Crònica d’una revolució pedagògica

La Universitat de Barcelona, a través del seu departament de teoria i història de l’educació, acaba d’editar en facsímil els 14 números de l’any 1922 del Diari de Vilamar. Prologats per Jordi Brasó, l’investigador que ha basat la seva tesi doctoral en aquest període, mostren el conjunt d’iniciatives culturals, experimentals i socials que es van desenvolupar a la colònia de la Primera República Escolar de Vilamar, creada l’any 1922 a Calafell, i que van ser un testimoni i un referent de la modernitat pedagògica del país.

Aquestes estades eren enteses com unes vacances d’estiu per a infants, amb un objectiu doble: d’una banda, complementar l’acció educativa amb la formació a l’aire lliure i, de l’altra, aprofitar els beneficis naturals, com l’aigua i el sol, per a la prevenció o recuperació de la tuberculosi, molt habitual en els infants de l’època. “Un model que s’anteposava a l’aprenentatge memorístic i fomentava l’experiència”, avança Jordi Brasó, professor i investigador de la Facultat d’Educació, que ha fet la seva tesi doctoral sobre ' El joc, un element clau per a la història de la renovació pedagògica' valent-se, precisament, d’aquesta experiència. De fet, els números de la publicació els va trobar en una llibreria de vell i va ser com “trobar un tresor”. Però què tenen d’especial?

El Diari de Vilamar, promoguda el 1922 per la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona al municipi marítim de Calafell. Va ser la primera -i la més paradigmàtica- colònia escolar que es va establir a l’estat espanyol, organitzada com una ciutat ideal on convivien tres-cents nens i nenes amb una vintena de mestres. Es pretenia l’autogovern dels infants i l’educació cívica dins d’una estructuració jeràrquica: l’individu, el cap de casa, l’alcalde de barri i el president, tal com funciona una societat democràtica ideal. En aquesta organització també hi havia funcionaris i els oficis que calen per mantenir viva la ciutat, tots escollits també de manera democràtica, “com els missatgers o els grups de redactors”. Oferia, doncs, una formació integral als alumnes a partir d’un ensenyament individualitzat i participatiu.

Va ser una experiència innovadora que va entusiasmar diferents sectors, tant del camp educatiu com del polític, i també va despertar recels i suspicàcies en sectors conservadors, que la trobaven una experiència “massa revolucionària”.

UNA PETITA REVOLUCIÓ

El diari es va publicar entre el 29 d’agost i el 14 de setembre del 1922. Al llarg dels catorze números es descrivia la vida a la colònia i s’oferia un testimoni únic de la tasca d’autogestió, reflexió i autonomia dels alumnes, que aprenien a partir de les seves vivències, amb un sentit experimental i de recerca. Per exemple, obria la portada del dia 11 de setembre una ressenya de l’excursió que havien fet uns dies abans i en què A. Estradera escrivia: “A les 4 de la tarda dotze nois i dotze noies estàvem preparats per sortir d’excursió junt amb el Sr. Vergés i el Sr. Barbat. Començàrem el camí passant per vora la platja, on veiérem unes barques pescadores que semblaven bergantins [...]. No pensàrem més que amb els prismàtics per veure de més a prop aquell formós panorama que d’allí es divisava; ens posàrem amb fila i un per un anàrem veient la bellesa que té la naturalesa”.

El director de l’Escola del Mar, Pere Vergés i Farrés, va rebre l’encàrrec de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona de responsabilitzar-se de les estades d’estiu i de dirigir-les. Ho va fer l’any 1922, i del 1930 al 1932. Artur Martorell el va substituir del 1923 al 1929, i el professor de música Enric Gibert del 1933 fins al tancament de la colònia, el 1939. Com exposen els mateixos alumnes redactors en la presentació del primer número, el diari tenia la finalitat d’informar les famílies, els amics, les entitats, etc. del dia a dia de la colònia, i també d’esdevenir l’element d’unió de tot el conjunt d’iniciatives culturals, experimentals i socials que s’hi feien.

En aquest sentit, l’objectiu de la reedició en facsímil és “reivindicar els models pedagògics d’alta qualitat i repercussió internacional que van crear els mestres catalans del primer terç del segle XX, molt superiors a les propostes renovadores que s’imposen actualment”, assegura Brasó.

Qui va ser Pere Vergés?

Pere Vergés i Farrés (1896-1970) es va formar en una escola moderna del Poble-sec i a les escoles del districte VI, que van becar-lo per estudiar magisteri. El 1915, amb només dinou anys, va obtenir el títol de magisteri de grau superior i va ampliar coneixements als Estudis Normals de la Mancomunitat, on va participar en les classes del Seminari de Filosofia que impartia Eugeni d’Ors. El 1920 va ser nomenat director de les escoles del districte II, impulsades per l’esquerra catalanista de l’època. Pere Vergés, que sempre va viure a Barcelona, passava les vacances d’estiu a Capafonts, a la comarca del Baix Camp, on va promoure la casa de colònies Mas de Fortet. L’any 1921 va esdevenir el director de l’Escola del Mar i durant els estius del 1922 (primera època) i del 1931 i del 1932 (segona època) també va dirigir la colònia d’estiu a Calafell: la República d’Infants de Vilamar. Després de la destrucció de l’Escola del Mar, Vergés va continuar la seva tasca a les altres seus on es va traslladar: al Roserar de Montjuïc (1938-1948) i a l’edifici del barri del Guinardó, on va treballar fins a la seva jubilació, el 1965. El mateix any es va encarregar de la direcció pedagògica de l’Escola Garbí d’Esplugues de Llobregat, i tres anys després, de la Institució Pere Vergés de Badalona, on la seva filosofia ha perdurat fins als nostres dies.