Ariadna Díaz Aguiló: "No vaig poder veure, sentir ni acariciar cap dels meus dos fills"

BarcelonaQuan vaig tenir la primera pèrdua, tot el que sentia era tan existencial i profund que el cervell m’anava a cent. L’únic que necessitava era estar trista, però la societat no t’ho permet. La meva filla era l’única que m’ho permetia. Ella tenia un any i mig i, quan em veia trista, em feia un petó i m’abraçava. També em feia petons a la panxa.

¿És possible explicar la mort a una nena tan petita?

— No hi ha una edat concreta per començar a parlar sobre la mort a un infant. Simplement, a cada edat et poden fer preguntes diferents. A l’Ona li havíem dit que tindria un germanet i, si li havíem explicat una cosa que l’afectaria tantíssim, també creia necessari explicar-li que el seu germà o germana s'havia mort. Una nit, després d’intentar dir-li què havia passat, quan encara dubtava sobre com tractar la mort amb ella, un cop es va adormir, vaig escriure el conte Ja no tindré un germanet.

I vas tornar a quedar embarassada.

— Quan vaig veure el positiu en el Predictor el dolor es va transformar en una por que no em deixava respirar i van començar els dies més foscos de la meva vida. Havia d’anar al lavabo cada cinc minuts perquè creia que l’estava perdent. Si era al carrer i no ho podia comprovar, començava a suar d’angoixa. Nit i dia tot girava al voltant de la por i, finalment, el temut "no té batec".

Vas perdre un segon fill.

— Però aquesta segona vegada era totalment diferent perquè no ho volia dir a ningú. No volia parlar amb ningú. El segon cop van dir-me que seria una nena i saber-ho encara em va enfonsar més.

Què va diferenciar el primer dol del segon?

— En el primer dol, conèixer algunes estadístiques va ajudar la meva ment racional a passar-hi de puntetes, saber que un de cada cinc embarassos no arriben a terme. De fet, no vaig fer cap dol. Va ser amb la segona pèrdua que vaig fer els dos dols. Vaig arribar a estar molt malament físicament i vaig aconseguir aturar-me. Vaig veure que havia de desbloquejar-me. La societat et mostra com fer un dol d’un avi o d’un pare, però un dol tan desconegut com el perinatal no et pot sortir de forma natural.

En el llibre s’aconsella una cosa especialment dura: estar una estona amb la criatura perduda.

— Les meves dues pèrdues van ser durant el primer trimestre i no hi va haver possibilitat d’aquesta experiència. Això em creava un buit enorme. No vaig poder veure, sentir ni acariciar cap dels meus dos fills. Si no els havia dit "hola", ¿com els podia dir "adeu"? Per tant, no es tracta de fer un comiat, sinó d’una benvinguda. Aquestes criatures han vingut al món, i hi ha un acte que ho corrobora, però n’han marxat massa aviat.

Veig que dones una gran importància a les emocions.

— La nostra generació té moltes mancances emocionals i sovint intentem negar les emocions. Però les emocions són totes correctes. La tristesa, la ràbia o la por hi han de ser, tant en els infants com en els adults. Cal saber identificar les emocions, respirar-les, viure-les amb serenitat.

Quins altres principis orienten la teva maternitat?

— Una idea que em ressona molt la va expressar Umberto Eco: som allò que ens van ensenyar els nostres pares quan no estaven preocupats per ensenyar-nos res. No serveix de res aplicar qualsevol teoria sobre la criança si no ets coherent. La coherència entre l’educació i la vida és dels millors regals que podem oferir als fills. I una altra cita que m’acompanya és de Karen Blixen.

Quina?

— L’aigua salada ho cura tot. Pensa-hi, les llàgrimes, la suor i l’aigua de mar. Les llàgrimes són la legitimació de les emocions. La suor és l’esforç. I el mar és la importància del contacte amb la natura. La natura ens cuida i guareix. I em deixo un altre pilar fonamental de l’educació: la paciència. La meva mare era i és la persona amb més paciència del món amb les criatures. Té paciència i més paciència. I quan se li acaba, respira i en busca més.

Un moment que recordaràs sempre.

— Un dia li vaig preguntar a l’Ona: "Quan la Gala sigui fora de la panxa, m’ajudaràs a cuidar-la?" La seva resposta em va deixar fora de joc. "Mama, però si jo ja la cuido, li explico contes, li canto cançons i li faig petonets i abraçades".