Superembarassades: quan les autocures es tornen aclaparadores

Barcelona“He de fer exercici, he de fer natació, he de fer ioga o meditació, que em toqui el sol, però no massa”, diu l’Ana, de 37 anys, i embarassada de set mesos. “Quan creus que ja fas prou, has de començar amb el massatge perineal i també amb la pilota de pilates i, si pots, fer manteig [massatge pelvià amb un mocador]”. Ella ha sentit que hi havia moltes coses que estaven a les seves mans per assegurar-se que l’embaràs i el naixement anessin bé en una preparació que “mai s’acaba”, i que “es converteix en una exigència imperativa”, atiada per la sensació que no podia posar en risc l’embaràs, perquè potser no tindria més oportunitats. 

De les creadores de les superdones o les supermares, que s’exigeixen la perfecció en totes les esferes de la vida per imposicions d’una societat que els ha obert les portes al món laboral, però no els ha alliberat de les tasques reproductives, arriben les superembarassades, que senten que s’han de preparar per a un part i una criança amb els recursos infinits que tenen a l’abast. “No en saps res i investigues i... sorpresa! Hi ha sobreinformació, perquè hi ha un gran negoci darrere el món de l’embaràs. Cursos, preparació, refugis, tot privatitzat via pagament”, diu la Lucía, que acaba de donar a llum el seu segon fill, i que opina que aquesta informació hauria de ser part de la nostra educació molt abans de passar per un embaràs. Aquesta oferta, que pot resultar aclaparadora, resta hores, una vegada més, a l’organització del temps de les dones, i suposa un cost econòmic per a la meitat de la població que, ja d’entrada, cobra 6.200 euros anuals menys de mitjana. “En un món en què estàs treballant vuit hores diàries, no tenim temps per fer totes aquestes coses que li faran bé al teu cos i faran que el teu nadó neixi sent el Dalai Lama”, bromeja la Lucía. 

“L’exigència és bona si vols anar a ioga o llegir lectures que creus que seran bones per al teu part. Però si el teu dia està orientat a aquestes activitats i no tens cap moment de plaer, tenim un problema: actues des de l’obligació i l’autocura es converteix en autoexigència”, explica la psicòloga Júlia Martí, que recentment ha escrit Mujeres que se exigen demasiado (Roca Editorial). Per a Sam Lipquin, psicòloga perinatal a Pell a pell, que considera que les embarassades s’han convertit en un objectiu més de la societat de consum, el límit és “quan aquests mandats passen a desconnectar-te del que tu necessites i del teu benestar”.

Per regular-ho, afirmen que menys és més. Mentre Lipquin proposa “apagar una mica el soroll de fora i validar la intuïció”, Martí aposta per prioritzar i programar perquè l’exigència no es torni “una bola de neu” i “buscar micromoments d’autocura no productiva” com ara “prendre's una orxata al sol” o “llegir un llibre mentre em prenc el cafè”. 

Però d’on ve aquesta autoexigència, que afecta les dones en totes les esferes de la vida, des de l’autoimatge i fins a la vida laboral i de parella? Per a aquestes dues especialistes, la culpa juga un paper fonamental. La vivència de la Lucía ho confirma. Ella sentia culpa quan no arribava a fer tot el que volia, però sobretot quan es posava nerviosa, perquè “el gran truc de l’embaràs se suposa que és estar tranquil·la”. “Et diuen que et preparis per no dormir, estàs experimentant canvis dels quals no tens ni idea, per als sanitaris tot és normal... Amb tot això, estigues tranquil·la”, ironitza. “Ens han venut un embaràs idealitzat com una època en què has d’estar superconnectada i moltes no ho viuen així. Hi ha molta llum, però també hi ha moltes ombres”, adverteix Martí. “No tot és tan meravellós, no m'agrada el meu cos, no em trobo bé. No estic fent prou exercicis de força?”, continua Lipquin. La psicòloga perinatal explica que l’ambivalència és normal en aquest moment de creació de la identitat materna, i com que hi ha “poca visibilitat i està tan poc validat”, es viu amb confusió. Davant d’això, proposa un acompanyament de psicologia perinatal al part a la sanitat pública per poder-ne parlar: “No és real com s’ha visibilitzat l’embaràs, el part i el postpart. L’imaginari no és el que ens trobem”.

Quin és el paper dels homes?

L’embaràs és la primera baula de les desigualtats en la parella heterosexual en l’esfera de la maternitat i la criança. “Les dones s’inicien en la maternitat des de l’embaràs, però els homes sovint ho fan des del naixement i, a vegades, fan tard”, afirma Lipquin, que admet que és difícil perquè no viuen els canvis físics. Tot i que la parella de l’Ana s’ha involucrat al 100% amb la preparació al part, ella també veu una “desigualtat insalvable”: “El cos és meu”, expressa amb rotunditat. Tot i així, considera que podria ser més igualitari si l’acompanyés, per exemple, quan surt a caminar o si fes ioga amb ella. Per a Martí, que és terapeuta de parella, la negociació podria ser clau, també a l’hora de finançar les autocures que ella anomena productives, com ara la natació o el ioga, en la mesura que sigui possible. 

Amb tot, els homes estan agafant terreny encara que sovint continuen sentint que tenen un rol accessori en l’embaràs. El sociòleg Vicent Borràs, investigador del Centre d'Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el Treball (QUIT), afirma que cada vegada hi ha més homes als cursos de prepart, però que molts se senten exclosos durant el postpart. “El que sabem pels estudis és que l’home s’implica si està sol”, afirma Borràs, que anima les dones a cedir espai durant la criança. El mateix passa amb l’embaràs: “No cal llegir-te 150 llibres perquè, llavors, tu ets la supermare i ell no en té ni idea, i has establert una diferència bestial”, apunta. Evidentment, és una situació recíproca: “Les dones no cedeixen i ells no volen pensar. Els va de conya”. Tot i que el repartiment de tasques cada cop és més igualitari i les dones han reduït en els últims deu anys 77 minuts al dia en tasques de la llar, no ha deixat d’augmentar el temps que dediquen a la cura de les criatures, explica. La causa està probablement en l’endarreriment de la maternitat i la baixada de natalitat, que fa que tinguem menys fills i més desitjats, i això produeix que els posem –considera– “massa al centre del món”.

Parar o no parar

“Em van dir que aviat hauria d’agafar la baixa i em vaig enfadar”, explica la Mariona, que està de tres mesos. En contraposició, la Nerea, embarassada de set mesos, ha notat com s’espera “que faci exactament el mateix que abans” i ja troba a faltar la conciliació: “No tens una baixa abans de parir, has d’agafar una baixa per malaltia comuna, perquè et fa mal les cames, l’esquena, o et genera ansietat”. 

“Hi ha dos extrems: qui tracta l’embarassada com una dona malalta que no pot fer res, infantilitzada com una nena; i l’altre extrem, en el qual hi ha qui fa com si no estiguessin embarassades: com més aguantis a la feina, millor”, diu Lipquin, que considera que cal portar un embaràs conscient i tenir presents els canvis “sense arribar a invalidar o inhabilitar, però entenent que necessiten un acompanyament específic”. L’Alejandra, embarassada de cinc mesos, intenta escoltar-se a ella mateixa i rebaixar l’expectativa. L’objectiu?: “No caure en el fet que la sobreinformació i el sobreestímul sigui més important que gaudir de l'embaràs”.