Els dies que vindran amb la Lupe

“La paternitat és l’única cosa a la vida que no té marxa enrere. Pots canviar de pis, pots separar-te o agafar una feina i deixar-la. Pots fer el que vulguis, però això de ser pare ja no hi ha qui ho aturi. I és molt bèstia! Et canvia. Canvia la teva relació amb la parella. Et canvia la vida i els teus objectius. Abans patia per si em moria jo, ara pateixo per si es mor la meva filla o si li passa alguna cosa”, explica David Verdaguer, que, a 'Els dies que vindran', té una filla amb la seva companya a la vida real, l’actriu Maria Rodríguez. El film de Carlos Marques-Marcet, estrenat el 28 de juny, va seguir l’embaràs real de la Maria, i hi va afegir elements de ficció: la professió dels progenitors, per exemple. Al final de la història hi apareix la Lupe. Ara té 2 anys i observa, enfeinada amb les seves joguines, com els seus pares són entrevistats pel 'Criatures'.

“Una de les coses que més m’agraden de la Lupe és que té una gran imaginació. Vas caminant amb ella i, de cop, es munta uns contes increïbles”, descobreix la Maria. ¿Amb dos pares actors, ja se li endevinen maneres d’actriu? “De gran, es podrà dedicar a allò que vulgui”, pronostica el pare. La mare ho matisa: “Ara mateix seria una gran crítica gastronòmica, perquè s’ho hala tot, i no diu que no a res”. Segons el David, la Lupe “és una gurmet”. ¿Quan ells dos es veuen a la pantalla, se senten representats en les reaccions dels seus personatges? Respon la Maria: “Realment, hi veig una dona que no soc jo. La Virgínia, el meu paper, té unes reaccions en certes situacions que jo no tindria a la vida real”. El David també es considera “bastant allunyat del que fa el Lluís”. “Malgrat que, quan m’enfado o ens discutim, sí que és el meu to de veritat”, afegeix.

¿I tenen algun fragment preferit? “En tinc dos. Són el moment en què ballo i a partir que estem a l’hospital”, escull Maria Rodríguez, que als crèdits de la pel·lícula hi surt amb el seu segon cognom: Soto. David Verdaguer, que s’ha afegit el cognom Ruiz en aquests mateixos crèdits, es decanta per la seqüència en què “els meus col·legues estan jugant al pati, combinada amb la meva mirada”. “Significa que una etapa de la meva vida s’està acabant, s’hi explica molt bé què vol dir fer-se gran”, diu. I què opinen els avis de la Lupe de tot plegat? A 'Els dies que vindran' hi apareixen els pares reals de la Maria. “Pensava que s’emocionarien amb la pel·lícula... i no van parar de riure, mentre que, quan jo la veig, no paro de plorar. Ells la reben amb una felicitat que no els dona per plorar. El que més els agrada és l’escena en què surten ells. La meva mare ho fa molt bé!”, afirma la Maria. “La meva mare flipa, i està contenta amb això que es vegi el seu cognom”, comenta el David.

Típica i també inevitable pregunta: ¿a qui s’assembla més la Lupe, al pare o a la mare? “Físicament és com el David quan era petit i de manera de ser té bastant de tots dos. La Lupe té una cosa molt del David i és que, en grups molt grans de persones, s’atabala. En petit comitè, en canvi, pot ser la reina del grup”, diu la Maria. La seva parella ho certifica: “És cagada a mi! Jo era així com ella, ros, però la personalitat de la Lupe és més la de la Maria, perquè la Maria és més feliç que jo”.

'Els dies que vindran' té un altre gran instant, i és quan els protagonistes descobreixen una vella gravació del naixement real de la Maria. ¿I hi haurà una continuació d’aquí uns anys? “Crec que el Carlos està pensant en aquesta segona part, però no ens ho diu perquè ens coneix i sap que ens atabalaríem”, confessa la Maria, a qui, com al David, agraïm aquesta entrevista íntima, sincera i personal.

Experiència maternal

Maria Rodríguez, a qui tothom veu com a futura guanyadora dels premis Gaudí i Goya per 'Els dies que vindran', ha encadenat l’estrena del film de Carlos Marques-Marcet amb dues estrenes teatrals en què també fa de mare: 'Una gossa en un descampat', presentada a la Sala Beckett, i 'El temps que estiguem junts', del Teatre Lliure. En tots dos casos, la seva és una maternitat traumàtica. “A 'El temps que estiguem junts', que ha escrit i dirigit Pablo Messiez, la meva criatura es mor quan només té uns tres o quatre mesos. A 'Una gossa en un descampat', que és un text preciós de Clàudia Cedó, mor dins de la meva panxa”.