Maternitat compartida entre dones

Dues mares? On és el pare? Com ho afrontarà el nen? Aquestes i altres qüestions “incòmodes” són algunes de les que han d’afrontar les parelles de dones que decideixen obrir-se a la maternitat. Per allunyar els tòpics, Verònica Sánchez reivindica al llibre Bi Mother My Friend (Cúpula) que de mare, de vegades, sí que n’hi ha més d’una. “A la nostra lluita davant el sistema normatiu, quasi totes aixequem la veu per dir que si volem serem mares i que ningú ens traurà aquesta opció només pel fet de ser homosexuals”, diu Sánchez, i lamenta que les dones que estimen altres dones s’han criat gairebé sense referents: “A la meva generació vam néixer sense tenir cap mena de referent homosexual, i malgrat que l’OMS ja no considerava malalts els homosexuals, la societat sí”.

L’autora es defineix com a dona, mare, filla, lesbiana, activista i influencer, i reivindica que la maternitat li ha permès ser més ella que mai, malgrat que moltes dones en la seva situació “es qüestionen si volen arribar a ser mares, perquè pensen que els seus fills estaran condicionats a patir simplement pel fet de tenir dues mares”. En el seu cas, la maternitat amb la seva parella l’ha convertit en un referent del col·lectiu lesbià: quan estava de dotze setmanes va pujar la seva primera fotografia a Instagram amb el compte @Oh.mamiblue: “Vaig pensar que era un bon moment per compartir amb la meva família i les meves amigues que estava embarassada”. Però aquesta intenció inicial es va veure desbordada pels dubtes i l’acollida de les dones en la seva situació, i cada dia rebia moltes preguntes sobre temes legals, emocionals, de com havia fet el tractament i de la gestió social de la seva bimaternitat, tal com l’anomena l’autora: “El camí pot no ser fàcil, però és preciós”.

Si moltes persones s’esperen a tenir una estabilitat, sobretot econòmica, per formar una família, Sánchez destaca que cada cop l’estabilitat és més itinerant i que la principal qüestió per decidir-s’hi és voler ser mare i “portar una criatura al món sense esperar-ne res a canvi”, ni tan sols l’amor correspost. Una altra cosa és el camí.

Perquè dues dones siguin mares hi ha el mètode ropa Aquest mètode està previst a la llei del 2005 del matrimoni igualitari i consisteix que, en un procés de fecundació in vitro, una dona aporta els òvuls, inseminats per un donant anònim, i l’altra rep els embrions fecundats i els gesta. És a dir, una proveeix els ovòcits i l’altra els rep i viu l’embaràs. “D’aquesta manera, les dues podem tenir els mateixos drets legals amb el futur nadó”, explica, i celebra que això suposa, a més, una experiència meravellosa. A banda, considera que permet salvar el fet que no totes les dones que volen ser mares volen tenir un embaràs. Tanmateix, destaca que, a banda d’aquest mètode, n’hi ha d’altres per aconseguir la maternitat entre dues dones, com una inseminació artificial amb semen de donant, una fecundació sencera per a una d’elles o amb òvuls d’una altra donant i l’adopció, entre altres.

Visibilitzar-se fins a ser indiferent

Una de les reivindicacions de l’autora és la necessitat de visibilitzar l’existència de la bimaternitat: “Ser visible et donarà ales per volar i llibertat absoluta de ser tu mateixa”. Considera que ser visible no és ni més ni menys que mostrar-te com ets, viure la teva vida amb naturalitat i no ocultar absolutament res. Explica que fa poc dues noies, professores de la mateixa escola religiosa, van escriure-li per demanar-li ajuda perquè estaven juntes i a més embarassades: “No s’ha de consentir arribar a un punt avançat de l’embaràs vivint una mentida. És una situació que fa molt de mal i que impedirà gaudir del moment que s’ha de viure”, considera. A banda, Sánchez remarca que un dels sectors on més constata que hi ha encara tabús és al de l’ensenyament, però recorda que no s’ha de tenir l’obligació social o moral de sortir de l’armari ni anunciar la condició sexual.

Si les mares volen donar germans a la primera criatura i que aquesta tingui el mateix donant, “cal assegurar-se que al banc de semen tenen prou mostres del mateix donant”, avisa. Fins i tot recomana reservar la resta de mostres per al futur. Malgrat que la donació és anònima, les dones receptores poden preguntar per l’edat, ètnia, grup sanguini, pes i color d’ulls i cabells del donant per aconseguir una semblança física amb la mare.

LA FIGURA MASCULINA

L’ombra de la figura masculina plana en tot el procés. Per començar, cal semen de donant, però Sánchez recorda: “El que busquem és un donant, no un pare”. I lamenta haver de sentir preguntes inoportunes que, això sí, no sempre es fan amb la intenció de molestar. “Una de les coses per les quals més et poden preguntar durant l’embaràs és pel pare”, assegura, i ho atribueix al desconeixement i a la falta d’informació. En el seu cas anima a respondre sempre el mateix: “Que no hi ha pare. Perquè no n’hi ha”.

Una altra de les qüestions més incòmodes, enumera, és tot allò relacionat amb el donant, especialment els que li retreuen que no es pot ocultar al fill la identitat o d’on ve. Davant d’això, Sánchez reivindica que el pare del seu fill s’anomena donant i que, segons la legislació estatal, conèixer-lo és totalment il·legal, perquè un dels requisits d’una donació és l’anonimat. “Tothom hauria de saber que el pare és qui et cuida, t’estima, t’educa i et dona valors”, defensa, i no qui va a una clínica a donar semen per ser congelat. “El meu fill no té pare”, rebla l’autora, que desitja per al seu futur donar-li les eines necessàries perquè respongui amb educació i es prengui amb humor qualsevol pregunta que puguin fer-li.

Pel que fa als rols de gènere, Sánchez critica que “quan hi ha una parella de dues mares, molts tendeixen a masculinitzar-ne una”, i deplora comentaris que tenen la intenció de ser graciosos i que atribueixen, per exemple, una cabellera curta a un rol masculí o que demanen sobre qui adopta el paper d’home, sense que hi hagi després una resposta clara sobre què significa fer d’home.

L’ACCEPTACIÓ FAMILIAR

Pel que fa a l’acceptació familiar de la bimaternitat, Sánchez té clar que, davant de casos en què s’han tallat vincles amb els fills pel fet de ser homosexuals o de voler tenir fills, si algú t’estima mai et farà triar entre les persones que estimes. En el cas que la família no accepti la situació, el seu consell és: “Forma la teva pròpia família i no cometis els mateixos errors que van cometre amb tu”, perquè la sang fa parents i l’amor fa família. Davant d’això, considera que la fòbia a l’amor és “trista i ridícula”.

Lactància compartida

En una bimaternitat també és possible compartir el moment de lactància, cosa que resulta de gran ajuda en el terreny de la conciliació. Això és possible gràcies a la lactància materna induïda, que es pot aconseguir quan una dona vol produir llet per alletar el fill malgrat que no hagi estat embarassada. Segons explica Verònica Sánchez, la lactància està produïda per les hormones, essencialment l’oxitocina, i la succió. Quan es dona a llum, la llet no arriba immediatament i pot trigar uns quants dies, com també li pot passar a la mare no gestant. “El procés d’induir la lactància és lent i requereix molta paciència i motivació, però com qualsevol cosa a la vida, voler és poder!” Es tracta d’una opció possible en mans de professionals. Sánchez destaca que és més comuna en mares de bessons: “Em sembla una decisió i un procés més fàcil que el fet que només una alleti les dues criatures”.