MARC SERRANO I ÒSSUL

Sí, li donem el biberó. I què?

El biberó és el recurs per quan no es pot donar el pit als fills. Hi ha qui hi recorre per necessitat i qui ho fa per decisió pròpia. En tot cas, són decisions que cal respectar i no jutjar

Sí, li donem el biberó.  I què? / CRISTINA CALDERER Zoom

En comptes de teta, tetina, i au, ja està. Punt. No cal, segurament, donar-hi tantes voltes ni barrejar-hi consideracions de cap altra mena; sobretot si ni el pit ni el nen són propis. Donar-li biberó, només biberó (perquè no es pot o perquè no es vol donar pit) és tan o més legítim i garanteix una nutrició tan admissible com oferir-li lactància materna exclusiva o mixta. Un reportatge per desestigmatitzar el fet de donar el biberó als nadons davant d’un eventual discurs hegemònic pro pit hauria sigut impensable fa només un parell de dècades. Avui ja no. Pel fet de no donar el pit als vostres fills les mares de biberó no són -no sou- menys mares ni tampoc mares pitjors. Algú ho havia de dir, i no n’heu de donar explicacions a ningú. En un tema no precisament exempt de polèmica, una experta en lactància posa els punts sobre les is i destrueix els mites de tots dos bàndols. De l’un i de l’altre.

Col·laboradora de Moviment Nat, de Sabadell, la consultora d’alletament IBCLC Neus Querol treu ferro al bla, bla, bla: “Moltes vegades els dic, sobretot a les mares, que facin el que facin, sempre hi haurà algú que els dirà que no ho estan fent bé!” Entén que hi hagi poc soroll pro llet de pot en un món pro llet de pit: “Mai no s’ha hagut de reivindicar el fet de donar el biberó, ja que en el seu origen va ser més una imposició que una decisió de les dones i les famílies, amb excuses com: «No tens prou llet», «La teva llet no és bona», «Així seràs més lliure», «Ho podràs compartir amb el pare»...”. Com va passar? “La incorporació de la dona al món laboral remunerat i l’augment de naixements a l’hospital van desembocar en una maternitat científica que va afavorir, en gran mesura, que les indústries làcties apliquessin estratègies per convèncer la comunitat mèdica que era el mateix i, fins i tot, millor”.

I no: “Amb les evidències científiques que tenim és arriscat prendre aquesta decisió per voluntat pròpia”. Querol assenyala “grans diferències en la composició” de la llet materna, “un líquid viu (cèl·lules vives, immunoglobulines...)”, davant d’un de sintètic, sense vida. “Tot i que encara queda molt camí per fer -diu-, ara en sabem molt més per decidir”. I matisa: “Per decisió pròpia, tot i que hi tenim el dret, es perd de vista un factor molt important: la salut del nadó i de la mare”. Demana respecte es decideixi el que es decideixi: “Les dones que no donen el pit per decisió pròpia no se’n senten, de culpables; en tot cas són els altres els que poden fer-los sentir culpables”. “Sí que hi ha pressió per donar el pit -admet Querol-, tot i que, que jo sàpiga, es respecten les decisions”. Lamenta que els professionals no sempre aconsellin amb prou coneixement de les eines que són a l’abast de les mares lactants.

ALTERNATIVA VÀLIDA

Querol indica que la tetina resol, en bona part dels casos, escenaris de poc suport i massa dificultat: “La majoria d’abandonaments de la lactància materna es donen per pressió dels altres i per la pròpia incapacitat [per falta de recursos] de tirar endavant; també la soledat, en aquest moment vital, esclata amb força”.

Malgrat la prèdica pro pit, dos de cada deu nadons prenen només biberó quan surten de l’hospital, quasi la meitat al cap de sis mesos i tres quartes parts al cap d’un any. Tot plegat a pesar que només un 2% de les mares no poden donar el pit: “Fins i tot una mare que no produeixi prou pot combinar la seva llet amb l’artificial. Sempre és millor -diu Querol- una lactància mixta que una d’artificial”. I no ens n’oblidem: “La lactància materna afavoreix el vincle, i això és importantíssim per al desenvolupament òptim dels infants”. Ara, no és l’únic camí: “He acompanyat mares que donen biberó i he vist vincles molt ben establerts”, remarca.

Un mes enrere, un estudi de la Universitat del País Basc afirmava que nou de cada deu embarassades volen donar el pit, i que alleten més -i més mesos- les que tenen estudis i feina, tenacitat, hàbits saludables i formació maternal. Mare de dos nens, de tres anys i de quatre mesos, Norma Vidal compleix totes les condicions però alimenta el seu segon fill, el Guillem (a qui veiem a la foto), amb llet de fórmula, per un tràngol amb el primer, el Nil, que va fer pit dos mesos i mig -i “té una salut de ferro”-. “Vaig tenir moltes ferides des del primer moment perquè el nen tenia fre lingual. Després l’hi van tallar però no va acabar de millorar: no guanyava prou pes i jo vaig tenir tres mastitis”. Amb el Guillem, en canvi, la cosa ha anat diferent: “Després de saber el sacrifici que comporta i de pensar que, tenint un fill gran, donar el pit podia limitar la meva autonomia amb ell, vaig pensar que no volia tornar a passar per tot això”.

Des d’aleshores ha topat amb insolidaritat, incomprensió i fins i tot intolerància: “No només no li dono el pit perquè no em ve de gust i no m’hi sento còmoda, sinó perquè crec que també és el millor per al meu altre fill. També crec que, en els últims anys, hi ha hagut un boom a favor de la lactància materna. En conec els beneficis, però cadascú ha de ser lliure de fer el que vulgui”. Culpa? “La culpa ara ja no hi és, però en un primer moment sí que hi va ser”. En definitiva, però, la clau és una altra: “La meva ginecòloga em va dir que el que fos millor per a mi seria el millor per al meu nadó”.

"No li dono el pit perquè no em ve de gust i no m’hi sento còmoda, sinó perquè crec que també és el millor per al meu altre fill"

Norma Vidal

El balanç, ben bo: “El principal benefici és que l’alimentació del petit no recau només en una sola persona”. I més coses: “Saps quina quantitat menja i pots controlar-ho”. El pare, Albert Segura, hi afegeix: “Tot i que és una decisió que, a priori, pot semblar difícil o injusta per al Guillem, és la millor per a la nostra família”. Resultat: “Tots estem més relaxats i el Guillem ho agraeix. I d’aquesta manera la tasca és totalment compartida”. El bibi té, també, molt poder. I cada mare, l’última paraula. Només faltaria.