Com els ensenyem a menjar?
LAURA SANTIAGO

Com els ensenyem a menjar?

Com els ensenyem a menjar? / CRISTINA CALDERER

Algunes famílies comencen a seguir el mètode BLW, en què la canalla passa de menjar líquid a sòlid sense passar pels purés

És la una del migdia i la Sara Abella para la taula. A més de la seva parella i la seva filla gran, de 12 anys, s’hi asseu la petita Lia, de 14 mesos. Al plat hi troba una minihamburguesa de vedella, dues flors de bròquil al vapor, un trosset de panotxa, una mica d’amanida de tomàquet i alvocat, i síndria de postres. Res ha passat pel passapurés. De fet, la Lia no ha menjat cap triturat des que als sis mesos va passar de la lactància materna als sòlids. Els seus pares han optat pel mètode d’alimentació Baby Lead Weaning, conegut per les seves sigles en anglès, BLW, i aquí anomenat alimentació complementària dirigida.

El BLW rebutja els purés i aposta per introduir els aliments en trossets que els nens puguin agafar amb la mà. Els seus defensors asseguren que, encara que al principi només juguen amb el menjar, de seguida aprenen per imitació i gaudeixen de textures, olors, gustos i colors. Les famílies que el practiquen només hi troben beneficis. Diuen que no cal preparar un plat diferent per als menuts, perquè amb petites variacions s’adapten al mateix que la resta de la família; que tots seuen a la taula i no han de fer torns, perquè aprenen ràpid a menjar sols i s’obren a més varietat d’aliments.

La Sara va conèixer el BLW a través de les xarxes socials seguint comptes de famílies que el duien a terme. “Quan em vaig informar no vaig dubtar que era el mètode que volia per a la Lia. El vam escollir pels beneficis que té. I em va agradar la idea d’oferir-li el menjar en lloc de donar-l’hi, i que mengés la quantitat que volgués del que ella escollís”. El concepte oferir és una de les claus del BLW: els plats acostumen a tenir uns quants aliments, i són els nens els que escullen què mengen i quant en mengen. En aquest punt hi ha discrepàncies. “Dubto molt que un nen sàpiga escollir bé”, opina Gemma Castillejos, pediatra gastroenteròloga de l’Hospital Sant Joan de Reus. També la pediatra de l’Hospital del Mar de Barcelona Amalia Arce, autora del blog Diario de una mamá pediatra, s’hi mostra reticent. “Probablement desenvolupen més precoçment les seves preferències, però sóc escèptica a pensar que els nadons sàpiguen realment què els convé més”, exposa.

PERILLS I QUEIXES

Les dues metges, que a les seves consultes han notat un interès creixent per aquest corrent d’alimentació, alerten d’un altre dels perills del BLW: l’ofegament. “Alguns pares abandonen aquest mètode després de tenir un ensurt”, apunta Arce. La Sara, però, assegura que no ha tingut mai cap problema. “Quan veig que té una arcada intentem mantenir la calma, i veiem que ella sola ho pot gestionar”.

Adriana Palazón, autora del blog Aplicando BLW, és una de les pioneres a l’hora de difondre el mètode per internet. Amb una àmplia presència a les xarxes (té més de 10.000 seguidors a Instagram), ha venut més de 380 e-books amb les seves receptes. Afirma que ella tampoc ha tingut dificultats amb el seu fill, que ara té 19 mesos. “Mai hem tingut cap ensurt per ofegament, sempre ha sabut solucionar-ho ell sol. Quan ha agafat un tros massa gran, l’ha tret, sigui escopint o amb una arcada. Aprenen ràpid”.

El principal inconvenient que hi troben totes dues és la neteja. Qualsevol pot fer la suma: un nen de mesos amb una safata de menjar al davant, sense la intervenció d’un adult, és igual a brutícia, molta brutícia. I per minimitzar-la despleguen tota una logística casolana. “Fem servir pitets de plàstic amb mànigues o amb recollidor, i estovalles de paper quan mengem plats que embruten més. Un dels millors trucs és posar un llençol de sota ajustat entre la safata de la trona i el terra, per recollir el que cau. Embruten molt, i molts dies, després de dinar va directament a banyar-se”, explica la Sara.

Les dues coincideixen també en la crítica als pediatres dels seus fills, força comuna entre els pares que opten pel BLW. La Sara explica que el seu metge no coneixia aquest corrent: “Va posar cara de sorpresa quan li vaig explicar en què consistia i ho va apuntar en un paper. Després, una doctora em va dir que ens deixéssim de tonteries, que era una cosa perillosa. I va afegir: «Si la nena s’ofega, després haurem de córrer tots». Em vaig quedar de pedra”.

OPINIONS EXPERTES

La doctora Castillejo lamenta que molts pares creguin més en el que expliquen altres pares a internet que en l’opinió dels metges. “Sovint s’enfaden amb els pediatres perquè els descoratgen. Trobo comentaris a les xarxes de pares molt indignats amb el metge perquè els ha dit que allò que fan té riscos. Però els blogs només els escriu la gent a qui li ha anat bé”, subratlla. La relació de confiança entre pediatres i pares pot trencar-se per diversos motius, però dos dels més habituals, apunta la pediatra Amalia Arce, són les recomanacions sobre dormir i menjar: “Segons un estudi que vaig fer fa un temps, el percentatge de pares que menteixen als pediatres és elevat i aquests són els temes en què les famílies no acostumen a dir tota la veritat. Davant d’això, els pediatres hem de reflexionar, però les famílies també han de tenir en compte que potser les línies vermelles sobre com han d’actuar les han de seguir posant els professionals”.

La Sara, però, ho té clar: “Amb la gran no ho vaig fer així perquè, si ara tenim poca informació, imagina’t fa dotze anys. Llavors ningú em va explicar que existia una altra manera d’oferir el menjar que no fos tot triturat. Però ara et puc garantir que la petita menja molt millor que la gran, sense posar impediments a l’hora de tastar un nou aliment”. Arce assegura que, tot i que d’entrada no recomana el BLW, dóna suport a la decisió si els pares ho tenen clar i saben què han de tenir en compte: “Sóc molt favorable a introduir ràpid els diferents aliments en trossos”.

Castillejo precisa que “la medicina encara no disposa de prou evidències per recomanar el BLW”, perquè no s’han fet estudis científics que n’avalin els resultats. Per això creu que els pediatres no el poden recomanar, però tot i així és partidària de no limitar la dieta dels infants a farinetes i purés: “La clau és l’equilibri. S’ha de saber trobar un punt intermedi, no obsessionar-se i no condemnar a qui no ho fa com nosaltres”. Així, aposta per aixafar una miqueta el menjar en lloc de fer-ne puré i anima els pares a deixar als nens remenar els aliments si hi mostren interès. “L’important, sempre, no és només si els primers mesos l’alimentació és excel·lent, sinó que aquesta dieta saludable es pugui mantenir tota la vida”, avisa.