar-los parlar perquè s'expressaren lliurement. Aplicava tècniques que havia llegit, com l'assemblea o el coneixement del medi. I el més important és que anaven a passar-s'ho bé, és a dir, amb alegria d'anar a l'escola i d’aprendre.

S'assembla a l'educació competencial que actualment es critica per falta de límits. Creu que ens hem passat de frenada?

— No podria ser mestra en el món d'ara. Em queda molt lluny. He hagut de preguntar què són els algoritmes perquè no trobava la paraula al diccionari. Encara hi ha reductes que no combreguen amb tota aquesta manera de fer.

Va introduir el valencià com a llengua vehicular a l'escola de Barx sense saber-ne. La seva família era de Salamanca, oi?

— Vaig nàixer ací, però sempre he estat en una caserna de la Guàrdia Civil. Els meus pares van venir destinats a València. Mon pare duia el tricornio [somriu]. Jo era hija del cuerpo. Canvio quan conec Josep Piera perquè em descobreix un món que no coneixia. Jo era una nena que havia estudiat magisteri i sense recursos. He sigut filla de l'educació franquista fins als 22 anys.

Quan aprèn el valencià?

— Quan arribe a Barx, Pep m'ensenya quatre o cinc paraules. “Bon dia”, “Vull que m’ensenyeu a parlar com vosaltres”, “Parleu-me en valencià”: són les primeres frases que dic als nens. Comencen a fer-se els cursos per al professorat de reivindicació del valencià a l'escola i jo m'hi apunte per aprendre a escriure'l i a llegir-lo. Igual que els deia als alumnes que em parlaren en valencià, els deia: “No em digueu doña, digueu-me Marifé”. Només hi havia tres escoles privades que educaren en valencià. Jo diria que Barx va ser la primera escola pública, però de manera progressiva. El primer va ser dir que el parlaren, que no anava a castigar-los.

No hi havia una intenció política, doncs?

— Era una cosa natural. Clar, estàvem vivint una dictadura i hi havia molta censura. Hi havia gent que reivindicava el valencià, però no sols això sinó la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia. Ara, sí que soc de les primeres a apuntar-se, amb altres escoles de la comarca, a un programa d'introducció de la llengua materna en preescolar amb l'aval de la Universitat de València i del ministeri d'Educació. Allà sí que comence a organitzar-me, però fins llavors no. Vam formar el Col·lectiu de Mestres de la Safor i vam fer manuals per ensenyar valencià. No teníem llibres de text. Les trobades de l’escola d’estiu també serveixen perquè es conega i s’estenga l’escola en valencià.

Mor Franco, arriben les primeres eleccions democràtiques el 1977 i esclata la persecució contra el valencianisme, l'anomenada Batalla de València. Com ho viu?

— Havia començat abans a la ciutat de València. Hi havia hagut les primeres amenaces a les llibreries i les primeres pintades, a favor de la llengua i en contra. Ve gent a Barx a fer una mena de reunió amb els pares i diuen que el que passa a l’escola és que s’ha imposat una cosa que ve de fora, que és el catalanisme.

I llavors apareix la denúncia al diari Las Provincias?

— És el 1982 i Pep acabava de guanyar el premi Josep Pla. La primera carta està signada pel regidor del poble i es titula Cataluña en Bárig.

A dins hi posa que era d’origen castellanoparlant, però “más catalana que los catalanes”. Era com un insult?

— Això és el que passa. Ací comença tot.

També hi ha un grup de famílies a qui no els agrada el que està fent.

— Molt minoritari.

És el que passa amb les famílies que demanen ara fer el 25% de les classes en castellà?

— Trobo que sí. Ara ha tornat la guerra, igual com hi ha altres batalles. Tant de bo no siga així. Al País Valencià, amb els partits polítics que tenim, pense que sí que hi ha qui vol l'enfrontament. Estan retallant les subvencions a biblioteques, i a la cultura en general. La llengua forma part del que ens han furtat, i volem recuperar el que és nostre. Però si és que la prohibició ve des de l'època dels Borbons, de 1714, de la Batalla d’Almansa i, després, el franquisme. Volen una sola religió, una sola cultura, és a dir, Espanya, una, grande y libre altra vegada. I els altres que se'n tornen al seu país. És demencial. Per llengua, religió o color: a cada lloc els de l'extrema dreta ataquen per un fet diferent.

Després ve una inspecció, que prohibeix parlar valencià a l’escola fins i tot al pati, i li demanen que marxi. Com l'afecta, això?

— Ho vaig passar molt malament perquè les amenaces eren molt violentes. La campanya contra l'escola de Barx va ser terrible. A un mestre li punxen les rodes del cotxe, a mi m’amenacen –un pare em diu: “Ni tallant-li el coll paga el que està fent”–, i el pitjor comentari de tots: “Com que no pot tenir fills, utilitza els fills dels altres com a conillets d’índies”. I ens trobem pintades a la porta de casa. O no ens deixen entrar al claustre ni a mi ni als meus companys, i m'agarra un regidor pare d'una alumna i em llança un metre enrere. A València, el delegat d'Educació em va dir que me n'havia d'anar, que era incompatible amb el poble. Érem cinc mestres i tot el claustre estava amb mi. Estàvem dins de la legalitat total i absoluta. Estàvem complint un pla aprovat pel ministeri.

Va marxar tot el claustre.

— Clar, si me n'anava jo, se n'anaven tots. Vaig estar de baixa el que quedava de curs. L'únic que vaig fer va ser anar amb Pep a Andalusia a veure l’impulsor del programa del valencià a l’escola, Diego Bejarano, un gran inspector de Jerez de la Frontera. A ell també l'havien fet marxar de València.

Els fills d'aquests alumnes, que ara fins i tot tenen nets, han estudiat en valencià i molts reivindiquen la llengua. O com diu Zoo: “Ara hi ha un poble que brama en un idioma proscrit”.

— La llavor continua. Els alumnes ho recorden com els millors anys de l'escola. M'ho diuen encara. L'escola de Barx continua tenint tot l’ensenyament en valencià. Em van fer fora, però van arribar més mestres amb la mateixa forma d'educar. Llavors va guanyar el mal, però si torne a l'escola i veig que l'escola va bé, és que al final va guanyar el bé.