Ibone Olza: "És molt maco tenir un nadó als braços, però potser no és tan idíl·lic bregar amb un adolescent passats els seixanta"

BarcelonaEls primers cops que vaig gestar, no vaig entendre bé què significava. Els dos primers embarassos van estar marcats per la feina a l'hospital com a resident de psiquiatria. Vaig fer guàrdies de 24 hores fins que vaig parir. Una llàstima i una bestiesa. En el tercer embaràs sí que vaig descansar els últims mesos i em va sorprendre la lentitud i el cansament que em van envair. Eren unes sensacions que no havia notat en els embarassos anteriors.

Es tracta d'escoltar el cos, com dius al llibre.

— Em resulta difícil perquè des de petites se'ns ensenya a no escoltar-lo. Sovint, durant un embaràs, quan una mare percep que alguna cosa no va prou bé, no rep l'atenció necessària. I al revés. A dones perfectament sanes se les tracta com si estiguessin malaltes. Per escoltar el cos necessites temps, un temps per no fer res, per mandrejar i desconnectar.

Gestar és un repte físic, també psicològic.

— És així. És un repte físic i psíquic. Però crec que això té a veure amb la nostra cultura i la manera que tenim d'entendre l'embaràs com un obstacle o un impediment. En canvi, els nostres cossos estan dissenyats per tal que la concepció i la gestació siguin experiències plaents i saludables, però socialment les hem convertit en una meta difícil d'assolir, en què has de superar tota mena de perills.

Un d'aquests perills és l'ansietat?

— No crec que l'embaràs comporti per força sentir ansietat. El que crec és que resulta contradictori dir a les embarassades que es relaxin quan, alhora, els donen tants consells i recomanacions. L'embaràs no deixa de ser la culminació de la sexualitat. És un moment de plenitud màxima i hem de fer més visible aquesta part feliç: la joia i l'erotisme són l'antídot de la por. Tant de bo entenguéssim més l'embaràs com una celebració de la vida.

T'he llegit un lema sorprenent: "L'úter, pàtria comuna".

— Tots els humans vivim un temps a l'úter de les nostres mares. Una de les mostres més potents del patriarcat és l'ocultació d'aquest temps viscut i de la capacitat que tenim les dones de gestar i parir. Reivindicar aquesta pàtria vol dir girar la mirada a com tractem a les mares, a què ens va passar quan érem a l'úter, a les condicions complicades en les quals moltes dones han de gestar actualment, en situacions complicades o al mig d'una guerra.

Veurem aviat com una cosa habitual tenir fills als 50?

— Ja hi som, aquí. La indústria i el negoci de la reproducció assistida sembla no tenir límits. En època de les nostres àvies, algunes tenien fills al voltant dels 50, però després d'haver parit sis o set fills abans. Ara ens trobem mares primerenques amb 50. Cada cas és diferent i jo no vull jutjar ningú, però em sembla que aquestes dones han de pensar que la criança d'un fill pot ser llarga i esgotadora. És molt maco tenir un nadó als braços, però potser no és tan idíl·lic bregar amb un adolescent passats els seixanta.

Els teus fills ja són grans. Què vas decidir quan eren petits que ha resultat ser un gran encert?

— Haver prioritzat que els meus fills estiguessin en contacte amb el camp i la muntanya. I que sempre hi juguessin lliurement. Ara són adults que viuen en el medi rural i aprecien molt la natura.

I què et preocupava molt que, al final, no va ser tan important?

— Doncs hauria preferit treballar menys i així poder passar més temps amb els fills. Ja n'hi vaig passar molt, però n'hi hauria d'haver passat més.

Què aconsellaries a la mare primerenca que vas ser?

— Li diria "Atura't, gaudeix de cada dia amb aquests éssers petits que t'estimen tant. Són el millor que t'ha passat a la vida i abans no te n'adonaràs ja seran grans i els trobaràs a faltar".

Parla'm d'aquesta distància que defineix ara la teva maternitat.

— Mira, quan sento tristesa o culpa per no haver fet alguna cosa, els fills em diuen que em deixi estar de bajanades, que pensar així és com considerar que ells no són la millor versió de si mateixos. I tenen raó. Així que, quan em ronda la tristesa o la culpa, capgiro aquests pensaments i celebro tot el que sí que vam fer en els meravellosos moments viscuts al seu costat, la sort immensa que ha estat veure'ls créixer.