Fins que mare i fill vulguin

La lactància materna és un regal de la natura que aporta una combinació única de proteïnes, carbohidrats, lípids, minerals i vitamines que asseguren el correcte creixement i desenvolupament del nadó. De fet, i basant-se en aquesta evidència, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana la lactància materna exclusiva fins al mig any de vida del nadó i fins als dos anys o més amb alimentació complementària.

Però a l’estat espanyol les taxes de lactància materna exclusiva fins al mig any de vida del petit se situen a l’entorn del 30%. Segons la llevadora Carme Monge, d’Angelini Farmacéutica, els motius de l’abandonament són “les falses creences sobre la lactància, la percepció de manca de llet, el dolor provocat per falta d’informació sobre postures o buidatge del pit -quan donar el pit no hauria de fer mal- i la reincorporació de la mare a la feina”.

Neus Querol és consultora de lactància certificada (IBCLC, les sigles en anglès) des de fa una dècada i va impulsar el grup de lactància Mamas de Sabadell fa 20 anys. En aquest temps, ha vist mares que han abandonat per la pressió negativa de familiars i de personal sanitari, però també dones que han persistit gràcies a la bona informació. “La lactància materna no té un final recomanable, ha de ser una decisió de la mare i el fill. Per poder adquirir aquest dret i poder prendre la decisió que més convingui a la família i a la mare, han d’estar ben informats. És una responsabilitat de tots”, assegura.

Una altra experta en el tema, Alba Padró, també IBCLC, assessora en lactància a Alba Lactància Materna i cofundadora de l’apli LactApp, reflexiona en la mateixa línia. “La lactància és només qüestió de dues persones: mare i criatura. Només elles haurien de dir fins quan ha de durar. Però la realitat és que les mares que volen alletar es troben molts bastons a les rodes i sovint no poden fer-ho tant de temps com voldrien o no poden gaudir-ne com tocaria”, lamenta.

Padró té clar com s’han de combatre els falsos mites contra la lactància materna (“si la llet és aigualida, si com que no et vaig alletar tu tampoc podràs”, etc.). “Les dones no haurien de dubtar del seu cos i de les seves capacitats. Per fer una comparativa, si neixes sana, si els teus òrgans funcionen perfectament i no tens cap patologia, mai dubtaràs dels teus ronyons o del teu cor. Fan el que toca quan toca i ho fan perfecte. El mateix passa amb la glàndula mamària. El pit està dissenyat per fer llet i sap fer-ho. En la mesura que guanyem confiança en el nostre cos i les nostres capacitats innates, els mites aniran desapareixent”, assegura Padró.

QUÈ CAL FER PER NO DEFALLIR EN L’INTENT

Querol apunta que el consell més important que se li pot donar a la mare perquè comenci una lactància de la manera més fluida possible és que “durant el part no hi hagi gaires pertorbacions i que puguin fer el pell amb pell no només les primeres dues hores sinó durant moltes més hores d’intimitat i contacte”. Com afirma Nils Bergman, expert sud-africà en neurociència perinatal, “els primers 1.000 minuts de vida determinen la salut i el desenvolupament de tota l’existència”. L’altra clau és que “donar el pit no ha de fer mal; per tant, si et passa, busca ajuda a especialistes en lactància i ves a grups de suport”, apunta la consultora en lactància.

La tornada a la feina condiciona massa?

Tota mare que torni a casa després de la seva jornada laboral pot compatibilitzar la lactància materna i la feina, segons Neus Querol. “Jo els recomano sempre que busquin algun professional de lactància per poder fer un pla de treball personalitzat. La idea és que el nadó mami quan estigui amb la mare i, quan no hi està, que li donin llet que la mare s’haurà tret amb tirallet, en el cas de nadons de menys de 6 mesos. Això si no és que li poden portar el nadó a la feina i continuar fent una lactància directa”. Un bon pla de treball és que “mínim 15 dies abans d’anar a treballar les mares poden començar a fer-se un banc de llet, i congelar-la en quantitats no gaire grans, de 50-60 ml per presa”. Fins que no sàpiguen quina quantitat més o menys pren el nadó, “s’ha de calcular deixar una presa de 150 ml cada 3 hores, a tall orientatiu”, segons Querol. L’ideal és tenir un banc de llet materna congelada però fer servir el màxim de llet fresca d’avui per demà.

EL BUIDATGE DEL PIT

“El nadó no mama del mugró, mama del pit”, aclareix Querol. “Per tant, ha d’abraçar gran part de l’arèola per poder fer un drenatge eficient i eficaç. Fins que la criatura no obri la boca molt grossa, no l’acostis, i si ho ha de fer ella soleta, dona-li suport i una empenteta des de la part alta de l’esquena”, explica.

Padró reflexiona: “La lactància és instintiva per a les nostres criatures, però a les mares ens cal aprendre a donar el pit. Per tant, el primer que ens cal és un referent visual i anar a grups de lactància per veure com es fa. Després, ens cal desmitificar la lactància i la maternitat. Alletar pot ser dur, els nadons tenen un comportament que no coneixem i pensem que només mengen i dormen. Les expectatives són un gran problema per a la majoria de mares novelles, que veuen com les coses no són com els havien dit”.

La lactància materna és a demanda, cosa que vol dir sense rellotges ni horaris. “Hauria de començar a funcionar a demanda a partir del moment que la criatura comença a recuperar el pes del naixement i és capaç de demanar el pit. En nadons prematurs, de baix pes o molt dormilegues, és millor que la mare marqui la demanda les primeres setmanes per assegurar que el petit fa de 8 a 12 preses al llarg de 24 hores”, apunta Padró.

ALLETAR BESSONS I EN TÀNDEM

Són moltes les mares que han apostat per fer lactància materna prolongada, amb un únic fill, amb bessons o fent tàndem: amb el nadó i el fill gran, que també mama. No sempre ha sigut fàcil, ja que sovint s’han sentit qüestionades. És el cas de Marta Sanahuja, mare del Nil i la Mar. “Al gran li vaig donar el pit fins als 3 anys i a la petita fins als 2 anys i 9 mesos i ha sigut anar a contracorrent. Tant la família com altres coneguts no entenien per què ho allargava tant. Rebia sempre frases típiques: que estaven viciats, emmarats, que havien de beure un got de llet, que tindrà 20 anys i encara et demanarà teta...”, explica. “Potser les que em donaven més suport i em feien sentir més compresa eren iaies grans que m’explicaven la seva experiència personal d’alletar els seus fills fins ben grans, i m’animaven a seguir fent-ho. Sort dels grups de lactància i criança!”, s’exclama Sanahuja.

Patrícia Pérez, de Girona, alleta els seus bessons Quim i Laia, de cinc mesos, i està molt contenta dels resultats. “El Quim està afectat per la síndrome de Down, la qual cosa fa encara més especials les lactàncies múltiples. A l’inici necessitava ajuda per fer-ho perquè tenia el to muscular molt baix i em relliscava, però ara ja s’enganxa sense ajuda”, diu. A la seva filla gran, l’Emma, la va alletar fins als 10 mesos i mig. Montse Bosch, mare d’en Nil, de 9 anys, i dels bessons Anna i Lluc, de 7 anys, recorda que el fill gran “va mamar fins a l’any i mig”. “Ho vam deixar de mica en mica quan vaig saber que esperava bessons”, afegeix. I va alletar la parella “fins passats els 3 anys”. “Van tenir un deslletament progressiu, gens traumàtic, molt natural”, recorda contenta.

LactApp, lactància a la butxaca

La primavera del 2014 Alba Padró i Maria Berruezo van decidir fer una apli de lactància, LactApp ( www.lactapp.es ), per oferir un servei de 24 hores, amb informació veraç i documentada. Estan satisfetes dels resultats. “És una feina titànica, però estem molt contentes. Les mares ens donen un feedback molt positiu i sabem que estem resolent 30.000 consultes de lactància per setmana”. LactApp resol consultes de manera personalitzada, és a dir, “adequa la resposta al perfil de la mare, l’edat del nadó o la seva evolució de pes”. “Gràcies al centenar de correus setmanals que ens envien les nostres usuàries, cada vegada aprenem a resoldre dubtes de manera més efectiva i millorem el contingut”, detalla l’experta. Tenen 50.000 descàrregues de tot arreu: Europa, Veneçuela, Mèxic, el Perú... “Això ens demostra que les pors i els dubtes de les mares arreu del món són molt semblants. I ens reafirma en el que ja sabíem quan vam començar, que és que la majoria de les mares volen alletar, però hi ha una clara falta d’informació, de suport i de referents”.