Criatures 09/04/2021

Aprendre de memòria està desfasat?

L’arxiu que conté fitxes amb dades és una imatge errònia de la memòria, i potser un dels motius que l’ha desprestigiada socialment

5 min
A l'escola, estem demonitzant la memòria?

La memòria és al centre de l’huracà de la pregunta escolar que més discussió ha generat històricament: “Com s’ensenya?” En un sistema educatiu que teòricament impulsa les habilitats i les competències, que pretén que l’alumnat aprengui a pensar i actuar, quin sentit té que els mestres continuïn transmetent informació per ser memoritzada per a un examen? “Si uns dies després fem la mateixa prova, els alumnes ja han oblidat el que han estudiat”, sosté Jordi Musons, director de l’Escola Sadako de Barcelona, i afegeix que la memòria ha de passar a un segon pla en l’ensenyament, fet que no vol dir que hagi de desaparèixer.

Per contra, el doctor en filosofia Gregorio Luri apunta que “la memòria no és un càstig sinó un privilegi que cal fomentar perquè és un generador de coneixement”. Tant és així que com més coneixement retingut, més facilitat tenen les persones per adquirir-ne de nou. És en aquest context que s'entén el debat. A l’escola hi ha un corrent de defensors que considera que com més memòria més facilitat per assolir nous coneixements, mentre que n’hi ha un altre que sosté que basar l’aprenentatge en la memòria implica excloure l’alumnat que no en té, quan potser aquest mateix alumnat té habilitats i competències que han de tenir acollida a l’escola. L’equilibri entre una opció i l'altra podria determinar la nova via d’aprenentatge a les escoles.

La memòria, com a concepte, n'ha vist de tots colors. Popularment, per desprestigiar-la, alguns l’han qualificat com la “intel·ligència dels ximples”. D’altres l’han definit com un talent admirable. “I a l’escola actual no és qüestió de blancs ni de negres, ni a favor ni en contra, només que fins ara la memòria ha sigut l’eix principal de l’aprenentatge i de la qualificació, fet que ha comportat que una part de l’alumnat (els que no tenen capacitat de retentiva) quedessin exclosos del sistema”, afirma Jordi Musons. “A mi em va estar a punt de passar”, recorda Musons, que confessa que va ser un estudiant que no sabia memoritzar. “Com que no tenia memòria, en vivia conseqüències derivades, com ara problemàtiques lingüístiques, faltes d’ortografia...”, diu el director de l’Escola Sadako.

Seguint el fil de l’experiència personal, Musons revela que, quan estudiava 8è d’educació general bàsica (EGB), el tutor va recomanar a la seva mare que deixés d’estudiar, i que li busqués feina en una botiga. “Per al sistema educatiu de llavors, jo no era apte, així que vaig repetir 8è, perquè no tenia l’única capacitat que l’escola demanava”, diu. I amb la repetició del curs, va arribar una sortida inesperada, va entrar en el món de l’escoltisme, es va trobar amb persones que van donar-li confiança, i va continuar estudiant fins a graduar-se en biologia. “Com a director, jo em trobo ara amb alumnes amb els quals m’identifico; l’altre dia em vaig reunir amb uns pares que matriculen el fill a l’escola a 1r d’ESO, i m’explicaven el fracàs escolar que el precedeix. Ara bé, em van dir que dibuixava, els vaig demanar que m’ho ensenyessin, i vaig veure que el nen amb 12 anys té un estil propi molt singular dibuixant; té un talent que l’escola li ha de saber premiar i, per contra, l’escola només l’ha penalitzat fins ara perquè no sap memoritzar”. La qüestió, segons Musons, és “per què l’escola no té espai perquè tots els talents es despleguin?”

La memòria no és un múscul que s’exercita

Per molts poemes de memòria que ens aprenguem no estarem exercitant un múscul, anomenat memòria. “L’única manera d’enfortir la memòria és amb l’obtenció de coneixements. És a dir, la memòria es fa més eficaç com més coneixements obté. Així que són justament els coneixements que ha obtingut que faciliten l’adquisició de més coneixements”, afirma l’investigador Héctor Ruiz Martín, que afegeix que “per aprendre hem de connectar la informació nova amb els nostres coneixements previs; de manera que com més coneixements tinguem, més capacitat per adherir-ne de nous”.

I amb la pregunta a l’aire, un exemple “revelador”, en paraules del professor. “L’altre dia anava pel carrer i vaig passar davant d’una escola on hi havia alumnes de batxillerat que repassaven en veu alta el contingut d’un examen. Recitaven quins havien de ser els hàbits d’una vida saludable, i ho feien menjant patates i bevent coles”. Dit amb altres paraules, tot allò que estaven aprenent de memòria no s’estava convertint en un aprenentatge transferible, ni competencial, ni (probablement) perdurable, perquè no ho estaven aplicant. Així que els alumnes de batxillerat que menjaven i bevien aliments porqueria “abocarien en l’examen el que havien emmagatzemat, però el sistema educatiu no els havia provocat el canvi personal en els seus hàbits alimentaris”.

Com volem formar els alumnes?

Dit això, Jordi Musons, que acaba de publicar el llibre Reinventar l’escola (Arpa), assenyala que el debat escolar es pot traslladar a una altra escala, pensant en el futur com a país: “Quin ciutadà volem formar a les escoles? El disciplinat, similar al del sistema asiàtic? O el creatiu, que té habilitats?” Segons la resposta, “podrem definir què és l’èxit educatiu, que, segons el meu parer, és el que dona oportunitat a tothom, i que alhora no va en detriment del coneixement”. Dit d'una altra manera, l’escola ha de permetre desplegar moltes altres habilitats de l’alumnat, més enllà de la memorització, però alhora potenciar el coneixement. Malgrat això, Musons és conscient que els currículums escolars són extensos. “Caldrà prioritzar, perquè no podem demanar que aprenguin els mateixos continguts que abans i, alhora, despleguin les habilitats. I, a més, de què serveix tot el que saben si no ho apliquen?”, afirma.

Un sector defensa que l’escola ha de permetre desplegar moltes altres habilitats de l’alumnat, més enllà de la memorització

Per la seva banda, el doctor en filosofia Gregorio Luri sosté que no tenen sentit “les reticències modernes contra la memòria”. I ho afirma tot explicant una experiència personal: “Fa pocs dies era a la porta d’una escola, i sentia una mare que es queixava que els fills s’estiguessin aprenent de memòria les comarques de Catalunya”. La queixa anava acompanyada d’exclamacions i de preguntes tipus: “Des de quan en aquesta escola els alumnes s’han d’aprendre coses de memòria?” Per a Luri, tenir memòria no és un càstig, sinó un privilegi. “Tampoc no serveix pensar que no cal tenir memòria perquè a Google hi és tot, perquè al cercador no hi ha coneixement sinó informació barrejada”, diu. És més, “per saber transformar la informació barrejada que ofereix internet es necessita coneixement i, per tant, criteri, que és el residu que deixa l’aprenentatge”.

Per continuar amb l’exemple de les comarques de Catalunya, si l’alumne es va aprendre de memòria les comarques del país, quan circuli pel país amb mitjans de transport i miri un mapa tindrà una idea mental del camí que ha de fer, circumstància que no passarà si no les va estudiar i, per tant, no les va retenir. De fet, comprendre un problema vol dir situar-lo en un context, i aquest últim està relacionat directament amb la memòria. “Com més coneixements tinguem d’un tema, més facilitat tenim per assolir aprenentatges nous”, diu Luri, que exemplifica la frase amb l’exemple d’aprendre un nou idioma. “L’aprenent anirà a poc a poc però l’expert en idiomes anirà més ràpidament, i és així perquè el coneixement és expansiu”.

El que l’etimologia i els idiomes diuen sobre la memòria i recordar

Els parlants dels idiomes anglogermànics es refereixen a l’expressió de memòria amb connotacions positives. Els anglesos expressen que aprendre de memòria és by heart (amb el cor) i els alemanys auswendig, és a dir, gràcies a una agilitat. Curiosament, el verb recordar s’ha cregut que etimològicament provindria també de re (de nou) i cor, és a dir tornar a passar pel cor.

Per a Luri, autor del llibre La escuela no es un parque de atracciones (Ariel), la memòria també vol dir donar valor al llenguatge. “Bona part del fracàs escolar actual està relacionat amb la pobresa lingüística de l’alumnat”, fet que és un impediment per aprendre. “Tenim estudis rigorosos que indiquen que amb els resultats dels alumnes de 3r i 4t de primària es pot preveure els que fracassaran a l’ESO”. L’afirmació està relacionada amb el fet que a l’etapa mitjana de primària es viu una autèntica revolució intel·lectual, en què l’alumnat passa d’aprendre a llegir a aprendre llegint.

“Els que tenen un vocabulari ric llegiran amb més facilitat i, per tant, aniran incrementant la riquesa lingüística”. Per contra, si el vocabulari és pobre, la frustració lectora apareixerà aviat, perquè els alumnes no entenen el que llegeixen, i en conseqüència hi haurà rebuig a la lectura. “Sabem que, en aquest últim cas, poden ser alumnes que acaben l’ESO amb un vocabulari personal format per un total de 60 paraules”.

Un altre tema relacionat amb la memòria i l’aprenentatge és la recitació de poemes o versos. “Saber dir un poema de memòria suposa per a un alumne tenir vida interior”, diu Luri, que defensa que les escoles facin fer aquests exercicis perquè tenen un valor.

Aprendre bé versus aprendre de memòria

Si l’escola rebutja els aprenentatges memorístics “no vol dir que rebutgi l’adquisició de coneixements, sinó una manera d’adquirir-los, que no va lligada amb la comprensió”, diu l’investigador Héctor Ruiz Martín, autor del llibre ¿Cómo aprendemos? Una aproximación científica al aprendizaje i la enseñanza (Graó). De fet, “certament uns coneixements que s’adquireixen de forma superficial, sense comprensió, no seran duradors, ni transferibles, ni funcionals, ni productius”.

La importància de la comprensió en els coneixements farà que sigui possible el desenvolupament de les habilitats, com la creativitat, la resolució de problemes o l’anàlisi crítica. L’investigador indica que els coneixements profunds es poden adquirir si els alumnes tenen més temps i més oportunitats. “Hem de discutir entre dedicar el temps de classe a desenvolupar uns coneixements profunds, tot i que menys amplis, o bé a prioritzar més amplitud però amb menys profunditat”, diu Héctor Ruiz.

Per això Ruiz Martín sosté que “no té sentit dir que el coneixement no és el focus de l’aprenentatge, perquè sí que l’és, fins i tot és la clau per desenvolupar habilitats”. Per a l’autor del llibre ¿Cómo aprendemos?... el debat escolar s’hauria de centrar en el fet que els alumnes adquireixin els coneixements amb més profunditat, perquè és així com es converteixen en “duradors, transferibles, funcionals i productius”, conclou.

stats