Néixer després de la pèrdua: els nadons arc de Sant Martí

La tristesa i la culpabilitat són els dos sentiments que Mireia Aznar explica que van envair-la els dies posteriors al 27 de setembre del 2021, quan va perdre el nadó que esperava estant de gairebé nou setmanes de gestació. “Tot anava bé però tenia un hematoma que s'havia d'anar absorbint a poc a poc. La doctora no li donava gaire importància”, recorda. “Va ser molt dur, més que res perquè no t'ho esperes”, afirma Aznar. "La il·lusió t’envaeix des del primer dia i sempre penses que no et pot tocar a tu, tot i saber que 1 cada 4 dones tenen avortaments al primer trimestre”, afegeix.

Les dones que han patit una pèrdua gestacional solen viure un nou embaràs amb molta por i incertesa. Tal com matisa Clara Garcia, llevadora del grup de treball de dol perinatal de l’Associació Catalana de Llevadores, la por és sobretot “per si passa el mateix novament, tant si se sap quina va ser la causa com si no”. La sensació de desconeixement, de confiança plena i cega en els controls de l’embaràs, “així com la innocència de pensar que aquestes coses no passen si fas tot el que recomanen professionals sanitaris ja no hi és”, afegeix Garcia.

"Travessar el procés de dol"

Preguntada per com cal treballar aquest tipus de dol, la psicòloga perinatal Paola Roig apunta que ella prefereix parlar “de travessar el procés de dol, o d’elaborar o integrar la pèrdua”. Com a societat, lamenta, “volem que tot passi ràpid, especialment el malestar, com si fos possible transitar per un procés de dol sense sentir la pena o el dolor”. Així mateix, Roig valida totalment la por que se sent durant aquests embarassos, anomenats arc de Sant Martí. “Hi ha una part de la por que forma part del procés i hem de poder transitar-la”, assenyala. També pot ajudar, afegeix la psicòloga perinatal, connectar amb la confiança, és a dir, “confiar en els nostres recursos i en les nostres capacitats per fer front a tot allò que vingui”. De fet, aquelles dones i parelles que després de la pèrdua decideixen tornar a intentar-ho, tot i la por i l’angoixa, “ja s’hi estan enfrontant d’alguna manera”, puntualitza. En aquest sentit, Roig apunta que no hi ha cap temps prudencial per tornar a intentar-ho, però el que sí que cal “és poder parar, escoltar-se, donar lloc a totes les emociones que es mouen, entendre per què ens corre tanta pressa o per què volem esperar”.

Mireia Aznar recorda que, després de la pèrdua, tant la seva parella com ella estaven molt tristos. Així i tot, tenien clar que volien buscar un nou embaràs. Abans, però, van fer un comiat al nadó estrella. “De cop i volta passes de tenir el teu nadó a dins a no tenir-lo i el comiat ens va ajudar a entendre que ja no hi era”, subratlla. Tot i plorar molt, “sobretot quan mirava al cel i veia una estrella”, la Mireia no podria treure’s del cap la idea de tenir un fill. “Vaig haver d’anar a una psicòloga perinatal per acceptar tot el que m’estava passant, però voler tornar-me a quedar embarassada em va ajudar a tirar endavant”. Dos mesos després ja estava novament embarassada. “El dol no l’havia superat, ni molt menys, recordava el meu primer nadó i vaig decidir fer-li un lloc a la meva vida; des de llavors, vaig saber que el nou embaràs era del meu segon fill o filla”, puntualitza.

Necessitat de més acompanyament

La llevadora Clara Garcia apunta que les dones embarassades després d’una pèrdua solen necessitar més controls i més contacte amb els professionals que acompanyen la gestació. “De vegades necessiten més controls rutinaris i ecogràfics, però també més temps per poder compartir pors, desfer pors infundades que no tenen fonament clínic o fisiològic i compartir tota aquesta angoixa amb una professional que l’escolta, respecta la situació que està vivint i no la menysprea en el seu dol, sinó que l'entén i acompanya”. L’objectiu, segueix Garcia, és viure aquest nou embaràs com a diferent. Sabent que no comparar és quasi impossible, la llevadora destaca la importància de reconèixer “que no ve per suplir cap absència, sinó que és únic, igual que l’altre”.

Sentir-se escoltades i no jutjades és clau, ja que de vegades, per pur desconeixement, l’entorn d’aquestes parelles deixen anar comentaris que minimitzen o invaliden tot allò que senten. El suport social, en aquest sentit, és fonamental. “Necessitem espais segurs on poder compartir, posar paraules a les emocions que anem sentint sense por ni vergonya i donar sentit a tot el que ens va passant”, subratlla Paola Roig. En aquests espais les futures mares d’un nadó arc de Sant Martí podran viure acompanyades moments que, en paraules de la llevadora Clara Garcia, són especialment complexos, com per exemple “quan el nou embaràs està al voltant de les setmanes en què va tenir lloc l'anterior pèrdua, o aniversaris com la data probable de part del nadó estrella”, que tant les remouen. En cada control i ecografia la innocència de pensar que tot anirà bé és substituïda per la incertesa "i la dona ha de poder expressar-la en un entorn segur emocionalment”.

Emocions ambivalents

Paola Roig alerta que fins i tot quan el procés de dol ja s’hagi tancat, un nou embaràs sol reactivar les emocions doloroses viscudes anteriorment: “El fet de tenir emocions ambivalents, de sentir tristesa o malestar, sovint genera molta culpa en les mares”. Quan estem embarassades sembla que hàgim d’estar felices i que no puguem sentir res més. “Socialment no s'acostumen a validar altres emocions, i això fa que la culpa augmenti encara més”, lamenta.

Mireia Aznar recorda perfectament l’entramat d’emocions que va viure durant el seu segon embaràs, el de la petita Aina, que ara té 13 mesos. Reconeix haver sentit por des del primer dia i haver consultat cada dolor, cada sensació i tot allò que li passava amb el metge. “Teníem por de donar la notícia, però vam decidir donar-la a la família. Jo anava amb peus de plom, però alhora sabia que tot aniria bé. Estava molt controlada i vaig preparar molt bé la caseta del nadó”, recorda. Així mateix, reconeix que la va ajudar molt escriure un diari a l’Aina i expressar el que sentia, sobretot al voltant de la setmana nou –la data de pèrdua del primer embaràs–: “Aquesta barrera, un cop passada, igual que el primer trimestre, em va permetre relaxar-me”, explica. Això no obstant, reconeix que els va costar començar a comprar coses per a la nena i l’entorn també va trigar a fer-los regals.

El moment del part

Tot i que quan avança l’embaràs les dones són capaces d’arribar a establir un vincle amb el nadó –cosa que l’angoixa de vegades dificulta–, els sentiments ambivalents continuen. La llevadora Clara Garcia diu que elaborar un bon pla de part pot ser molt útil. “Conèixer el que passarà, el que pot passar i com es resoldria, quines són les opcions i els professionals que hi intervindran, etc. pot ajudar a mantenir la calma”, apunta. Mireia Aznar ho va fer: “Vaig informar-me molt sobre els parts i tenia clar com volia que fos el meu. Sabia que seria l'únic fill que tindria i volia gaudir-ne al 100%”. Un cop que l’Aina va arribar sana al món després d’un part llarg, la Mireia afirma que va entendre “què és l'amor i que les coses dolentes, tot i que passin un cop, no necessàriament han de tornar a passar”. Del que també està segura és que “mai" oblidarà el nadó estrella que va dur a dins: "Sempre tindrà un lloc a dins de la meva família”.