Violència obstètrica en temps de pandèmia

“La llevadora, sense avisar-me, em va fer la maniobra de Kristeller unes quantes vegades. El ginecòleg, sense avisar, em va fer una episiotomia i va utilitzar fòrceps, ja que el nen no volia sortir. Vaig patir com mai a la meva vida. I arriba el nen i estic una mica en estat de xoc, perquè de tot el que havia explicat al pla de part no es va respectar res de res”. “Per tot el tràngol que vaig passar, he patit depressió, malsons, angoixa i no m’agrada estar sola. Vaig buscar ajuda professional i vaig iniciar una teràpia amb una psicòloga especialista en aquests casos, que em va confirmar que havia estat víctima de violència obstètrica i em va diagnosticar estrès posttraumàtic. Sis mesos després, segueixo amb teràpia i en tinc per temps”. Són només dos de la gran quantitat de testimonis que recull l’informe Violència obstètrica en pandèmia a Catalunya, que ha fet públic Dona Llum - Associació Catalana per un Part Respectat. Les experiències es van recollir a través d’una crida feta per xarxes socials a finals del mes d’agost i en el marc d’una cerca de testimonis per a un posterior documental que ha d’abordar les situacions de violència obstètrica detectades a Catalunya a partir de la declaració de l’estat d’alarma.

“Les dones ens deien que parien soles o que anaven a les visites soles, que hi havia una sensació encara més important d’abandonament o, quan arribaven els professionals, d’intervenció. No s’explicava res del que se’ls feia. Com si haguessis d’estar agraïda perquè en temps de pandèmia t’estiguin atenent. També ens deien que se les separava més dels seus nadons”, explica Marta Busquets, presidenta de Dona Llum, arran dels testimonis recollits. També reconeix que, des de l’associació, tenien la sensació que aquesta situació ja feia temps que s’estava produint en el context de l’emergència sanitària. “Hem viscut amb molta impotència tot el que ha passat perquè pensem que hi ha moltes mesures que s’han dut a terme que no es justifiquen pel fet que hi hagi una pandèmia. Pensem que el sistema s’ha replegat una mica en si mateix, ha aprofitat la pandèmia per col·locar-se on realment està còmode, que és en l’intervencionisme, i en deixar les dones soles perquè donen menys problemes”.

Busquets, que assegura que han atès molts dubtes i sol·licituds d’orientació després de les experiències viscudes, afirma que, en aquest context, també cal fer un gran treball de pedagogia perquè les dones puguin conèixer els seus drets davant situacions com les que reflecteix l’informe i, d’aquesta manera, intentar evitar conseqüències negatives posteriors. “Moltes dones que s’acosten a l’associació tenen problemes psicològics o psiquiàtrics, trastorns d’estrès posttraumàtic i dificultats per establir la lactància o, fins i tot, per vincular-se amb els seus nadons”, afegeix.

“Quan hi ha restriccions, sigui per protocol o per necessitats del sistema sanitari que tenen a veure amb la vida de les gestants, evidentment que poden haver-hi situacions de violència, com per exemple que no deixin entrar un pare en una ecografia”, reconeix Alba Pallisé, llevadora i vocal de l’Associació Catalana de Llevadores (ACL). Explica que el departament de Salut va propiciar que no prosperessin situacions com aquestes amb uns protocols en què es consideraven totes les circumstàncies. “És cert, però, que hi ha casos en què no va poder ser així. Aquestes situacions de crisi comporten oportunitats per al sistema de cara a consolidar millores i drets però, a la vegada, comporten un retrocés perquè la mateixa situació provoca que hi hagi aquestes directrius que, evidentment, des de l’associació i com a llevadores no voldríem, com retallar els drets de ningú”, observa Pallisé.

“Potser sí que hi ha hagut un cert relaxament en segons quins llocs, però no en tots”, expressa Elena Carreras, cap del servei d’obstetrícia i ginecologia de l’Hospital Universitari de la Vall d’Hebron i presidenta del consell assessor per les polítiques de gènere al departament de Salut. Carreras reconeix que el nom de violència obstètrica no els agrada però que, malgrat això, s’ha d’aconseguir reduir a zero. “S’ha d’erradicar tota la que és conscient i començar a treballar amb la que es fa sense adonar-se’n, que aquesta és la complicada”. També assenyala que l’element clau és la comunicació entre els professionals i les famílies. “Si no es parla, el problema és que aleshores hi ha coses que s’han de fer o que són aconsellables de fer que poden acabar sent demonitzades, com ara les cesàries. Són una eina extraordinària que ha salvat moltes vides de mares i criatures. Si està indicada, el problema no és fer una cesària o no, el problema és que no es pugui pactar amb la mare, que la mare no sàpiga per què se li fa, que no doni el seu consentiment perquè se li faci o que el doni sense ser-ne conscient”.

“Nosaltres vam tenir la consciència que el que estava passant deixava les dones soles en el moment del part”, explica Carreras. Per això, l’Hospital Universitari de la Vall d’Hebron va decidir que la persona que acompanyés la dona en aquest procés s’aïllés amb ella a tot arreu. També van instaurar una política d’altes precoces i un circuit amb l’atenció primària perquè les mares fossin visitades a casa per una llevadora. “Això volia dir que estaven molt poc temps a l’hospital però, en canvi, l’atenció se’ls oferia de manera personalitzada al seu domicili. Això ho hem mantingut perquè és una atenció de molta qualitat”, assenyala.

“Els sanitaris tenim una feina preciosa, especialment en l’àmbit de l’obstetrícia, que és acompanyar naixements, però les pràctiques van canviant amb els anys i ens hem d’anar actualitzant. A més, les famílies cada vegada estan més informades”, exposa Pallisé, que indica que, en casos de violència obstètrica, s’ha de ser humil, revisar les pràctiques que es duen a terme i no negar mai la vivència d’una persona que s’ha sentit maltractada en un servei. “El que no podem fer és que la nostra condició de sanitari acrediti prendre decisions sense comptar amb l’opinió de les famílies. Això ho estem canviant com a sistema i anem en aquest camí. Una complicació en el part no justifica mai que no puguis demanar l’opinió a la mare i a la família”. Pallisé també incideix en el fet que els sanitaris han d’acceptar les decisions de les famílies malgrat que, de vegades, no siguin les més acurades a les necessitats d’un sistema sanitari, d’un servei o de l’opinió del personal que les atén. “Els col·lectius sanitaris ens estem posant les piles i revisem les pràctiques obsoletes. Fa anys que intentem fer medicina basada en l’evidència i per això sabem que hi ha pràctiques, com induir parts sense criteri mèdic, que comporten uns riscos per a les famílies. Igual que ens estem actualitzant en evidències científiques, ens hem d’actualitzar en comunicació, assertivitat i, sobretot, en consentiment informat”.