TRINITAT GILBERT

En criança, el que toca és l’ara i aquí

Equipar les criatures amb un bon present és garantia d’un bon futur. És bo no cremar etapes abans d’hora

En criança, el que toca  és l’ara i aquí / FOTO: CRISTINA CALDERER Zoom

Els actors Pau Roca i Carlota Olcina, a l’obra de teatre Pulmons, es pregunten com seran com a pares quan encara ni tan sols han decidit del tot si volen tenir un fill o no. A l’obra, que encara es pot veure avui i demà al Teatre Lliure, el Pau demana a la Carlota que respiri perquè la imaginació la fa volar lluny. “Comprem productes de comerç just, anem en bicicleta, reciclem, som bones persones”. Així es va descrivint la Carlota per convèncer-se que seran bons pares. “I ens apuntarem al consell escolar de l’escola on vagi el nostre fill”. I més.

A l’obra, dirigida per Marilia Samper i escrita per Duncan Macmillan, els actors mantindran monòlegs, o converses, segons el punt de vista de cadascú, que faran que es transportin més enllà del temps, de manera que mentre se’ls sent parlar és fàcil imaginar-nos clarament quin tipus de pares serien si finalment decidissin tenir un fill.

“És inevitable fer-ho”, assegura el psicòleg Pau Gabarrella. “L’ésser humà es fa expectatives de tot, i se les continua fent quan té un fill”. De fet, afirma ara l’arqueòleg Eudald Carbonell, “el que diferencia els humans dels animals és que nosaltres volem saber com funciona tot”. Com que l’ésser humà s’interroga per la natura, en el sentit més ampli, evoluciona, perquè acaba aprenent-ne i, per tant, triant el que necessita per anar endavant.

Què passarà demà?

Mentrestant, uns pares novells miren amb tendresa la petita que tenen als braços. Són la Núria Coll i el Josep Calaf, que es fan expectatives de com estaran d’aquí un any, quan la criatura sigui més gran. “Ara estem en una etapa molt intensa, molt esgotadora, però sense voler dibuixem com estarem tots tres quan la nena parli, quan camini, quan puguem fer junts alguna activitat que ens agradi, com ara anar a la platja a banyar-nos”, diuen. La Núria fins i tot insisteix que té ganes que la nena hi pugui veure ja en colors, “perquè ara, amb pocs mesos, només hi veu en blanc i negre”.

Els pares primerencs es qualifiquen d’impacients per saltar aquesta primera etapa i anar cap a una altra en què ja puguin interactuar amb la criatura. “També és cert que les poques setmanes de la nena les hem viscudes tan intensament que hem perdut la noció del temps. Així que potser tenim ganes d’avançar perquè ens sembla que estem en aquesta fase des de fa una eternitat”.

El professor del departament de psicologia clínica i de la salut de la Universitat Autònoma de Barcelona, Sergi Ballespí, subratlla que les persones tenen la capacitat de representar-se sempre la realitat. Per això és habitual que ho facin just en el moment que planifiquen ser pares i encara més enllà, perquè, com també coincideix el psicòleg Pau Gabarrella, s’hi afegeix que els pares projecten en els fills expectatives, que de vegades deriven de frustracions pròpies de fites que no han assolit.

Per això “és determinant la capacitat que tinguin els pares, una vegada arribi el moment, d’adaptar-se al que trobin, perquè poden passar tres coses: quedar-se per sota del que s’ha imaginat, passar-se de llarg o encertar-ho de manera precisa”, explica el professor Sergi Ballespí. “Encertar-ho sol ser estrany. És més fàcil quedar-se per sota o per sobre, de manera que la capacitat per reconèixer, assumir, acceptar i pair la diferència entre el que t’esperaves i el que realment ha passat és el que et conferirà capacitat adaptativa i, en definitiva, salut mental”.

El que deixem pel camí

Dit això, el pediatre Carlos González, company columnista del Criatures, ha explicat més d’una vegada que anticipar etapes fa oblidar el nord, el fet de viure intensament el moment present dels pares amb les criatures. “Hi ha mares que quan encara els falten dos mesos o més per tornar a la feina pensen, i ho acaben fent, que ja han de deixar de donar el pit a la criatura perquè s’acostumi al biberó per quan elles siguin a la feina”. I González es pregunta per què. “Per què no poden continuar donant el pit, i quan arribi el moment ja veuran com ho faran?”

Per la seva banda, la pedagoga i mestra Anna Ramis sosté que patir i voler anticipar “el futur és símptoma de la nostra [dels pares i les mares] ansietat, de la nostra immaduresa, no de la dels nostres fills”. I amb un greuge afegit, “que l’ansietat sí que la capten els fills avui mateix, i això pot impedir unes relacions sanes entre pares i fills”. Per això Ramis insisteix que cal cuidar les relacions en el present, que passa per “invertir en valors i experiències constructives i estimar-los molt”.

Per continuar argumentant la seva posició, Ramis defineix què és educar: “Educar és una tasca de present cap al futur. Res del que es va fent diàriament es perd”. El que es fa amb els infants més petits queda “gravat en el seu disc dur”. El que viuen quotidianament engendra el que “és normal”, i la relació amb les persones més estimades és la seva “matriu de valors”. Tot això ja ho fem d’avui per demà. Per tant, no cal patir per què passarà demà si els “equipem amb un bon avui”.

Finalment, el professor Sergi Ballespí reprèn el tema de les expectatives que els pares acostumen a fer-se sobre els fills. La diferència expectativa-resultats pot derivar “en grans blocs de problemes”. I en posa exemples: els pares que esperaven un nen tranquil i fàcil, o simplement normal, i topen amb un nen de temperament difícil (que plora sovint i a més ho fa intensament, que és difícil de consolar...). En aquests casos la salut mental dels pares i el seu equilibri emocional serà clau per bregar amb un nen emocionalment reactiu i per poder reajustar les expectatives que s’havien fet amb la realitat amb què han de conviure.

Un altre exemple, més extrem, és el cas d’un naixement amb alguna dificultat greu, física o mental, ja que aleshores les expectatives dels pares poden quedar molt lluny i caldrà treballar molt amb les emocions que se’n desprendran.

Un altre exemple és el del pare o la mare que, per la seva història vital, situa en el fill o filla unes expectatives excessives, i sovint insaciables, com per exemple en els casos de carència afectiva biogràfica, pares que senten que no han sigut estimats i esperen els fills perquè els estimin. En aquests casos també hi ha més probabilitat o risc que apareguin dificultats, tant de relació entre pares i fills com de psicopatologia.