“No hi ha batec, vesteix-te”: així és viure en silenci un avortament precoç

BarcelonaLes dones hem assumit fins a tal punt que un embaràs es pot truncar precoçment que no l’anunciem fins que han passat 12 setmanes, el primer trimestre de la gestació, quan es produeixen la majoria de pèrdues gestacionals. Són tan freqüents –és la complicació obstètrica més comuna– que les hem normalitzat però, de retruc, invisibilitzat i silenciat. A vegades, l'embaràs s'interromp abruptament abans fins i tot d'haver-lo donat a conèixer i és com si mai hagués existit. "Ja en tindràs un altre". "No era pràcticament res". "Passa sovint". "És com una regla". Són frases que totes les dones que hem patit pèrdues gestacionals hem sentit algun cop.

"Des de l’obstetrícia clàssica ens havien ensenyat que les pèrdues precoces són freqüents i que no passa res, que les dones hi estan habituades. I és així com neix la seva invisibilització", assegura la cap de ginecologia i obstetrícia de l'Hospital de Sant Pau, Elisa Llurba, que constata que gràcies a la tasca de famílies i de professionals les pèrdues neonatals més tardanes –les que atribuïm a fetus amb cara i forma de nadó– ja s’han visibilitzat i s’ha format els professionals per atendre-les, però no passa el mateix amb les pèrdues precoces.

Són aquelles que es produeixen per sota de les 12-14 setmanes de gestació, quan la dona encara no té una panxa visible, quan en molts casos encara no ha donat la notícia, quan no té la forma que associem amb un nadó. "Són l’última frontera de l’obstetrícia", segons Llurba. Es calcula que al voltant d'un 15-20% dels embarassos es trunquen abans de la setmana 12 i un 5% més abans de la setmana 22. I entre un 4-5% són avortaments de repetició (quan la dona té 3 o més pèrdues gestacionals). Sense comptar els embrions que en reproducció assistida no arriben a implantar-se.

Per trencar aquest silenci el Grup AFIN de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), en col·laboració amb la Universitat d'Alacant i el Servei de Ginecologia, Obstetrícia i Reproducció Assistida de l'Hospital de Sant Pau, ha desenvolupat el projecte de recerca Pèrdues reproductives primerenques: del malestar físic i emocional invisible al possible dol personal, familiar i social, liderat per Diana Marre (UAB), María José Rodríguez Jaume (UA) i Elisa Llurba (IIB Santa Creu i Sant Pau). L'objectiu del projecte és visibilitzar aquesta realitat i identificar les necessitats d'assistència i acompanyament d'aquestes dones i les seves famílies.

Per començar, no hi ha un registre d'avortaments espontanis. "No sabem quants n’hi ha a Espanya, no està reconegut legalment, compta com a 'restes avortives' i hi ha una absència de protocol i una carència d’atenció psicològica perquè es considera que «això no és res», «ja en tindrà un altre», a diferència de qui el perd a les 24 setmanes, per exemple, perquè llavors sí, ja tenia forma de nadó", sosté Llurba. Però l’experiència del dolor "no està relacionada amb les setmanes de gestació", afegeix la sociòloga Maria José Rodríguez.

Manca de recerca

Com que es considera una complicació obstètrica freqüent, fins que no s'han tingut tres avortaments no es planteja fer un estudi o proves per esbrinar-ne la causa. "I ja anem tard", observa la ginecòloga i investigadora de l'Hospital de Sant Pau, CristinaTrilla, que ha obtingut una beca per estudiar els avortaments precoços. A més, amb l'augment de l'edat de la primera maternitat, per a algunes dones pot ser la seva última oportunitat per ser mares. "Encara existeix la idea que un avortament és normal o entra dins del que es considera mala sort", diu Llurba. I això també explica que hi hagi poca recerca.

"Els estudis són limitats i hi ha factors que poden contribuir a un avortament però no indiquen necessàriament causalitat. S’ha estudiat tan poc i de forma tan esbiaixada que no tenim una imatge completa", observa Trilla, i afegeix que per a la dona té "un cost emocional important" no tenir respostes. "Oi que fem autòpsies a persones de 75 anys i també costen molts diners? Igual d’important és en un embaràs", afegeix aquesta ginecòloga, que creu que hi ha un biaix de gènere en salut que pot explicar aquesta manca de recerca. "S'han investigat poc perquè els avortaments els patim les dones", sosté. "I no hi ha un registre nacional d'avortaments perquè no se li ha donat la importància que té ni s’ha reconegut", afegeix.

Un avortament té un cost per a la dona que el pateix i la seva família, però les professionals que han participat aquest octubre, coincidint amb el mes del dol perinatal, a la jornada Pèrdues gestacionals primerenques: enderrocant tabús a l'Hospital de Sant Pau, també van apuntar que té un cost social, ja que en un entorn en què cada cop es tenen menys fills, "cada avortament és una família que queda incompleta". A més, no tenir aquell fill desitjat és la primera conseqüència a curt termini, però també hi ha conseqüències "sobre la salut mental, complicacions obstètriques en un següent embaràs o riscos metabòlics i cardiovasculars en el futur. Les pèrdues són un indicador de futurs problemes en les dones", assegura aquesta ginecòloga.

Establir la causa d'un avortament és difícil, ja que acostuma a ser multicausal. "Hi pot haver una causa cromosòmica –un 60% dels casos pot ser per causes genètiques– però el percentatge va baixant a mesura que sumes avortaments perquè probablement hi ha altres causes", explica Cristina Trilla.

Malgrat que les societats científiques internacionals parlen d’esperar fins a un tercer avortament per fer un estudi, alguns obstetres ja el fan a partir del segon. A l'Hospital de Sant Pau està en funcionament des del febrer una unitat especialitzada en pèrdues del primer trimestre que fa diagnòstic a partir del segon, i en alguns casos del primer avortament.

Com comunicar-ho

De les entrevistes realitzades per al projecte d'investigació del grup AFIN, l'Hospital de Sant Pau i la Universitat d'Alacant es desprèn que el patiment i el procés de dol associat als avortaments no depenen de les setmanes d'embaràs, de la mida de l'embrió, de si es tenen o no fills o de si s'han experimentat altres pèrdues anteriorment. També cada persona ho rep de forma diferent. N'hi ha que només ho expliquen a l'entorn més íntim i d'altres que busquen espais públics de suport. N'hi ha que li posen un nom i d'altres, que no. N'hi ha que fan un ritual i n'hi ha que no fan res. I hi ha per a qui ja era un fill i ho viuen com una mort mentre que altres no ho viuen així. "Per això s'ha de saber escoltar i preguntar a les dones com sentien aquell embaràs. Com entenen el que els està passant i com volen que ens hi referim perquè n'hi ha que no ho sentien com un fill i tampoc s'ha de provocar un problema on no n'hi ha", explica la llevadora de l'Hospital de Sant Pau, Maria Llavoré. "Encara que fos de vuit setmanes, per a mi era el meu nadó", deia, en canvi, una de les dones entrevistades.

Un altre dels temes que va sorgir a l'estudi és la importància de les paraules, ja que tenen un "impacte significatiu tant en qui les escolta com en qui les expressa", explica Diana Marre, directora del grup de recerca AFIN (UAB). "Donar la notícia sempre és difícil. Quan veig que no hi ha batec sempre intento dir-ho ràpid, perquè et veuen la cara, no s’ha d’ocultar res i s’ha de respectar els seus silencis", diu Cristina Trilla, que constata que encara falta molta formació entre els professionals. "Aprens amb l’experiència a costa d’assaig-error", afegeix. Segons Llavoré, els sanitaris saben controlar molt bé el dolor físic, però no tant l'emocional.

Hi ha pèrdues que es detecten després d'experimentar símptomes –sagnat, dolors abdominals, molèsties– i s'acostumen a confirmar en un servei d'urgències i d'altres, en un control rutinari: el temut "no hi ha batec" quan t'estan fent una ecografia. Algunes de les dones participants en l'estudi lamenten el canvi de vocabulari dels professionals sanitaris abans i després de detectar-se que no hi ha batec. "Arribes i et diuen: «anem a veure el nadó», i després, quan no hi ha batec, ja passa a ser restes avortives". En funció de com es doni el diagnòstic també dependrà com es viurà l'experiència de la pèrdua. A vegades només cal mirar als ulls o donar la mà. I respectar el seu temps i silencis. "Perquè nosaltres no coneixem aquella persona, no sabem quin és el seu bagatge, la seva relació amb la mort, el que ha passat abans i a vegades és només donar temps i esperar, no cal gaire més, en realitat", diu Trilla.

Les participants assenyalen que aquesta "manca de sensibilitat" també es dona en la família, l'entorn laboral o les amistats, que diuen frases com ara «no passa res, ja et tornaràs a quedar embarassada», «això és que no havia de ser» o «ja tens un fill», sovint amb la millor de les intencions o perquè no tenen més recursos.

Més informació

L'estudi posa de manifest que si bé s'han produït canvis legislatius rellevants i s'han millorat els protocols d'atenció a les pèrdues durant el segon i el tercer trimestres de gestació, aquestes millores no han arribat a les del primer trimestre. Immediatament després de diagnosticar la pèrdua, mentre la dona i la seva parella l'estan gestionant, els professionals acostumen a plantejar les opcions per acabar amb l'embaràs si encara no està en curs: esperar que es desencadeni fisiològicament, desencadenar-lo amb fàrmacs o fer un raspat. Acostuma a ser una decisió difícil per a la gestant i que ha de prendre ràpid, sense temps ni espai per valorar les opcions. Per això, algunes es penedeixen després de la decisió presa, sobretot pel desconeixement del procés d'expulsió amb fàrmacs a casa.

Les dones reclamen més informació del que suposa passar per un avortament quirúrgic (raspat) o farmacòlogic: saber què és el que experimentaran i veuran. "A una de les dones li van dir que seria com una regla forta i va ser un part, el va expulsar al vàter i deia ‘el que no vaig fer amb una mascota ho vaig fer amb el meu fill’", explicava la investigadora del grup AFIN Lynne McIntyre en la jornada celebrada a Sant Pau. "Jo vaig parir, no va ser una expulsió de restes avortives, com diuen ells. Vaig sentir dolors, contraccions, el meu cos va passar per un part", expressa una altra de les dones entrevistades. "En la majoria de casos acaba en un procés quirúrgic, però no s'hi dona cap tracte especial, és com una intervenció de genoll o d'apèndix, i això ho hem intentat canviar perquè no és una apendicitis, aquesta dona ha perdut el seu fill", constata Elisa Llurba.

Les associacions de famílies estan trencant tabús i també reticències institucionals, com per exemple veure les restes d'un raspat, cosa que no es preveu en els protocols, o que una dona s'endugui el cos del seu fill de 14 setmanes. "Els professionals de la salut els diuen «no veuràs res» però sí, veuran una cosa que no han vist mai, a diferència dels sanitaris, que sí que han vist restes avortives abans", explicava a la jornada Alexandra Desy, investigadora del grup AFIN.

També es posa de manifest en l'estudi que les dones necessiten un espai d’intimitat per pair-ho –i no altres embarassades o dones amb nadons al costat–, informació clara, llenguatge sensible, que es tingui en compte la parella, reconeixement jurídic i social i alguna mena de tractament de les restes avortives més enllà de "llença-ho al vàter".

Els resultats d'aquesta investigació, en definitiva, mostren que les pèrdues del primer trimestre de l'embaràs es minimitzen amb l'argument que són normals o entren dins del que és esperable estadísticament, però mentrestant les dones les continuen patint i no s'han investigat prou.