Parir com a casa
Després d’anys en què els parts han estat molt dirigits i medicalitzats, cada dia hi ha més dones que demanen poder parir en un espai que els ofereixi comoditat i calidesa. Una opció, en auge però força desconeguda, són les cases de naixements
Al Regne Unit, una dona amb un embaràs de baix risc pot escollir entre parir a l’hospital, donar a llum a casa o fer-ho en una casa de naixements. Totes tres opcions estan incloses a la Seguretat Social del sistema anglès, un referent mundial que encoratja les dones a parir fora de l’entorn hospitalari, seguint les recomanacions de l’OMS d’atendre els infantaments amb una baixa intervenció mèdica.
A partir dels anys seixanta el part s’ha anat medicalitzant, però l’evidència científica fa anys que pressiona per un canvi de model. Per això, des de principis del segle XXI, molts països europeus han anat apostant per crear cases de naixements dirigides exclusivament per llevadores, sigui dins mateix dels hospitals o com a centres independents.
A Espanya, l’hospital valencià de Manises va ser pioner a obrir una casa de parts l’any 2014. L’espai triplica la mida de la resta de sales de l’hospital i compta amb una banyera on es pot dilatar i parir. La sala està decorada amb fusta i pintada amb tons càlids, hi ha pilotes, lianes de tela, una cadira de parts i un escalfador d’aigua per poder fer infusions, entre altres detalls. A la sala, controlada en exclusiva per llevadores, la dona disposa del temps que li calgui per poder parir sense intervencions que pretenguin accelerar-li el part, i s’hi utilitzen mètodes alternatius a l’epidural per pal·liar el dolor.
Segons explica el llevador Guillermo Gallagher, l’espai es va obrir per petició de les mateixes professionals del centre per garantir un part natural a les dones que el demanaven, i va ser una treballadora de Manises, formada al Regne Unit, qui va assessorar sobre com havia de ser la sala. “Les parets estan insonoritzades, no hi ha instruments mèdics visibles, donem la possibilitat de posar música i es recrea una intimitat com més propera a una llar millor”, explica Gallagher.
L’èxit de les bones pràctiques de l’hospital de Manises és tal que el 40% de les dones que atenen hi acudeixen de fora de la seva àrea d’influència, i fins i tot n’han atès alguna que ha vingut en cotxe des de Múrcia després d’haver trencat aigües. El 2016 van demanar la sala de parts un 10% de les dones i quatre de cada deu van acabar parint-hi sense ser derivades a una unitat convencional perquè ni hi va haver complicacions ni van acabar demanant l’epidural.
A Catalunya, la Generalitat projecta començar a obrir cases de naixements en hospitals públics per fer un gir cap a un model d’atenció al part més respectuós i natural. De moment, quatre centres propers a Barcelona han demanat acollir-ne una, i actualment se n’estan redactant els projectes de construcció. Un és l’Hospital General de l’Hospitalet de Llobregat. El coordinador del programa d’atenció al part de la conselleria de Salut, Ramon Escuriet, subratlla que cada cop més països aposten per aquest tipus d’infraestructures i Catalunya vol seguir aquesta via “perquè està demostrat que les dones tenen més probabilitat d’acabar el part sense intervencions innecessàries en una casa de parts que en una unitat obstètrica convencional”.
UN REPTE A CATALUNYA
En aquesta línia, la conselleria ha creat un grup de treball format per llevadores i altres professionals que ha començat a reunir-se aquest mes de març per determinar quins hospitals poden començar a introduir cases de parts. “S’ha d’estudiar el context, veure què ens estan demanant les dones i quines possibilitats de finançament trobem”, exposa Escuriet. La idea és començar pels centres que han demanat adherir-se al projecte, “i després continuar plantejant l’equitat territorial” perquè totes les catalanes puguin optar a aquest tipus d’atenció.
Per aconseguir-ho, serà necessari que es pugui escollir lliurement l’hospital on es vol parir, cosa que actualment no es permet si no és d’urgències. Tot i les limitacions actuals, són moltes les dones que fan quilòmetres per poder parir allà on creuen que seran més ben ateses, com passa, per exemple, amb l’Hospital Santa Caterina de Salt, un centre públic reconegut per les seves bones pràctiques en atenció al part respectat que acumula molta demanda de fora de la seva àrea. “Això, per exemple, ens està dient alguna cosa i hem d’adaptar-nos a allò que les dones estan demanant. Les intervencions excessives comporten riscos i donen pitjors resultats. I quan una cosa està tan clara i demostrada per molts estudis científics, el sistema ha d’obrir els ulls”, diu Escuriet.
Però mentre la iniciativa no arrenqui als hospitals públics, les parelles que no volen tenir els seus fills ni a l’hospital ni a casa poden optar per alguna de les dues cases de parts privades que funcionen a Catalunya, tot i que totes dues també atenen parts domiciliaris. Migjorn, la primera de l’Estat (i de la qual veiem imatges en aquest reportatge), va obrir fa 17 anys a Sant Vicenç de Castellet, a cinc minuts de l’hospital de Manresa, com a iniciativa de la ginecòloga Montserrat Catalán i la llevadora Àngels Flor. Des de llavors, han atès més de mil parts, amb un percentatge de trasllats a l’hospital del 15% i una ràtio total de cesàries del 5%, molt inferior a la dels hospitals públics, amb una mitjana del 25% (a la sanitat privada arriba fins al 30%). A Migjorn hi treballa un equip de tres llevadores fixes i dues de reforç, i compta amb una dotzena de col·laboradores de diferents especialitats. Dos apartaments amb banyera, una habitació doble i una cuina per passar l’estada com si s’estigués a casa, a més de sales per fer tallers i passar consulta, en completen les instal·lacions.
ÉS SEGUR?
Adela Atero, que hi és des de fa sis anys com a llevadora, assegura que els parts a Migjorn són tan segurs o més que a l’hospital. Admet que la societat ho veu com una opció estranya perquè després de dècades de molt d’intervencionisme mèdic “s’ha perdut el costum de parir en la intimitat d’una casa”, però també perquè s’associa a com eren els parts domiciliaris abans, quan no es tenien ni els coneixements ni els recursos de què disposen els professionals que els atenen avui dia. “Nosaltres portem un maletí amb el mateix que utilitzaríem a l’hospital en un embaràs de baix risc i fem el mateix en cas d’haver de frenar una hemorràgia”. Matisa, però, que encara que poden subministrar medicaments si són necessaris després del naixement, no ho poden fer fins que el nadó no ha nascut. “Si cal medicació abans que acabi el part, el nadó ha d’estar monitoritzat per veure com evoluciona. I en aquest cas ens traslladem a l’hospital”. Si cal anar-hi, abans de marxar avisen per telèfon a la sala de parts de l’Hospital de Manresa, on els esperen amb tot preparat. “Com si haguéssim trucat des d’una altra planta del centre”.
A Igualada, la llevadora Maria Teresa Moncunill va obrir fa set anys Aura Naixement, la casa de parts que havia somiat tota la vida. És a escassos cinc minuts de l’Hospital d’Igualada, on Moncunill treballa un dia a la setmana. La llevadora, que viu amb la seva família als baixos d’Aura, ha atès 70 parts des de la seva obertura, dels quals 50 han tingut lloc a Aura i 20 han acabat a l’hospital, ja sigui perquè durant l’embaràs ha valorat que era la millor opció o per trasllats decidits a últim moment. Amb tot, parir a una casa de parts privada no és una opció a l’abast de tothom: fer-ho té un cost d’uns 2.000 euros. Però és una oferta que té demanda. Migjorn i Aura han atès parelles que vivien a centenars de quilòmetres, fins i tot en altres continents.
